entrevistes > cinema > woody allen

 

«Sempre he fet el que he volgut, ja fos un musical o una pel·lícula en blanc i negre o un drama estil Bergman.»

La tria dels protagonistes

Últimament, en les seves pel·lícules, hem vist protagonistes joves. A SCOOP, torna a estar present l'element jove i sobrenatural. El personatge d'Ian McShane té un sentiment paternal i de protecció cap al personatge de Scarlett... És això una evolució conscient en la narració de les seves pel·lícules?

 

Bé, no, el que passa és que durant anys jo he protagonitzat i interpretat el paper principal en les meves pel·lícules. I ara, al fer-me gran, aquest paper principal –i per descomptat els papers romàntics –han de deixar-se per a la gent jove. I en això em baso per a triar aquests actors.

Quant a les estrelles masculines, ha estat Cary Grant tal vegada una inspiració per al personatge de Hugh Jackman i la seva caracterització? Tal vegada Sospita, en concret?

No, crec que Hugh és així; és un home elegant, encantador, simpàtic, que sap ballar i moure's amb gràcia, sap cantar, així que les comparacions són inevitables. Sempre van a existir; igual que va haver-hi una època en què també es comparava a Hugh Grant amb Cary Grant, perquè també és un tipus molt desimbolt i encantador, com Hugh Jackman, i les comparacions van a ser inevitables.

 

Com ja hem comentat, vostè coneixia a Scarlett Johansson bé perquè acaba de fer la seva anterior pel·lícula amb ella. A Match Point ens va mostrar un costat dramàtic de l'actriu que no havíem vist mai. I ara a SCOOP el seu costat còmic. Què tal se la dirigeix? I a SCOOP, com és actuar al costat d'ella?

 

És una delícia. És com si et toqués la loteria o quelcom semblant. Simplement ho té tot. La vida ha estat generosa amb ella: És bella, sexy, molt llesta, divertida, bonica, aguda i bona companya de treball. Té amplitud; habilitat dramàtica i humor, quan es requereix que sigui divertida. Certes persones amb què he treballat al llarg dels anys i Diane Keaton ha estat una d'elles, semblen que han estat tocats amb una vareta màgica i tot el que fan és artístic. I a Scarlett li passa el mateix. Il·lumina l'estudi quan entra; l'equip de rodatge l'adora. Està plena d'energia i li infon a tot l'equip aquest sentiment positiu. És un luxe treballar amb ella i no el dic només perquè sigui el seu coprotagonista. Tot el món de la companyia estava desitjant treballar amb ella en la segona pel·lícula després de l'experiència de la primera.

En les escenes que té amb vostè a SCOOP, va aconseguir estar a la seva alçada?

Oh, no li arribava ni a la sola de la sabata. (riu) Miri, és una d’aquelles persones que sempre, ja sigui entre bastidors o no, em superen. Per molt bona que sigui la frase que hagi pensat, quan ens posem a competir, i ens anem picant i al final, sempre acaba dient quelcom millor.
Per descomptat, això per a mi mereix un gran respecte perquè em considero una persona aguda i enginyosa i quan algú em pot em sembla sorprenent. I ho dic de veritat, pregunti a qualsevol del rodatge.

 

Vostè coneix bé la pedrera d'actors de Nova York i la seva evolució. Però en el Regne Unit, hi ha una enorme quantitat de talent i a SCOOP hi ha gent en petits papers com John Standing, Julian Glover, Fenella Woolgar...

 

Sí. Anglaterra té una tradició teatral fabulosa de veritat. Els actors són meravellosos. Una cosa molt curiosa és que la gent amb més talent, els millors actors, no tenen inconvenients a acceptar petits papers. L'assumpte de l'ego no els afecta ni la talla dels papers. I és possible veure a un gran actor shakesperià a la televisió fent un anunci. Allí no és una vergonya fer això. Així que tinc gent fantàstica que tal vegada si estiguessin als EEUU no es dignarien a acceptar un petit paper o un paper d'un o dos dies. Allí, ho fan amb gran plaer i entusiasme, i els encanta.
Tot el món està disposat a acostar el muscle, de manera que, al final, tens a grans actors en tot l'espectre de la pel·lícula. A mi em beneficia això.

