entrevistes > cinema > monica belucci

MONICA BELLUCCI  

«La feina d'un actor no és una missió especial: la pot fer igual de bé un nen de 9 anys»

18/06/2007

La model i actriu italiana més sensual del panorama actual ens explica la seva experiència a 'El elegido' el thriller paranormal que en la torna a portar a la cartellera:

Com et vas convertir en la protagonista de 'El elegido'?

 

Gracies a Guillaume Nicloux. Ell va trucar al meu agent per reunir-se amb mi, el què em va fer molta il.lusió perquè en van agradar molt els seus treballs anteriors. Però en realitat no vaig acceptar de seguida fer 'El elegido' perquè el projecte em feia por.

Què és el que et feia por?

En primer lloc la pròpia magnitud del projecte. És una pel.lícula de gènere amb un gran pressupost, adaptat d'un best-seller de Jean-Christophe Grangé, amb interès tant econòmic com popular. Aquesta és la primera vegada que he hagut de portar tot el pes sobre les meves espatlles. A més, és una història amb un missatge molt arriscat ja que està relacionat amb el fantàstic; si no s'utilitza una bona imagineria, pot ser una decepció tremenda.

Què va fer que finalment acceptessis?

El paper, la confiança que tinc en en Guillaume, perquè sé que a més de realitzador és autor. Es reconeix la peculiaritat del seu cinema en cadascuna de les seves preses. Des del moment en què vaig acceptar, vaig seguir en Guillaume cegament, amb una temeritat i un descontrol totals. Vaig deixar que fes el què volgués amb mi, amb la meva imatge i amb la meva manera d'actuar.

I què tal es va portar com a director?

En Guillaume Nicloux és una persona molt discreta i això es trasllada a la seva manera de dirigir. Per exemple, el meu personatge sent un amor boig, l'amor d'una mare pel fill que va adoptar, però no el mostra d'una manera exagerada i extrovertida. Per portar-lo a la pantalla, en Guillaume em va demanar que “borrés” la meva identitat italiana. No volia que fos massa comunicativa ni massa generosa ni una súper "mamma" italiana. Quan tenia que fer-li un petó de bona nit al meu fill, no volia que el petonegés. A vegades trobava a faltar el tenir contacte amb el nen, així que li vaig suggerir a en Guillaume que en deixés actuar amb ell, perquè és veiés la nostra complicitat a la pantalla, però ell s'hi va negar. Em va dir: "No necessitem saber, o sentir, que el teu personatge estima al seu fill. Està disposada a morir per ell, ¿què més vols? Si mostres massa obertament que l'estimes, és com si ja sabessis que el perdrás”.
El més bonic és que és una dona normal la fragilitat de la qual és constant, que descubreix una força que no sabia que tenia. És una dona corrent que es veurà obligada a superar-se.

 

És la primera vegada que interpretés a una mare després d'haver donat a llum?

Sempre he tingut un instint maternal molt fort, però el fet de ser mare ha enfatitzat encara més aquest instint i m'ha servit de molt per aquesta pel.lícula. Ara entenc millor l'amor que se sent per un fill, ni tan sols m'ho he de plantejar. Per això marxar a rodar a Mongòlia va ser molt dolorós, perquè, tot i que és un país meravellós i de que al principi tot va ser fantàstic, era la primera vegada que deixava sola la meva filla durant tres setmanes. Em vaig sentir destroçada, i això em va afectar molt a l'hora de treballar. Tot i que el bo va ser que ho vaig poder utilitzar pel meu personatge, no havia de ficar-me en un estat psicològic concret per interpretar una mate que busca el seu fill. Era el meu estat natural.

També has canviat d'aspecte físic per a la pel.lícula.

En Guillaume volia que portés el cabell més clar i curt, ,així que vam crear un altre look. Fins ara sempre havia interpretat personatges més “estirats”, personatges que saben bé qui són i coneixen el món que els rodeja. En aquest film, el meu personatge és més aviat “rodó”, és molt innocent, està perduda. Tenia que tornar-me més invisible, més fràgil. Per això pràcticament no hi ha maquillatge i la il.luminació és molt precisa, perquè es vegin a la meva cara els estigmes corresponents a cada moment. Així mateix els vestits s'assemblen més al què es posaria la Mary Poppins, no una vídua jove. Amb tot això vam crear un aspecte femení i fràgil, però en absolut obertament sensual o sexual ni exuberant. Els espectadors han de percebre inmediatament que hi ha alguna cosa negativa relacionada amb aquesta dona, fins i tot al principi quan tot sembla normal.

