crítiques > teatre > espectres

Espectres, dramatisme de sobretaula. 

Espectres

Per Pep Barbany - 05/05/2008

Espectres narra la història d´una mare que intenta, desesperadament, recuperar el seu fill tot trencant amb un passat lligat a una moral hipòcrita que la va fer apartar el seu propi fill per tal d´evitar-li fer passar el que ella va haver de viure. Ara, un cop deslligada de tot allò que la turmentava, intenta ser feliç amb el seu fill. Però el passat sempre torna, els esprectres sempre reapareixen.

La fina i àcida mirada del dramaturg Henrik Ibsen sobre la hipocresia no deixava indiferent cap dels seus contemporanis. Espectres reuneix en una mateixa història una barreja contundent i polèmica de temes d'aquells dels quals no es podia parlar (un marit que enganyava la dona, un fill hippie que s'enamora sense saber-ho de la germanastra, la defensa de l'amor lliure, un atac frontal contra la doble moral de l'església...).

Després de veure la versió que Magda Puyo ha estrenat al Romea, a partir de la versió que ha coescrit amb Carles Mallol, un recull sensacions contradictòries. Alguns aspectes de la història han estat tergiversats per fer més propera, més contemporània, la duresa d'Ibsen, però la fórmula s'allunya de la necessària fredor dels textos de l'autor noruec i l'acosta més al culebrot. És cert que hi ha sobrietat i imaginació en l'escenografia de Ramon Simó, que en un espai modern amb vidres, transparències i reflexes insinua els espectres que sobrevolen la vida de la família Alving. També hi ha diàlegs i escenes de gran intensitat, com el convençut atac que fa el senyor Manders dels llibres que considera innecessaris o immorals (aquí Jordi Boixaderas és un advocat proper a l'Opus enlloc del conservador capellà luterà de l'original); o la discussió d'Osvald Alving (tot un descobriment, Ramon Pujol) en defensa de l'amor lliure. Però Magda Puyo no ha sabut contenir la recent i molesta tendència d'Emma Vilarasau a l'excés interpretatiu. Tant se val si arrenca rient o acaba plorant, la seva Elena Alving esdevé histriònica, lluny dels matisos necessaris i que ha demostrat és capaç de transmetre en tantes ocasions. La seva presència és un reclam que atraurà gent al teatre però a Espectres, enlloc de trobar-se cruesa, es trobaran dramatisme de sobretaula.

 

(Aquesta critica va ser públicada també al "Time Out" el 30 d'abril de 2008)