Un veterà en forma  

Una chica cortada en dos

Per Laura Revuelta- 12/05/2008

Als seus setanta - vuit anys, Claude Chabrol és un dels directors en actiu amb més solera del panorama actual. Després d’uns inicis ja molt llunyans com a crític a la mítica Cahiers du Cinéma, i de més de quaranta films a la seva esquena, sembla que el veterà director francès es troba en plena forma. Ara ens presenta un film de nom estrany, Una chica cortada en dos, la seva visió particular sobre uns fets reals, igual que ho va fer en el seu anterior film, Borrachera de poder (2006). En aquest cas, el punt de partida del film és un crim passional que va ser molt cèlebre en el Manhattan del segle XIX, i que l’autor trasllada al París actual.

Benoit Magimel, en el paper d’un jove ric i ociós

Ludivine Seigner, una jove que sedueix i és seduïda

Chabrol, autor del guió juntament amb la seva ajudant habitual, Cécile Maistre, comenta que el va interessar adaptar aquest succés perquè diu molt de la naturalesa humana, i sembla fins i tot més propi de l’època actual, que del moment històric en el qual realment va ocórrer. La història de l’atractiva Gabrielle Deneige, una jove seductora que s’enamora d’un cèlebre escriptor, molt més gran i depravat, que ella, però s’acaba casant amb un jove hereu milionari, qüestiona allò que hi ha darrere les aparences del món de la burgesia i la intel·lectualitat. De fet, tot l’univers del film gira al voltant de la dualitat, de la dicotomia entre realitat i falsedat, entre allò que s’aparenta i les veritables passions, entre el que es mostra a la televisió, el trucatge, la il·lusió, i allò que hi ha darrere realment. Aquesta esquizofrènia queda perfectament encarnada en el personatge de Paul Gaudens, el jove hereu d’una fortuna que viu de rendes, i sembla mortalment avorrit fins que es creua amb la protagonista, i decideix que la vol. Benoit Magimel – vist a un film anterior de Chabrol, La Dama de Honor, i també recordat pel seu paper de jove seductor i cruel a La Pianista, de Michael Haneke - ofereix una interpretació voluntàriament histriònica del personatge, que emfatitza la seva esquizofrènia. L’altre paper masculí protagonista, el de l’escriptor depravat al qual dóna vida François Berléand, té l’aparença contrària, la de la fredor i la contenció absolutes.

En el fons, tots dos homes exerceixen una lluita de poder sobre allò que volen posseir, la bella Gabrielle, una dona que sembla voler desesperadament ser només un objecte, incapaç de valorar-se ni de trobar un mínim de dignitat o d’autovaloració. Una chica cortada en dos és, en essència, un film de personatges, i com a tal està basat en uns diàlegs excepcionals, intel·ligents i plens d’ironia que sovint fan somriure per la seva lucidesa àcida. L’excel·lent nivell interpretatiu també contribueix a dotar els personatges de la força necessària, a destacar especialment la fràgil i atractiva Ludivine Seigner, i la igualment bella però no tan jove Caroline Silhol, una inoblidable mare de gel. Què li manca, doncs, a Una chica cortada en dos? Mancar-li no li manca res, més aviat li sobra potser metratge innecessari, i també el final, que ens deixa una mica freds.

[puja]