crítiques > cinema > La isla de las almas perdidas

Cinema familiar "made in Europe" 

La isla de las almas perdidas

Per Yolanda Aguilar- 12/05/2008

Lulú, una noia de 14 anys, acaba de traslladar-se a un poble de la costa amb la seva mare i el seu germà. No coneix a ningú i s´avorreix moltíssim fins que el dia un esperit s´apodera del cos del seu germà. A partir d´aquest moment haurà de lluitar amb totes les seves forces per tal d´alliberar-lo. Per fer-ho comptarà amb l´ajuda d´Oliver, un nen ric amb por a tot, i el doctor Richard, un científic especialitzat, sense mass èxit, en fenòmens paranormals.
Tots tres hauran de lluitar contra les forces malígnes per descobrir els secrets amagats de la illa de les ànimes perdudes.

Poc cinema d'aquest tipus de producció europea arriba a les pantalles dels nostres cinemes. La raó fonamental és que Hollywood té la maquinària i els diners necessaris per tenir la supremacia absoluta. Màgia, bruixeria, fantasia i uns correctes (que no espectaculars) efectes especials són els ingredients d'aquesta producció europea nominada a deu premis de l'Academia de Cine Danesa, dels que va obtindre cinc, entre ells el premi als Millors efectes especials i el premi a la Millor pel·lícula Infantil o Juvenil del 2008.

"La isla de las almas perdidas" no és un producte original perquè inevitablement mentre la veiem i escoltem ens venen al cap moltes altres pel·lícules que hem vist. Les primeres notes musicals sonen al John Williams de Harry Potter, l'escena inicial situada en el passat recorda "El secreto de la pirámide", el dolent té trets de germà bessó de Lord Voldemort però no que sigui un producte original no li ha de treure el mèrit de ser un bon producte per a entretenir a tota la família.

Fosca, amb uns efectes especials correctes encara que algun moment una mica irregulars però que fan el fet, la pel·lícula danesa té algunes espurnes d'originalitat a destacar i que de fomentar-los una mica més, hagués estat tot un encert. Un curiós sentit de l'humor que surt esporàdicament i que s'hauria d'haver fomentat o algun dolent molt més original que el clònic de Voldemort com és l'espantaocells psicopata que persegueix els protagonistes.

En resum, "La isla de las almas perdidas" és una bona tria si has d'anar al cinema amb tota la família. Per entretenir-se i no demanar-li massa cosa més.