crítiques > teatre > call center

 

Call Center

Per Montserrat Gascó - 17/03/2008

Em va cridar l’atenció el nom de l’obra de teatre, de ben cert és degut a que treballo en un departament de Call Center i quan em van oferir d’anar-hi la veritat és que no em vaig poder resistir a veure aquesta obra de teatre.

Pels qui no ho sabeu, un Call Center, és un departament o una empresa de Telemarketing, on un grup d'operadors, sovint becaris o professionals no massa ben pagats, es dediquen a fer trucades comercials o atendre les queixes i preguntes dels usuaris.

Vaja, aquelles persones que están a l'altra banda del telèfon quan us truquen per intentar vendre-us una assegurança o quan truqueu vosaltres per reclamar que no us funciona l'ADSL o voleu cancelar una subscripció. I aquest traspàs a l'altra banda de la línea és el punt de partida de l'obra que Marc Angelet i la companyia La Guapa Teatre ens presenten al Teatre del Raval fins al 30 de Març.

En aquest cas en concret, els protagonistes són un grup de nois i noies que atenen les queixes de gent que es vol donar de baixa d'uns canals de pagament. La seva missió, a canvi d'un sou miserable, és aconseguir que la gent desisteixi i segueixi subscrita als canals. L'obra ens porta a un dia en concret, aquell en què el supervisor del Call Center els ha posat un ultimàtum: o aconsegueixen retenir un 50% dels clients o els despatxarà a tots.

Així, l'obra intenta establir un vincle d'empatia amb aquella gent amb qui tots hem tractat per telèfon però en qui poques vegades ens parem a pensar. S'hi tracta la precarietat que viuen els treballadors en aquesta empresa i de la vida de cada un d’ells: tenim el xistós, la mare soltera, el bronques, el nou que l’acaba de treure a la companya que han despatxat, la que es posa massa a la pell del clients estafats,…. I com no, el responsable del departament que fa quatre dies, era com ells i ara està d’encarregat. Us ho podeu imaginar: control d’horari fins i tot per anar al lavabo, control de trucades, i la cruel vigilancia d'un cartell que marca l'índex de retencions i en conseqüència el si conservaran la feina o no.

L'escenografia és molt austera, només unes taules i cadires on treballen els nois. Però els actors les separen i decanten en diverses ocasions per tal de traslladar-nos imaginariament a altres escenaris (el metro en el què van a treballar cada matí, la sala de control on se'ls evalua,...). D'aquesta manera es trenca una mica la linealitat del text que no es limita només a mostrar-nos un seguit de trucades al Call Center.

En aquest sentit, l'obra esdevé més una comèdia amb tocs seriosos que no pas una dura trama de denúncia amb pincellades d'humor. La crítica vetllada sobre la situació laboral d'aquests operaris es rega amb notes divertides que provoquen una barreja per saltar del riure al drama, en alguns moments de manera massa sobtada, però que fan avançar la peça a bon ritme.

Els actors, tot i alguna errada puntual fruit dels nervis de l'estrena, realitzen unes bones interpretacions. Les noies presentant la cara més dramàtica i els nois la més còmica. Al llarg de l'obra es van barrejant entre el públic, fent que et sentis part d’ells i emfatitzant aquesta empatia buscada per l'autor.

En resum, una comèdia prou divertida, amb un final desbocat, que pren com a excusa el dia a dia d'un colectiu invisible als ulls de molts. De totes maneres, haig de reconèixer, també us ho haig de dir, que no m’he sentit identificada amb la meva feina, pel què no us prengueu aquest Call Center com un reflex real de la vida dels que ens dediquem a la professió.