crítiques > cinema > 88 minutos

Però que fa Al Pacino en aquesta pel·lícula? 

88 minutos

Per Yolanda Aguilar- 05/05/2008

Jack Gramm, un professor universitari que treballa també de psiquiatre forense per al FBI, rep una amenaça de mort que l'avisa que li queden 88 minuts de vida. Per salvar-se, Jack ha d'usar totes les seves habilitats i entrenament per apropar-se cada vegada més als possibles sospitosos, entre qui figura un alumne disgustat, una antiga amant a qui va abandonar i un assassí en sèrie que ja es troba al corredor de la mort.

No cal ser cap professor universitari com el protagonista de la pel·lícula per, després de fer un cop d'ull a la sinopsi, deduir que estem al davant d'un thriller. Un d'aquells amb psicòpata, policies, víctimes, assassinats en sèrie i un, teòric, fart de patir.

Que aparegui el nom d'Al Pacino en cartell, ben destacat en lletres molt grosses, és un reclam evident i, a més, hauria de garantir un film de qualitat. Hauria, però no ho aconsegueix. Si haguéssim de donar una nota al film fregaria el suficient i poca cosa més. Suficient per no marxar del cinema, suficient per estar distret una estona, suficient si no l'analitzes en profunditat.

"88 minutos" és un thriller que malgrat tenir una història que a tots ens sona coneguda i, per tant, poc original podria haver funcionat com ho han fet altres films amb temes similars. Però no ho fa. No funciona perquè Al Pacino construeix el seu Jack Gramm com una mena de "varon dandy" antipàtic encara que es volia seductor. Un home madur, xulesc, bronzejat en excés i envoltat de dones que el miren amb adoració (les lesbianes també). El personatge no cau bé i per tant, la primera premissa de que l'espectador connecti amb el protagonista i pateixi per ell, ja falla.

Amb un personatge principal que no agrada, sempre queda esperar un dolent de categoria o uns secundaris atraients. Doncs tampoc. "88 minutos" esgota a l'espectador amb l'acumulació excessiva de secundaris fent mirades de sospitosos a càmera. Unes mirades que de res no serveixen perquè queda prou clar que estan allà per despistar i prou. Respecte al dolent i associats, res. Sembla mentida que amb els psicòpates memorables que ha donat el cinema s'hagi comès l'errada de triar uns dolents sense cap gràcia, ni substància i amb unes motivacions en excés fluixes.

Tampoc funciona l'acció a contrarrellotge. Quan utilitzes un recurs narratiu com és un compte enrera en la vida del personatge principal has d'imprimir a la pel·lícula d'un ritme que faci que l'espectador visqui el pas dels segons com si fos el protagonista. S'ha de sentir la sensació d'urgència, de què el temps s'acaba i no, només la part final dóna una mica aquesta sensació i quan s'aconsegueix, coincideix ja amb el desenllaç i acaba semblant un miratge.

Em sap greu pels fans d'Al Pacino però mal dia va tenir l'home quan va mirar-se el guió d'aquesta història i va decidir que estaria bé participar-hi.