entrevistes > cinema > julian schnabel

Julian Schnabel, Director de 'La escafandra y la mariposa'  

«Volia que aquest film fos una eina d'autoajuda per assumir la pròpia mort»

Per Isa Martínez - 24/01/2008

El pintor i director Julian Schnabel va venir a la passada edició del Festival de Cine de San Sebastián a presentar 'La escafandra y la mariposa'. En aquesta entrevista ens desvetlla algunes de les claus del film que ha aconseguit quatre nominacions als Oscar.

 

Perquè va decidir portar aquesta història en concret al cinema? Com li va arribar el projecte?

M'identifico amb la temàtica d'aquesta història a nivell personal, en particular em conmou la relació de Jean-Dominique Bauby amb el seu pare. També m'atreia el desafiament formal del projecte. El llibre de 'La escafandra y la mariposa' me'l va donar un enfermer que es diu Darin McCormack. Vaig pensar que podria ajudar al meu pare, que després de no haver estat malalt en sa vida, va morir als 92 anys. No estava preparat i l'aterrava la mort. I tot i que va viure amb la meva familia fins al final, no vaig aconseguir salvar-lo d'aquella por. Volia que aquesta pel.lícula fos una eina, un mecanisme d'autoajuda que ens ajudi a portar la pròpia mort. És el què esperava, per això la vaig fer.

Fa un temps vaig escriure un guió per 'El perfume' que no es va arribar a usar. Però hi havia alguna cosa en el protagonista d'aquella història, Grenouille, que tenia en comú amb Jean-Dominique Bauby i moltes de les coses que jo hagués volgut posar a 'El perfume' les vaig poder usar en aquesta pel.lícula. Amb aquesta història podia viatjar en el temps, fer el què vulgués. Per mi, com a artista, vaig pensar que era una gran oportunitat per posar el què vulgués en l'estructura de la pel.lícula, crear la meva pròpia estructura, el meu llenguatge. I també sabia que havia de rodar a França i en francès, a l'hospital on ell havia estat, perquè si no posia fer-ho així, no s'hagués pogut aconseguir l'atmosfera correcta.

Com va descobrir en Mathieu Amalric pel paper de Jean-Dominique Bauby?

Al principi era en Johnny Depp qui anava a fer la pel.lícula. Ell la volia fer perquè ens agrada treballar junts i li venia de gust rodar en francès. Però aleshores estava molt ocupat amb 'Els pirates del Carib' i no va poder. Aleshores vam pensar en l'Eric Bana i algún altre actor nordamericà. Però fa uns anys jo vaig ser president del jurat al Festival de San Sebastián i recordava d'aleshores una pel.lícula anomenada 'Finales de Agosto, Principios de Septiembre' i l'actor Mathieu Amalric. Li vaig comentar a la productora Kathy Kennedy que ell era exactament qui hauria de fer el paper. Ella alehores no el coneixia. Després, quan es va estrenar 'Munich', la Kathy va tornar de França i em va dir que havia conegut un jove actor francès que seria fantàstic pel paper, que podria fer-lo i a més en francès. Els dos vam estar d'acord que seria una gran idea, el vaig trucar per telèfon i el vaig convidar a venir per Acció de Gracies i a llegir el guió.

I deixant de banda a Mathieu Amalric, com va escollir la resta del repartiment, tots actors francesos?

M'encanta l'Emmanuelle Seigner a 'Bitter Moon'. Em va semblar la millor interpretació a França aquell any i sempre he pensat que és una actriu infravalorada. M'encanta Marie-Josée Croze a 'Las invasiones bárbaras' i 'Munich'. A en Niels Arestrup el vaig veure a 'De latir mi corazón se ha parado' i vaig pensar que l'havia de tenir a la meva pel.lícula. Al igual que quan vaig veure 'I'm not here for you to love' amb Patrick Chesnais i Anne Consigny. I vaig ser molt afortunat al tenir en Max Von Sydow, que ha estat brillant. Tots van cooperar i ser molt participatius, encara que fessin petits papers. Em vaig sentir com si no els estés oferint suficient, suficient temps, suficient espai al film,... tots van ser molt generosos amb mi.

