Los ángeles no tienen hélices

Per Arantxa Uribe-Echevarria - 08/02/2008

El SAT!, Sant Andreu Teatre de Barcelona, ofereix des del passat 31 de gener fins al 17 de febrer, l’espectacle Los ángeles no tienen hélices, creat, dirigit i interpretat per l’humorista Dani Pérez. Es tracta d’un espectacle arriscat i no perquè tingui un plantejament nou, si no perquè són gairebé dues hores de show sense pausa amb l’humorista sol damunt d’un escenari buit.

L’obra està formada per quatre monòlegs d’humor que segueixen l’estil habitual d’aquest tipus d’espectacles. En aquest sentit no aporta res original. L’escenografia és inexistent i damunt l’escenari només es troba l’actor davant d’un fons il·luminat en taronja que al final de cada monòleg canvia a verd i deixa a l’actor estàtic i en ombres contrastant amb el fons. És un recurs senzill però efectiu per marcar el final dels temes. No hi ha música ni efectes sonors (només al final una cançó de Joaquin Sabina).

Per tant, tot l’espectacle es concentra en l’encert interpretatiu del monologuista. I cal dir que el Dani Pérez es defensa prou bé sobre l’escenari. Cal tenir en compte que no és novell en aquestes batalles (aquest és el seu 5è treball) i sap quins recursos li funcionen. El Dani gesticula, fa de mim, juga amb la modulació de la veu, fa imitacions, es mou per l’escenari amb soltesa. I, tot i que alguns recursos són repetitius, en conjunt el resultat és bo.

A la publicitat de l’obra llegim que els monòlegs parlen de la trajectòria vital, una mena d’autobiografia del Dani Pérez. I comença així i comença bé. El primer monòleg amb els seus primers treballs té moments molt encertats i el segon arriba a un punt màxim amb la seva anàlisis de la lletra de les nadales. Però en mig dels temes quotidians molt ben exagerats, barreja situacions imaginaries que em semblen més fluixes. També aprofita per fer algunes imitacions que no són el seu principal punt fort, a banda de ser un recurs massa vist ja. El tercer monòleg (els astronautes a la lluna) és per mi el més fluix, ple de tòpics i, a més, no segueix la línia d’aquesta autobiografia. Sincerament, em sembla prescindible. Amb el quart monòleg torna a un aspecte de la seva vida (la seva experiència com a pare primerenc) i torna a estar al nivell desitjat. Al finalitzar, un focus de llum l’il·lumina, sona una cançó de Joaquin Sabina que el còmic “interpreta” amb mímica en un estil similar al del famós gag de El Tricicle i la cançó de Julio Iglesias, però amb menys gràcia. Imagino que es va idear com un final simpàtic de l’espectacle però no tinc clar que aconsegueixi aquest efecte. Així que, en definitiva, el meu particular consell seria que potenciés les situacions quotidianes forçadament exagerades i sarcàstiques que és on aconsegueix els moments més divertits de l’obra.

I l’anècdota. En un moment de l’espectacle van haver alguns problemes tècnics amb el so que el còmic va salvar integrant-los improvisadament al gag. Un bon detall de professionalitat per part del Dani Pérez.

Al final una sensació d’haver passat una estona agradable, amb moments de riure i altres de somriure, valorant les bones aptituds del còmic sobre l’escenari i sabent que no hem vist res de nou. I un comentari d’unes noies a la sortida: “l’últim dia serà millor”.

[puja]