entrevistes > cinema > Bryce dallas howard

BRYCE DALLAS HOWARD, actriu 

«Ningú no fa cas dels polítics, però la gent va al cine»

Traducció de Yolanda Aguilar - 20/02/2006

Bryce Dallas Howard (Grace) parla de com es treballa amb Lars von Trier, del seu paper, de la seva experiència personal amb el racisme i de com se sent en seguir els passos de Nicole Kidman.

Lars és un dels meus tres directors favorits. Quan van contactar amb mi, em vaig quedar molt sorpresa; no creia tenir l'edat adequada per a treballar en una de les seves pel·lícules, ni per a moltes altres coses. Sincerament, quasi perdo el cap, perquè havia vist Rompiendo las olas i des de llavors havia decidit que aconseguiria treballar en una pel·lícula seva fos com fos.

La primera vegada que vaig veure Rompiendo las olas va ser en vídeo. Es va convertir en una obsessió, crec que l'he vist unes 18 o 20 vegades. Estava entusiasmada amb la idea de fer una prova per a Manderlay, però també estava convençuda que no m'agafarien.

Després em van dir que aniria a Dinamarca, coneixeria en Lars i treballaria amb ell un parell d'hores. Mai havia pensat que fos factible, no a la meva edat i menys per a un paper d’aquest calibre.

Com va ser conèixer a Lars von Trier, que la triés per al paper i acceptar-ho?

Mai hi va haver el menor dubte de què jo acceptaria el paper. Em sembla un geni i em moria de ganes de ser part de tot allò, del seu treball, de la pel·lícula, però estava molt nerviosa, havia sentit moltes coses sobre Lars, del seu estil de treball. Al mateix temps, estava farta de gent simpàtica la feina dels quals no val res. Vaig pensar que seria capaç d'aguantar el que fos sempre que m’exprimís perquè pogués donar-ho tot. Una cosa que, per cert, passa amb totes les actrius que treballen amb ell.

Després, quan vaig arribar a l'estudi de Suècia, tots van començar a tenir cura de mi, tots es van portar de meravella, tant que fins i tot em va estranyar, no estava preparada per a això. Ja m'havia mentalitzat per a no sentir-me insegura, ni preocupar-me pel que pogués passar. Havia decidit concentrar-me en la feina. Però no és només treball, també està la relació amb un home extraordinari.

Quina opinió li mereix Grace, la Grace de Manderlay?

Bé, no ho sé. La reinventem cada dia. Després de llegir el guió la primera vegada, no vaig entendre molt bé en quina direcció havia d'anar tot allò, vaig arribar sense la menor idea de res. Ja m’havia llegit diverses vegades el guió, però no l'havia analitzat.

Tenia la sensació que Lars crearia quelcom i que jo havia de mantenir-me totalment oberta. I quan ja portàvem cinc setmanes rodant, la Grace que Lars ha creat a través de la meva interpretació és molt... bé, té molta voluntat. És molt decidida, molt emocional. Solen sorgir conflictes quan les seves emocions es mesclen amb les seves decisions.
També és una mica infantil i ingènua. És molt optimista, té grans idees sobre com haurien de ser les coses.

Aquest costat infantil i ingenu es mescla amb la necessitat de tenir idees intel·lectuals, d'estar per damunt de tot, de controlar. D'alguna manera, és com si estigués cega i intentés sobreviure gràcies als seus altres sentits, com si no volgués obrir els ulls.

Lars von Trier creu que molts espectadors nord-americans reaccionaran de forma negativa, que odiaran Manderlay. Va sentir alguna reserva al llegir el guió?

No, en absolut. Però ara que estic ficada dins, m’adono que és un tema molt dolorós. La primera vegada que ho vaig llegir, sent nord-americana i blanca, no em vaig adonar del com de dolorós era el tema. Em va semblar que era una història important, que era una opinió important que havia de ser expressada. Després, aquí, he après més sobre l'esclavitud i he estat en contacte amb els meus companys, els altres actors, i m'he adonat de com és de real el problema. Això no significa que tingui reserves, però sí m'ha fet sentir incòmoda per ser nord-americana i haver estat tan ignorant. Però no, reserva, cap.

Cal canviar les coses i crec que és una forma de fer-ho. Ningú no fa cas als polítics, però la gent va al cine, vol veure pel·lícules. Quan entren, no estan a la defensiva, cosa que sí passa quan escolten als polítics. El cine és un bon mitjà per a fer arribar un missatge, i em sembla important.

La igualtat entre les races no va seguir a l'abolició de l'esclavitud als Estats Units, menys encara al sud, sinó la segregació i el racisme. Ha conegut el racisme de prop?

