La realitat sempre supera la ficció 

An american crime

Per Yolanda Aguilar- 09/06/2008

“An american crime” aprofita un dels axiomes més antics des de que existeix ficció i és que la realitat sempre pot superar-la. A mitjans dels setanta, Gertrude Baniszewski una mestressa de casa amb un munt de fills i problemes econòmics, acull a casa seva dues germanes (d’una edat aproximada a la de les seves filles grans) a canvi de diners mentre els seus pares viatgen per feina. De mica en mica les dues noies aniran coneixent la veritable cara de la Senyora Gertie, sobretot Sylvia que acabarà tancada en el soterrani de la casa sent torturada no només per ella sinó també pels seus fills i pels amics d’aquests.

Torturada i torturadora cara a cara

Passivitat davant l'horror

Aquests són els fets reals que van trasbalsar la societat quan van sortir a la llum i que ara, anys després, han donat com a resultat dues pel·lícules (totes dues es van poder veure en la passada edició del Festival de Sitges). L’una, “Jack Ketchum’s The Girl Next Door”, dins de la secció Midnight X-Treme i que opta per mostrar els fets des del cantó més violent i aquesta, “An American Crime”, que suggereix més que mostra. Hi ha poques escenes en que l’espectador vegi amb detall tot el que li van fer a aquella noia. Realment no és necessari perquè sentir un crit i imaginar el que poden estar-li fent, dóna com a resultat tanta o més incomoditat que si es veu amb tot luxe de detall. Tommy O’Haver opta per una direcció austera, directa sense gens d’efectismes visuals innecessaris però mantenint gran cura per la música o els detalls d’escenografia i vestuari. La pel·lícula s’endinsa en l’atrocitat d’aquell succés amb la col·laboració de dues bones interpretacions: la de Catherine Keener, com a Gertrude Baniszewski i Ellen Page, com a Sylvia Likens.

La pel·lícula és d’aquelles que et fa remoure intranquil en el seient quan veus no només la brutalitat de la raça humana sinó també la passivitat dels que ho veuen i opten per girar la cara i mirar cap a una altra banda o el que és pitjor, col·laborar com si fos la cosa més natural del món. El fet de que sigui un film basat en fets reals fa que no deixis de pensar que com és possible que allò passi i acceptar que no és cosa de llocs remots ni a cultures diferents de les nostres.

El resultat és una pel·lícula no massa apta per ànimes sensibles encara que no tingui res de gore o sagnant en les seves imatges. És l’atmosfera de crueltat que es viu a casa de Gertrude i el pensament de què tot allò no és fruit de cap imaginació sinó realitat pura i dura el que fan d’aquesta, una pel·lícula que no podreu veure tranquil·lament a cap butaca. Malgrat tot de res serveix tancar el ulls a la realitat, s’ha d’encarar i aquesta pel·lícula també s’ha de veure, encara que només sigui per recordar-nos del que es capaç la nostra espècie...humana.

[puja]