entrevistes > cinema > lars von trier

LARS VON TRIER, director i guionista 

«M'agraden els problemes. Les normes són un repte perquè només hi són per plantejar problemes»

19/03/2007

Fa uns mesos va publicar el què va anomenar com una “Declaració de revitalització”, on afirmava que tenia la intenció de redissenyar les seves activitats professionals per tal de tornar a trobar el seu entusiasme original pel cinema. Después de rodar El Jefe de todo esto, ha aconseguit sentir-se revitalitzat?

Acabo de fer els cincuanta. Es una edat en què un pensa en el què no li agrada de la situació i intenta fer alguna cosa al respecte. Vaig decidir tenir més temps per preparar i rodar pel.lícules, no veure’m obligat a rodar constantment perque la productora (Zentropa) necessiti pel.lícules. I al final he rodat El Jefe de todo esto en cinc setmanes. Està clar que per molt que un cridi no serveix de res. D’altra banda, m’agraden els problemes. Les regles sempre són un repte, perquè hi són per plantejar problemes. Acabo de rellegir la “Declaració de revitalització”, però em sembla que serà difícil canviar alguna cosa.

 

Al principi de El Jefe de todo esto, diu que és una comèdia inofensiva. ¿Una pel.lícula de Lars von Trier pot ser inofensiva?

 

Em venia de gust dir-ho. Ja fa massa temps que em critiquen per ser massa polític i potser jo mateix em criticava... per ser massa políticament correcte. Hem rodat aquesta pel.lícula molt depressa. No és una pel.lícula política i em vaig divertir fent-la, però les bones comèdies mai no són inofensives.

 

¿Li ha agradat tornar a rodar en danès?

 

Ha estat alliberador i m’ha vingut de meravella. Em surt millor en danès. Això no significa que em limiti a fer pel.lícules en danès, però ha estat fantàstic fer una pel.lícula petita amb un equip tant reduit. Era molt relaxant.

 

Ha presentat la pel.lícula al Festival de Cinema de Copenhague, al de Donostia-San Sebastián, ¿troba a faltar l’anar a Cannes?

 

Vam decidir no presentar la nostra sol.licitud per anar a Cannes i jo me’n vaig alegrar. Ha estat un plaer veure altres pel.lícules meves al festival en el passat, i Gilles Jacob (ex director i actual president del Festival de Cannes) ha fet molt per mi; però és molt agradable no estar obligat a fer coses que a un no li agraden, com viatjar, aguantar la pressió d’un festival d’aquesta embargadura. Així em quedo a Dinamarca, del què me n’alegro molt perquè podré cuidar el meu hort.

 

¿Quan se li va acudir la idea de fer una comèdia?

 

Fa molt que vaig pensar en fer una pel.lícula sobre l’inexistent director d’una empresa, tot i que al principi vaig pensar que la rodaria una altra persona. És una idea antiga, però vaig escriure el guió just abans de rodar el film.

 

¿Quin és el secret per realitzar una bona comèdia?

 

El millor és fer alguna cosa que diverteixi un mateix i l’entretingui.

 

¿Com defineix el sentit de l’humor danès?

 

És típic dels danesos morir-se de riure quan els tracten d’estúpids. Pot ser que es degui a que som un país petit i la gent és masoquista. A “El reino” (TV), els encantava quan parlaven dels estúpids danesos. I en aquest cas, quan els islandesos els criden i els diuen de tot, estan contentíssims.

 

A la pel.lícula hi ha molta tensió entre l’empresa danesa i la islandesa que la vol comprar. ¿Què passa entre Dinamarca i Islandia?

 

Bé, hi ha molts islandesos comprant grans parts de Copenhague ara. Durant 400 anys, Islandia va estar sota domini danès i els islandesos odien als danesos per això. Ens la tenen jurada als danesos. Hi ha una ferida justificada causada per aquests 400 anys.

 

És el fundador de Zentropa i el realitzador ¿Se sent una mica com El jefe de todo?

 

La idea del bo i el dolent és molt útil a l’hora de resoldre problemes. Peter Aalbaek Jensen (de Zentropa) i jo encarnem aquesta idea. Si es tracta d’actors i de l’equip, soc el bo, però hi ha situacions on faig de dolent i Peter és el bo de la història. Està molt mal vist a Dinamarca fer de dolent. Tots volen fer de bo, però és necessari tenir un dolent. Al Regne Unit i als Estats Units, abunden perquè són necessaris, però els danesos refusen els conflictes.

 

¿La pel.lícula pot ser vista como una alegoria de Zentropa?

 

Això mateix van dir els actors, però no se m’havia ocorregut. Al crear Zentropa, només vaig pensar que podriem produir i controlar les pel.lícules que jo realitzaria. Peter Aalbaek Jensen i jo som una mica extranys. Ens agrada passar-ho bé i fer coses extranyes. Crec que pot ser molt divertit treballar a Zentropa, no és una productora típica. No està motivada per una idea clara, és quelcom mes intuitiu. No se’ns acudeix pensar que els beneficis siguin el més important.

 

La pel.lícula té molt de diàleg. ¿Va evitar deliberadament els gags visuals?

 

De nen veia moltes comèdies esbojarrades. M’agradaven comèdies com La fiera de mi niña o La extraña pareja, on tothom parlava a alhora. M’encanten Historias de Filadelfia i El bazar de las sorpresas. És el què he intentat fer, alguna cosa així. En una comèdia esbojarrada, alguns personatges tenen més informació que d’altres. I a això li vaig afegir una vinyeta moral sobre una persona que fa servir un director d’empresa fictici per tractar fatal als seus empleats. Ja passem a un altre nivell.