La primera vegada que vaig entendre què significava va ser a Louisiana. Gran part de la meva família ve del sud. Anava al cotxe d'uns amics dels meus avis. Era gent meravellosa, estava a casa seva i em divertia molt amb ells. Vam passar davant d'un col·legi i ens vam creuar amb una jove mare negra i amb la seva filla de cutis molt clar, òbviament de pare blanc.

Llavors, l'amiga dels meus avis, a qui jo estimava i respectava, va dir: “No hi ha dret”. No ho vaig entendre i li vaig preguntar: “A què?”. I ella va contestar: “A portar nens mestissos al món, a mesclar les dues races, em fa fàstic. No tinc res en contra d'aquesta dona, però portar un nen mestís al món no és just, és cruel, és...”

No vaig entendre res. Havia crescut en un ambient en què mai es pensava en el color de la gent. Em va semblar surrealista, però vaig acabar tenint seriosos perjudicis contra el sud. De sobte, va ser suficient aquest comentari perquè tot el món semblés brut, i segueixo sentint el mateix.
Tots esperem no tenir pensaments racistes, però tots acabem caient en algun estereotip. Per exemple, jo no vaig a Harlem a les tres del matí perquè tinc idees preconcebudes sobre aquest barri. Sempre està l'excusa de l'índex de criminalitat, però no tinc ni idea de quin és l'índex de criminalitat de la majoria de barris. Es deu al que he sentit, mai hi he estat.

L'escena de sexe entre Grace i Timothy, la veu com una escena d'amor, com una humiliació o tal vegada com una violació?

Personalment, no em sembla ni una violació ni una escena d'amor. Més aviat em sembla una catarsi. Tècnicament parlant, sí que és una escena d'amor. Grace se sent molt atreta per Timothy i ell és molt tendre amb ella. Però, al meu entendre, la importància de l'escena no és que facin l'amor, sinó que ella és capaç de deixar-se anar. Es controla molt, sempre es reprimeix i per fi aconsegueix aquell moment de llibertat absoluta que li permet veure les coses més clarament.

Després vénen els disturbis i hi ha morts, però just abans, quan Timothy i Grace fan l'amor, hi ha lloc per a l'esperança. Almenys, ho veig així. Clar que no sé què passarà en el muntatge i, a més, l'esperança desapareix immediatament després.

Què opina del fet que Timothy tapi la cara de Grace mentre fan l'amor?

M’ho vaig prendre com una espècie de tradició de la tribu munsi o quelcom així, però també pot ser un mètode perquè Grace estigui sola en aquell moment, en comptes d'estar amb ell, i així aconseguir la catarsi. En realitat no comparteix l'acte amb un altre, quasi el fa sola.

Com compararia el guió i la pel·lícula amb Dogville?

Em sembla que aquest guió és molt més potent. Li ho vaig deixar caure a Lars l'altre dia. Parlàvem de trilogies i li vaig dir: “És curiós, la segona pel·lícula sempre és la millor en una trilogia”. Aquesta pel·lícula és millor des del punt de vista dramàtic. Hi ha més conflicte, més força sota del conflicte, és més provocativa.

Dogville és una pel·lícula increïble. Em vaig quedar sorpresa quan la vaig veure, però aquesta pel·lícula s'ha edificat sobre la base de Dogville. Aquesta història és fascinant a més de ser tan perspicaç i provocadora com ho va ser Dogville.

Al meu entendre, podria ser una tremenda pel·lícula comercial. La pel·lícula de Lars no ho serà, però el guió serviria per a una pel·lícula èpica. No em sembla que passés el mateix amb Dogville. Era molt més individualista, molt més d'acord amb el mètode de filmació de Lars, però Manderlay ho té tot.

I, finalment, tenia cert inconvenient a seguir els passos de Nicole Kidman?

No, per a res. No penso que sigui el mateix personatge. És totalment diferent. Espero que l'actriu que interpreti a Grace en la tercera part, a Wasington, s'adoni de la sort que té. Sé que no podré ser Grace en aquella pel·lícula, és així, però ho penso cada dia. Per a mi, serà una pèrdua tremenda, i ja intento superar-la.

Una nit, Lauren Bacall va parlar de Wasington i va dir que Cate Blanchett hauria de ser la tercera Grace. Lars va abaixar el cap, és un bon senyal. Després, ho vaig apuntar al meu diari perquè em dol només de pensar-lo, pensar en Lars amb una altra Grace. Em doldrà molt, però passarà, ha de ser així. Rodarà la pel·lícula amb una altra Grace. Serà diferent de la meva i de la de Nicole. Això últim m'ajuda a suportar-ho.