Els referents i “el millor és fer el que un vol fer...”

Quant al gènere de comèdia de suspens, li ha servit d'inspiració algun treball mentre escrivia el guió o mentre va estar a Londres? SCOOP és una història més desenfadada que Match Point, però segueix havent-hi maldat i misteri...

 

Bé, vaig tenir en ment aquells relats d'assassinat i misteri que tant m'agradaven de petit, ja fossin còmics o, en la majoria dels casos, seriosos. Una de les meves pel·lícules favorites és Misteriós Assassinat en Manhattan... ... i m'agrada aquesta classe de cine. Quan era petit m'agradava El Sopar dels Acusats i les seves seqüeles i, sens dubte, les pel·lícules d'assassinats i misteri de Bob Hope que veia quan encara era encara més jove i, per descomptat, les pel·lícules de suspens de Hitchcock i moltíssimes altres, molt bones, que s'han fet en el passat.
El problema és que quan es fa una pel·lícula còmica de suspens no és possible aconseguir un efecte tan dramàtic com quan es fa seriosament. Però no es pot fer res amb això. SCOOP era una pel·lícula còmica i volia que fos desenfadada (fins i tot fàcil) en alguns punts. És un tipus de pel·lícula que a mi m'agrada veure i fer. Després, que al públic li agradi, això ja...

Abans he mencionat Sospita, en part pel del got de llet que Sondra li porta a Peter en una escena i, després, un poc més tard, també se'm passa pel cap, Diabòliques.

 

Té raó. És veritat que sempre et poden recordar (encara que no vull fer comparacions perquè em sembla una mica pretensiós…) però, és cert que aquestes pel·lícules sempre recorden a Hitchcock, perquè va fer tantes pel·lícules de suspens i va emprar tants trucs que és impossible fer quelcom de suspens sense que d'alguna manera recordi a Hitchcock. No em refereixo a la seva gran qualitat sinó a coses estructurals. Però la meva té aquest toc lleuger...

Ha dit que espera que al públic li agradi la pel·lícula, però al ritme tan vertiginós amb el que les produeix no li preocupa la resposta del públic a les seves pel·lícules?

 

Bé, no pots perdre el son per coses així. Perquè, llavors, el que cosa succeeix és que et paralitzes i el que intentes fer és anticipar els seus gustos; i dones un pas i t'entra el pànic i estàs tot el temps: “No, això no”. Així que, el millor és fer el que un vol fer i després esperar que agradi.
Aquesta ha sigut sempre la meva forma de treballar. Sempre he fet el que he volgut, ja fos un musical o una pel·lícula en blanc i negre o un drama estil Bergman. Si quelcom em resulta interessant en un moment determinat, ho faig. I espero que al públic li agradi. Si no és així, no es pot fer res. Pas a la següent. Que agrada, perquè sempre és falaguer. El que sí que no vull fer és...t'ha d'agradar la pel·lícula, però si fas quelcom i al final no t'agrada a tu...escric el guió i després la dirigeixo i si no m'agrada quan l'he acabat, encara que al públic li agradi, penso “bé, els he donat gat per llebre” o “no s'assabenten” o “quina porqueria he fet”. No és una bona sensació.
Però si fas una pel·lícula que t'agrada i de la que penses: “és realment un bon treball; li he tret tot el suc al guió i l'he portat a la pantalla magníficament”, si agrada, genial. I si no agrada, però malgrat tot, et quedes amb bon sabor de boca. Penses: “Vaja, mala sort, no els ha agradat. Però ho he donat tot de mi i és una llàstima que no els agradi” Aquest sentiment és molt millor que el que agradi i tu no et quedis content.

[enrere]