entrevistes > cinema > amos gitai

AMOS GITAI, director, actor, guionista i productor 

«M'agrada observar gent d'origens diferents contactant a través d'accions qüotidianes»

18/04/2006

Rebecca és una noia americana que després d’una forta discussió amb la seva futura sogra i el seu promès israelià es fica en un taxi i fuig. Així comença una aventura amb la taxista i una altra noia, en el qual les tres dones de cultures i religions diferents emprendran un viatge revelador pels escenaris més conflictius de l’Orient Mitjà.

Aquest és l'argument de partida de 'Free Zone', l'últim film de l'israelià Amos Gitai, presentat a Cannes l'any 2005 i que s'estrena aquí el proper 28 d'Abril. En aquesta entrevista ens parla de la pel.lícula i les seves impressions sobre el conflicte de la seva terra:

¿Existeix realment la Free Zone?

Sí, hi ha un lloc a l’est de Jordania que és una zona franca sense aduana ni impostos. Els habitants dels països veïns, d’Iraq, Egipte, Síria i Israel hi van per comprar cotxes. M’interessen aquestes bosses de llibertat on la gent de països i origens diversos es coneixen i fan coses junts. Aquestes coses em fascinen: observar com la gent de la zona entra en contacte a través d’activitats qüotidianes i no pas gràcies a gestos polítics. Els polítics no han deixat de desilusionar-nos. Ara és necessari començar a partir de petits detalls i potser així podrem començar a canviar alguna cosa. Comprar un cotxe, arreglar-lo, preparar el menjar, compartir-lo, explicar-se una història... M’interessen les zones de llibertat on poden tenir lloc aquests gestos.

¿Hi ha pau en aquesta Free Zone?

Sí, una pau absoluta. Fins i tot s’hi pot veure saudís o siris comprant autobusos israelians. Són països que no tenen relacions diplomàtiques ja que, oficialment, estan en guerra. Però a la Free Zone, gracies al comerç, la gent té una actitud molt pragmàtica, menys carregada de nacionalisme. Potser això ens permeti sortir de la situació actual. M’interessa qualsevol punt de trobada. Hi ha gent que obre les fronteres per cooperar i dur a terme projectes amb un objectiu econòmic.

I precisament les fronteres tenen un paper important a la pel.lícula…

Al Pròxim Orient, les fronteres són un autèntic problema. Hi ha fronteres físiques, fronteres polítiques, però qualsevol frontera implica una barrera mental. És un tema que m’apassiona. ¿Qui i què creua aquestes fronteres? ¿Com? La meva pel.lícula anterior, ‘Tierra prometida’, parlava del tràfic de dones a la frontera entre Egipte i Israel. A ‘Free Zone’ es tracta de que un cotxe creui la frontera entre Israel i Jordania.

Ha escollit una manera original per explicar la història de Free Zone...

La pe.lícula comença a Jerusalem, davant del Mur de les Lamentacions, que en realitat són les restes d’un recinte sagrat d’un antic temple destruit pels romans. Una dona jove, la Rebecca (Natalie Portman), està asseguda al seient del darrera d’un taxi que condueix la Hanna (Hanna Laslo). Encara no sabem qui són ni on van, però aquí comença la seva història.
Perquè l’espectador vegi els seus records i descobreixi perquè estan juntes, superposo diferents capes d’imatges. A vegades, fina a vuit a la vegada. Tenia ganes d’insertar fragments de records no sincronitzats en una història. Seguim a Hanna i Rebecca camí de la Free Zone, però el viatge està ple de records i d’alusions a les raons que les han reunit en aquesta bossa mòbil que és el cotxe.

Tres dones: una estadounidense, una israelí, una palestina. ¿Com descriuria aquests personatges?

Hanna, la israelí, és una dona forta, carismàtica, pragmàtica. Una mica aclaparadora, però encantadora. Ho és tot a la vegada, com sovint ho són els israelians. Jo ens veig així, autoritaris però sincers. No sempre respectem els altres, però en cert sentit, som refrescants. És el què m’agrada i no m’agrada dels israelians. Suposo que jo també sóc així, com els meus. Em concedeixo el dret de ser més crític amb el meu poble que amb els altres. Leila, la palestina, és més reservada, respecta l’espai dels altres. La molesta l’actitud informal i espontànea de Hanna.
Rebecca és la joven estadounidense que intenta comprendre aquest món deconegut per ella; busca una identitat. El seu pare és israelià, però la seva mare no és jueva. Segons la llei judaica, ella no ho és, perè se sent jueva, fins i tot israeliana.

