WILLEM DAFOE, actor
«Una mescla d'ingenuïtat i d'arrogància va fer creure a la gent que Estats Units fèiem un favor al poble iraquià»
Traducció de Yolanda Aguilar - 24/02/2006
Willem Dafoe (Pare de Grace) va ser nominat en 2001 a un Oscar, un Globus d'Or, i va ser guardonat amb el Premio Espíritu Independiente al Millor Actor Secundari per la seva interpretació de Max Shreck en La sombra del vampiro (2000). Sempre per aquesta pel·lícula, va guanyar el Premi al Millor Actor Secundari de la Crítica de Los Ángeles i va quedar segon en les nominacions de la Crítica de Nova York. Ha coprotagonizat dos èxits de taquilla recenta, Spider-Man (2002), de Sam Raini, en el paper de Norman Osborn, el rival de l'emblemàtic heroi; i Buscando a Nemo (2003).
Les seves últimes pel·lícules són Life Aquatic (2004), amb Bill Murray, Owen Wilson, Cati Blanchett i Anjelica Huston; El aviador (2004), en la qual torna a treballar amb Martin Scorsese; i XXX2: Estat de emergencia (2005), de Lee Tamahori. Aviat podrem veure’l en Before it Had a Name, de Giada Colagrande, coescrita pel propi Willem Dafoe; i Mr. Ripley’s Return, de Roger Spottiwoode.
Ha treballat amb els directors més coneguts entre els quals esmentarem aquí El paciente inglés (1996), d’Anthony Minghella; Tan lejos, tan cerca (1993), de Wim Wenders; Corazón salvaje (1990), de David Lynch; La última tentación de Cristo (1988), de Martin Scorsese; Arde Mississippi (1988), de Alan Parker; i Platoon (1986), d'Oliver Stone, en la qual interpretava al sergent Elias i per la qual va ser nominat a un Oscar.
A més, esmentarem també Desenfocado (2002), Aflicción
(1997) i Posibilidad de escape (1992), les tres de Paul Schrader;
The Clearing (2004), con Robert Redford y Helen Mirren; The
Reckoning (2003); Animal Factory (2000); American Psycho
(2000); eXistenZ (2000), de David Cronenberg; Lulu on the
Bridge (1998); Speed 2 (1997); Tom & Viv (1994);
Nacido el cuatro de julio (1989); El triunfo del espíritu
(1989), i Vivir y morir en Los Ángeles (1985).
Willem Dafoe (el pare de Grace) ens parla de la seva confusió el primer dia de rodatge, de la sensació de llibertat al renunciar al control i al limitar-se a generar material per a Lars von Trier.
avia vist Dogville i coneixia el treball de Lars,
però vaig tenir una sensació molt estranya quan vaig arribar
allí.
Molta gent no pensa en certes coses quan parla de cinema amb un actor. La
interpretació no és quelcom fix, sempre és diferent.
Quan m'incorporo a un projecte, gran part de l'interès resideix a
descobrir què esperen de mi i què he de fer pel bé
del projecte.
Aquest tipus de rodatge és molt específic malgrat de la seva
excentricitat, i es requereix més temps per a entendre el que volen
de mi. El primer dia, estava una mica perdut, però Lars és
tan segur que no permet que hi hagi una crisi.
Lars von Trier vol que s'entregui completament?
I estic disposat a fer-ho. Per molt que un actor
entregui la responsabilitat a un altre, en el fons segueix tenint el control
gràcies a la seva imaginació.
Lars diu: "No et preocupis per res", això significa que
no he de preocupar-me pels diàlegs, ni per la meva posició,
que em limiti a fer l'escena.
Almenys, aquesta és la impressió que tinc i reconec que és
una sensació alliberadora. La majoria no es fia perquè se
senten més vulnerables, però també confereix un cert
poder. Per a estar menys cohibit cal confiar plenament en l'altre.
No m'importa fer el beneit, però només si ho faig per a un
geni. No penso fer l'idiota per a un idiota.
