crítiques > cinema > Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall

Ens agrada retrobar-te Doctor Jones. 

Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall

Per Yolanda Aguilar- 20/05/2008

És l'any 1957 i Indiana Jones torna a les aventures. Gràcies al jove Mutt Williams, Indy està a punt de fer un gran descobriment: la calavera de cristall d'Akator, un objecte llegendari que desperta la fascinació, la superstició i la por. Indy i Mutt viatgen al racó més perdut del Perú, terra d'antigues tombes, exploradors oblidats i rumors d'una ciutat d'or.
Però no triguen a descobrir que no estan sols; els agents soviètics també volen apoderar-se de la Calavera de Cristall.

Quan vaig sentir parlar de realitzar, per fi, la quarta pel·lícula d'Indiana Jones vaig passar del "bé, per fi!" a "Ai mare, a veure que faran" en un temps rècord.

Des de llavors entre notícies i rumors, rumors i notícies i mentre em mirava imatges, pòsters i tràilers mai ha deixat de venir-me el mateix pensament al cap "al menys que no sigui una gran decepció".

Ara ja tinc respostes. Ha estat una decepció? No, per res. "Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall" supera les seves antecessores a la saga? No, però no les desmereix. Val la pena anar al cinema per veure-la? Sense cap mena de dubte.

Aquest Indiana té tots els elements que van fer que ens enamoréssim d'un heroi i de les seves aventures. Una aparició entre ombres de l'heroi, un inici d'acció trepidant, aquell sentit de l'humor tant propi de l'Indy que fa que es rigui d'ell mateix (fent bromes sobre els seus anys per exemple) i dels altres, aquell punt de fantasmada que sempre ha tingut la saga, aquelles converses sobre temes casolans enmig d'una escena de perill, aquell posat de sobrat que li és tant propi i que ens encanta.

Té els seus punts de nostàlgia com les picades d'ullet a les altres pel·lícules de la saga (com la mítica arca perduda) i als personatges que ja no hi són ja sigui perquè ja no poden o perquè no han volgut ser-hi. Té els seus homenatges al cinema: al Marlon Brando de "Salvatge", a "Cuando ruge la marabunta", a "Tarzán" o fins i tot, a "Grease". Té el retrobament amb Marion, la millor heroïna de la saga. Una Karen Allen que està encantada de tornar a estar en un film de l'Indiana i a la que se li nota (una mica massa) en cada una de les seves escenes.

Té personatges nous i estan a l'alçada que se'ls demana. Una dolenta esplèndidament interpretada per Cate Blanchett. Una Irina d'aspecte fràgil, mirada glaçada, implacable i capaç de lluitar quan cal. Però sobretot, té un nou aventurer amb molt de futur interpretat per un Shia LeBeouf que sembla que hagi nascut per estar dins d'una pel·lícula d'Indiana Jones i que aconsegueix que no se'ns faci gens estrany veure'l colze a colze amb l'Indy. Mutt Williams cau bé i agrada des del primer segon que apareix en la seva moto perquè és un fatxenda encantador com el seu pare.

Però és cert, no és d'ovació. No és rodona, ni perfecta. Hi ha coses a millorar i alguna cosa que quan la veus penses "aix no, això no!". Personalment m'ha sobrat un cert nivell de fantasmada en l'acció que la feia més increïble del normal. Fent una comparació ha estat com quan teniu la tele un punt massa alta. Si baixes aquest punt la televisió se sent igual però no molesta. Doncs amb alguna que altra acció d'aquest nou/vell Indiana m'ha passat el mateix. Si hagués quedat un punt per sota en alguna escena (i estic pensant concretament en una nevera i quan ho veieu ho entendreu) hagués estat perfecte i no m'hagués molestat per excessiu.

Millorable sí, però estic convençuda de que els fans passaran una bona estona després de retrobar-se amb aquest intrèpid arqueòleg. I ho puc afirmar perquè jo que tinc més de fan que de crítica de cinema a temps parcial m'ho he passat bé retrobant-lo.