 

Ha treballat amb una nova productora, Meta Louise Foldager, després de treballar durant anya amb la mateixa productora, Vibeke Windelow. ¿Ha estat difícil la transició?

 

No, en absolut. La preproducció ja estava acabada quan la Meta va sumar-se al projecte. És molt bona però totalment diferent. Amb la Vibeke era com un matrimoni que s’havia d’acabar. Els dos creiem saber el que l’altre pensava abans que parlés. Són coses que passen als matrimonis. Ha estat molt bo treballar amb la Vibeke, però vol fer una altra cosa.

 

¿Què busca en el productor ideal?

 

Bé, necessito tenir a un dolent a sobre. El més important és que aquesta persona vulgui fer la pel.lícula com sigui. Per a El Jefe de todo esto, volia algú que fos feliç amb una pel.lícula petita o gran.

 

¿En spot parlar d’aquest nou procés que ha utilitzat, “Automavision”?

 

Fa molt que rodo les meves pel.lícules càmera en mà. Es deu a que soc un obsès del control i al fet que ningú pot controlar completament un enquadrament o una imatge. En aquest cas, era millor saltar-se la part de l’enquadrament, rodar càmera en mà i apuntar. La tècnica d’ “Automavision” em permet realitzar l’enquadrament, després apreto un botó a l’ordinador i obtinc una sèrie de possibilitats aleatòries. Ja no ho controlo jo, ho controla l’ordinador.

 

Entregar el control de la càmera deu ser com perdre una cama. No debia prendre aquesta decisió a la lleugera.

 

Sí, molt a la lleugera. Necessitava trobar una fórmula que encaixés amb la comèdia. Em va semblar un sistema molt refrescant. Soc un home ple d’ansietats, però fer coses rares amb la càmera no està entre elles.

 

¿I què tal ha funcionat?

 

El millor és que dóna un estil que no és gens humà. És un estil lliure d’intencions. Em vaig imposar la regla de que si no m’agradaven les possibilitats que m’oferia l’ordinador, les refusaria, però tornaria a pitjar el botó. No es tractava de que fos impossible rodar la pel.lícula, sinó de que fos un procés precís. Vam batejar l’ordinador amb el nom d’Anthony Dodd Mantle (en honor al director de fotografia). Al principi voliem amagar la càmera perquè els actors no la veiessin i filmar a través d’un vidre ceg, però no hi havia prou llum. No va ser possible.

 

¿Què van pensar els actors del sistema?

 

Qualsevol bon actor no triga més d’uns segons en colocar-se a l’enquadrament. Vam fer servir un zoom per tal que no sabessin quin tipus d’objectius feiem servir, però hauria estat millor amagar la càmera del tot.

 

¿Li sembla que l’ “Automavision” és un estil que agradarà al públic?

 

Per suposat el públic no fugirà cridant aterrat. El 70% de la gent ni tan sols se n’adonarà. Està clar que no serveix per rodar animals en llibertat. Només vam estar amb l’elefant un quart d’hora i no vam deixar d’apretar el maleït botó. Cada vegada que teniem una bona presa, l’elefant ja no hi era.

 

¿Què busca en un actor?

 

Si un actor es creu capaç de controlar el seu paper, està equivocat. No es pot controlar el muntatge ni la producció. El muntatge és una eina molt eficaç. Crec que s’ha d’utilitzar als actors. Quant menys sàpiga un actor abans de rodar, millor. Un dels meus trucs més sangrants és rodar una escena de diverses maneres, el què em permet tenir molt de material a l’hora de muntar. Com més troços diferents tingui millor. Per això necessito que l’actor estigui disposat a interpretar les escenas de maneres molt diferents. Pot donar peu a certa confusió. També crec que els homes i les dones són molt diferents. Normalment, a l’hora de colaborar, les dones són més confiades que els homes,
creuen que utilitzaré el material adequadament.

 

En el passat ha dit que li és més fàcil connectar amb les dones que amb els homes. No obstant, aquí treballa amb actors. ¿El jefe podria haver estat una dona?

 

La part còmica de “El Reino” requeia en els homes. Pot ser que els homes em semblin més divertits que les dones. Soc home i no em costa gaire endevinar les seves intencions.

 

¿Ha vist la comèdia britànica “The Office”?

 

No l’he vista expressament perquè anava a rodar una pel.lícula que transcorre en una oficina, però la veuré ara. M’han dit que està molt bé.

 

¿Per què ha rodat en una oficina autèntica?

 

Havia vist La noche, d’Antonioni. I volia que la oficina fos un lloc molt anodí. I ho és.

 

¿De veritat existeix Gambini, el dramaturg que es menciona al principi de la pel.lícula?

 

No, no existeix. Tornava de Cannes quan vaig veure un camió de productes alimentaris amb la paraula “Gambini” als costats i vaig pensar ¿per què no? Però faig referència a Ibsen. Em va semblar molt graciós que el tractin de gilipolles. Es poden dir moltes coses de Ibsen, però la idea de que és un gilipolles és xocant. La pel.lícula que veuen és El espejo, de Tarkovski. Per cert, és una de les meves preferides, crec que l’he vista unes vint vegades.

 

¿Seguirà fent pel.lícules petites?

 

Ara mateix tinc idees gegants, però només són idees. Ja veurem en quin tipus de pel.lícules es converteixen. Entre elles hi ha l'acabar la trilogia Dogville, Manderlay, Wasington. Però de moment només sommio mentre pasejo pel bosc amb la meva IPod.