Li va agradar Dogville?
La veritat, no estic molt segur. Em sembla que el
material de Manderlay és molt més interessant.
Em va agradar l'artificialitat de Dogville mesclada amb aquella
espècie de realisme viril. Segur que Lars tindria un atac si em sentís
pronunciar la paraula "viril". El naturalisme és un estil
per si. Ja que el públic no disposa dels elements realistes, sempre
semblarà artificial. I tindrà un estil molt propi, dóna
igual com siguin els comportaments.
Em va interessar molt com a actor. He vist Dogville dues vegades
i em va agradar molt més la segona vegada. És una pel·lícula
que requereix certa entrega perquè és prou llarga i lenta.
Quasi cal estar en un estat de somni per a poder rebre-la correctament.
Per cert, així és com m'agrada veure cine.
Té alguna reserva sobre aquesta pel·lícula?
Bé, crec que per als nord-americans, l'esclavitud és un tema molt familiar, més que per a la resta del món. Els europeus no saben molt, no l'han viscut, no ho viuen de la mateixa manera.
Molts països europeus, Dinamarca entre ells, van treure enormes beneficis de l'esclavitud. Creu que Estats Units ha sabut enfrontar-se a la seva història millor que Europa?
Estats Units s'ha enfrontat a la seva història, però no sé si millor que Europa. Tinc edat per a recordar-me del Moviment de Drets Civils. Però aquesta pel·lícula també em sembla una metàfora per a cert tipus de colonialisme i el que està passant a Iraq.
En el sentit que Estats Units, com fa Grace en Manderlay, imposa la democràcia a la força?
Sí, arriben i creuen saber el que és
bo. Per això és important el que diu el pare de Grace. Una
mescla d'ingenuïtat i d'arrogància va fer creure a la gent que
Estats Units es quedaria poc de temps a Iraq i que fèiem un favor
al poble iraquià.
Ara ens donem compte que no és així, i el mateix passa a Manderlay,
la qual cosa em recorda... bé, està clar que la gent ha d'alliberar-se
a si mateixa.
Per molt crític que sigui amb Estats Units i amb la seva política, mai li han entrades ganes, com a altres, de dir: "Maleïda sigui, Lars, ni ens coneixes ni ens entens"?
No em sembla que aquesta pel·lícula sigui només sobre
Estats Units, retrata al món sencer. Personalment, tampoc em sento
tan nord-americà. Viatjo molt i tinc molts amics per tot el món.
Visc a Nova York, i tampoc és la típica ciutat nord-americana.
Però reconec que m'agrada Estats Units, i m'encanta Nova York. És
una ciutat que sempre canvia i on sempre passen coses interessants. És
dura i, al mateix temps, està molt prop de la realitat humana perquè,
malgrat la seva duresa, és un dels llocs més creatius i més
compassius del món.
Es parla de l'Orient i de l'Occident, del cristianisme i de l'islam, del
color i de les regions... Crec que els europeus i els nord-americans comparteixen
el mateix llit. Ja sé que els europeus no volen sentir-ho, però
les nostres diferències són molt superficials.
A Europa, es tendeix a veure als Estats Units com un superpoder militarista,
i ho és, però hi ha molt més.
Després de veure Dogville, em va fer molta gràcia
que la gent digués que era una història sobre Estats Units.
A mi em recorda més a un poble europeu. L'estretor de mires, el liberalisme
superficial, l'esperit comunitari que tenen alguns habitants de Dogville
em va semblar molt més europeu. No crec que Lars sigui antiamericà.
Li interessen els comportaments humans. El seu sentit de la justícia
i la seva visió del món van més enllà dels diaris
o dels esdeveniments actuals. No és un polemista polític.
El seu cine em sembla molt més filosòfic.
[puja]Web optimitzat per a navegadors Firefox o Internet Explorer 6 o superior, a una resolució mínima de 800x600 píxels.
Cal tenir activades les opcions Javascript i CSS.