crítiques > teatre > soterrani

El retorn de Josep Maria Benet i Jornet 

Soterrani

Per Pep Barbany - 14/04/2008

Josep Maria Benet i Jornet va estrenar el 27 de març a la Sala Beckett de Barcelona ‘Soterrani’, la primera obra original que l’autor català estrena en tres anys, després de l’estrena de ‘Salamandra’ al Teatre Nacional de Catalunya el 2005.

Tensió dialèctica, austeritat escènica i la implicació de dos grans actors. Ingredients al servei d'una història que, malgrat no tenir pretensions d'originalitat ni de sorpresa, es construeix amb la base d'un text precís, impecable, i esdevé una petita joia escènica, Soterrani, la darrera creació del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet després de Salamandra, s'ha unit l'entusiasme de Xavier Albertí i l'empenta i la proximitat de l'amenaçada sala Beckett i el resultat és una obra on s'intueix plaer en la creació i que garanteix, malgrat la incomoditat moral que planteja, no deixar indiferent l'espectador.

No es pot explicar gaire d'una història que viu, en gran part, de la intriga, de la sorpresa. Dos desconeguts inicien, a la casa d'un d'ells, una conversa aparentment casual que, mica en mica, s'anirà tornant més personal. En cap moment perden les formes, tot és molt educat, fins i tot quan l'horror veu finalment la llum. Tot és pausat, contingut, terroríficament pausat. Un minuciós joc de silencis, de mirades plenes d'un significat ocult, farcit de veritats servides en comptagotes i de mentides intuïdes. Un inquietant retrat on, en un joc escènic que recorda la recent Variacions enigmàtiques d'Schmitt ningú sembla ser qui diu que és i els nexes d'unió s'intueixen però es rebel·len mica en mica, amb el temps suficient perquè l'espectador, atrapat en els diàlegs, jugui a endevinar el desenllaç. Els límits de l'amor, la recerca del plaer i el dolor, la part més fosca de cadascun de nosaltres. Són molts els temes amagats en aquest soterrani, un espai real però també metafòric, on aquests dos monstres, persones "normals", amaguen els seus dimonis, les seves pors i els desitjos més foscos. I la senzillesa escènica, el gran treball de Pere Arquillué i Pep Cruz i un text despullat de floritures però amb una construcció complexa, aconsegueixen en tant sols 80 minuts seduir i incomodar alhora.

 

(Aquesta crítica va ser públicada també al "Time Out Barcelona" el 3 d'abril de 2008)