Aquesta aparença física quasi banal de la protagonista, barrejada amb l'entorn que sembla força normal, tot i que és agobiant des del principi, fa que sigui bonic i inquietant. Així, sense que ella sàpiga perquè, la seva mirada i el seu somriure són tristos. En principi, tot sembla normal, però d'una manera subjacent i borrosa quelcom obscur i sinistre escapa a tot el que la rodeja i forma el seu món. Per emetre totes aquestes sensacions vam haver de trobar un vestuari molt precís. Vam voler que la meva silueta fos la d'una dona elegant, no xabacana.

Com et vas enfrontar a les escenes d'acció?

En la majoria de les ocasions diria que l'acció és real, perquè en Guillaume no només confia en les capacitats interpretatives dels actors, sino que espera que l'actor realment pateixi una mica. Així sap que les expressions facials seran convincents, i aquest plantejament es encertat perquè durant l'escena del túnel (en la qual em movia dins d'un tub estret i completament tancat), vaig sentir una claustrofòbia real. Ho vaig passar molt malament en aquesta escena, vaig passar molta por, i això es fa evident a la pel.lícula. També en l'escena en què colpejo les parets d'un pou amb les mans per escapar-me em vaig fer molt de mal, em va costar moltíssim sortir d'allà. Crec que el què salva les coses en aquests moments és que tot és real. La meva cara està realment marcada pel dolor…

Com dic, tot és real! Fins i tot les llàgrimes. Res no va ser forçat. El bo és que en Guillaume va confiar en mi per aquestes escenes. Sense necessitat de parlar-me, va poder capturar aquests moments quan estavem donant el millor de nosaltres mateixos. Sap veure quan funcionen les interpretacions dels actors.

Tot i així fa molt poques preses...

Sí, i per tant és molt exigent. Requereix molta concentració.

És veritat que no deixa que els actors vegin les preses?

És la seva manera de treballar. Com a actriu respecto molt el director i la seva manera de treballar, així que quan em comprometo amb una pel.lícula m'adapto. Crec que la tasca del director és molt complexa, així que no és ell qui s'ha d'adaptar a mi sino ben al contrari. En aquest sentit soc una mica "geisha". Vaig interpretar el meu personate, a qui soc a la pel.lícula, i ell em va dirigir perquè mai em desconcentrés. Va canalitzar la meva energia en la direcció apropiada.

Aquesta és la primera vegada que comparteixes pantalla amb la Catherine Deneuve.

Recordo la primera vegada que la vag veure. Ella no ho sap però va ser a l'estrena de la pel.lícula de Pedro Almodóvar 'Kika'. Aleshores jo era una model totalment desconeguda. La Catherine Deneuve va entrar a la sala com una aparició, abans de que s'apaguessin els llums. Era increïble, tenia una bellesa incomparable… I ara estic treballant amb ella! M'encanta perquè sempre sento a l'actriu que porta dins. No es mostra indiferent, observa tot el què passa al voltant i estima el cinema per sobre de tot.

L'altra figura central de la pel.lícula és un nen. Com va ser rodar amb ell?

Treballar amb nens posa les coses al seu lloc. Em fa molta gracia quan els actors parlen de la seva 'professió' com si fos una missió especial perquè de fet fem una feina que pot fer igual de bé un nen de nou anys. Ha estat una lliçó d'humiltat. En Nicolas, que interpreta a Liu-San, és un nen molt madur, molt especial, amb molta vida interior, pensatiu, compromès i responsable. Manté una concentració espectacular per algú de la seva edat.

Què és el què més et sorprèn de la pel.lícula?

La manera en què en Guillaume ha aconseguit crear una atmósfera de normalitat que desemboca en terror. Ho vaig sentir mentre actuava, i m'he adonat que és gràcies als petits detalls, ja sigui un objecte o l'expressió d'un dels personatges. És agobiant, és en Guillaume. Transfereix a la pantalla el què ell és a la vida, algú ple d'angoixa, amb una ànima negra, no en el sentit destructiu, sinó en el sentit misteriós de la paraula. Costa desxifrar-lo, és una persona que se sent atreta per les coses obscures. No vaig haver de parlar d'això amb ell perquè l'entenia. Una part de mi és molt similar. Avui, quan veig la versió final de 'El elegido', sé que en Guillaume ha aconseguit fer una pel.lícula extraña que equilibra i barreja dues dimensions, una normal i una totalment fantàstica. És força pertorbador perquè l'anormalitat existeix a la vida qüotidiana, però ens fa por veure-la; l'espterisme és part de les nostres vides encara que només interessi a alguns. Per aquesta pel.lícula en Guillaume ha sabut conjugar aquesta dualitat entre metafísica i la realitat.