¿Va escriure el paper de Rebecca per a Natalie Portman?

El guió va patir diverses transformacions. A la primera, eren dos homes i una dona. Després vaig decidir que serien tres dones. Quan Natalie Portman va acceptar de participar en el projecte, vam parlar i em van entrar ganes d’incloure elements de la seva biografía a la història. Vaig pensar que podria ser interessant tenir el seu punt de vista, veure’l a través dels seus ulls, escoltar la seva manera d’entendre-ho i interpretar-ho. A diferència del personatge, tant el pare com la mare de l’actriu són jueus. Però tinc la impressió de que, com el seu personatge, intenta entendre el món en què viu. També crec que per a ella, el cinema representa una manera d’explorar i entendre el món. A mi em passa el mateix.

També utilitza la història dels llocs en els què roda.

Sí, a vegades. M’agrada molt la idea de que el lloc on es roda pot tenir el seu eco a la història. L’oasi de Free Zone és de fet el lloc on un palestí, Mussa Alami, va fundar un orfanat pels orfes palestins després de 1948. Recordo haver llegit coses sobre ell quan tenia 16 o 17 anys. La granja va estar a punt de ser cremada dues vegades, una per palestins i una altra per israelians. És una història real de la que em serveixo per enriquir la pel.lícula.

Quan la Leila, la Rebecca i la Hanna arriben al oasi, la granja està cremant. A partir d’aquest moment, què canvia per a les tres dones?

La Leila és una dona moderna. No vol crear un conflicte entre ella i la societat en la que viu, però vol ser lliure i independent, fet al què s’oposa categòricament el fill del seu marit. A partir d’aquest moment, la relació entre els tres personatges femenins evoluciona. Una relació basada en el pragmatisme i en les necessitats mutues es converteix en una relació solidària en el pla humà. Hanna decideix ajudar la Leila a creuar la frontera i entrar a Israel.

¿Perquè va escollir tres dones pels personatges principals?

Els generals, els militars són homes. Ells són els Caps d’Estat, exceptuant la Golda Meir. I ja es veu el resultat: la regió està en guerra. Sería molt més interessant que les dones tinguessin el poder. El conflicte sería més real, amb una visió més humanista. Tampoc vull idealitzar les dones, hi ha dones capaces de matar. No em considero racista ni sexista. Crec que tots tenimla capacitat de ser àngels o monstres. Però avui en dia, i donat que les dones encara s’han d’enfrontar a actituds sexistes, es converteixen en els agents del canvi. No té res a veure amb l’ADN, és pel lloc que ocupen en la societat. Fins ara no s’han pogut beneficiar d’una autèntica llibertat. És possible que el fet de no estar al poder els confereixi una mirada crítica sobre la situació. Les dones poden ser els agents del canvi, però han d’assumir el seu paper, i no és gens fàcil.

Per vostè, és com si el cotxe fos alguna cosa més que un simple mitjà de transport?

Per suposat, es pot dir que el cotxe és el quart personatge de la història. Defineix un territori limitat. Quan les tres, o les dues, estan al cotxe, no poden distanciar-se. El cotxe imposa una proximitat que les obliga a entrar en contacte, a parlar. I encara que no ho facin, també és una forma de comunicació. Em sembla que aquest viatge en cotxe és tan real com metafòric.

Free Zone sembla més tranquila que les seves pel.lícules anteriors

Cada vegada em sento més aprop del costat humà dels meus personatges, de la seva manera d’expressar la seva complexitat i les seves contradiccions. Els meus personatges són accessibles, cadascun té els seus problemes, el seu propi ritme, la capacitat d’expressar ira, desacord, amor, afecte... Em sembla que la pel.lícula estima cadascun dels seus personatges. És una manera d’entrendre la noció de relativitat. Si s’aconsegueix plantejar aquesta noció, els personatges s’endolceixen. No totes les pel.lícules es poden basar en la ira.

És optimista sobre la possibilitat de pau al Pròxim Orient?

Cincuanta anys després d’haver assolat el continent i haver mort milions de persones, els europeus han entès que hi pot haver conflictes sense haver de matar-se. Nosaltres, aquí al Pròxim Orient, no hem mort tanta gent ni fet coses tant horribles com es van fer a Europa, però és hora de que entenguem que podem estar en desacord sense començar una guerra. No estem obligats a crear una societat uniforme en un Pròxim Orient uniforme. Podem conservar les nostres diferències culturals, els nostres idiomes. Podem estar en desacord i estar en pau. La maduresa significa això, estar en desacord sense haver de recórrer a la força. Es vàlid per les relacions personals i per les nacions.