Considera que la historia d'en Jean-Dominique es pot comparar a la vida d'un artista?

Sí, evidentment, perquè escriure va ser el què el va salvar. La seva vida interior va resorgir, precisament perquè va començar a escriure el llibre. Així que es tracta del procés de crear art, el llibre li va donar una raó de ser, li va donar vida a ell i a la seva familia. Gràcies al llibre, la seva familia sent que segueix viu d'alguna manera, i aquesta és una forma de portar el dol.

En els seus propis treballs com a artista, tant de pintor com de cineasta, quin paper juga la literatura?

Fer pel.lícules és com reescriure, tota l'estona; muntar és reescriure. Quan pinto, no interpreto, no transfereixo res. Ho faig i ja està. En l'escriptura tampoc es fa això, si escrius una novel.la. Però si agafes un text i el vols convertir en una pel.lícula estás convertint aquell text en una altra cosa.

A la pel.lícula fa servir imatges colorides i borroses, visió externa, visió subjectiva, imatges muntades a partir de fotos,... són tècniques properes a les pictòriques.

Quan vaig fer la meva última pel.lícula, em vaig adonar que quan la càmera deixa l'aparell i mires pel monitor, és el moment més interessant. I volia fer una pel.lícula així, no m'agrada veure la gent "composant" coses. Prefereixo quedar-me amb el què serveix a la pel.lícula. Per exemple, Jean-Dominique no conduia un descapotable, però el vaig posar en un descapotable per poder veure Paría. Volia veure els arbres. També vam posar la música de 'Los 400 golpes'. Si ho veus en blanc i negre i mires els edificis, pensaries que estàs veient els crèdits de 'Los 400 golpes'. Per mi és divertit. Poder fer el què volia em va donar molta llibertat.

Com va plantejar la fotografia de la pel.lícula?

Jo primer dic el què vull i al principi el meu director de fotografia pensa que estic boig. És com si em treiés les ulleres i les posés a la càmera. Quan et mous està enfocat i després es desenfoca. Està en la càmera. Per l'escena en què li cusen l'ull, vaig posar làtex a la lent i la vaig cosir. En Janusz Kaminski és fantàstic, està inspirat. Li demanava a la gent coses que no havien fet mai abans perquè era necessari un tractament especial de la imatge per tal de sublimar la vida interior. Vaig fer servir un tipus de lents en què part de l'objectiu està enfocat i part no. Vaig fer que la pel.lícula tingués textura, cos, pell. Tota la pantalla era una pell i així és com veig la pintura.

L'Hospital Berck Maritime és un escenari extraordinari per una pel.lícula. Ha dit que no es podia imaginar ridar en cap altre lloc que no fos en els escenaris reals de la història. Ha gaudit rodant a França?

Aquest lloc és com un decorat d'Antonioni. Quan en vaig veure la terrassa vaig pensar en totes les seves pel.lícules. Me n'agradava l'horitzontalitat i vaig pensar en com seria vist per en Jean Dominique. Ho vaig passar molt bé rodant-hi i els francesos es van portar de meravella amb mi. Jo vaig intentar no portar-me com un turista.

Tinc 55 anys i quan vivia a França i era més jove volia alguna cosa, volia exposar en una galeria i conèixer gent. Ara, en canvi, vaig arribar i no buscava res. Simplement vaig tornar com si hagués dormit 20 anys i hagués tornat igual, només una mica més vell. Tot estava quasi igual i jo em sentia com un fantasma però benvingut. Com a pintor no coneixes gent tots els dies amb la què estableixis una relació profunda. Però fent aquesta pel.lícula he format relacions amb tota aquesta gent, que són tant importants per mi. Suposo que és una altra raó per la que m'agrada fer pel.lícules.

La banda sonora juga un paper molt important en aquesta, com en totes les seves pel.lícules. Aquesta li dóna a la pel.lícula una connotació punk moderna.

M'agrada Bach i m'agraden els Dirtbombs. En aquesta pel.lícula, hi ha música de Lolita, de Nelson Riddle, música de 'Los 400 golpes' de Nino Rota, de U2 i de Tom Waits. Escullo el què m'agrada i els va bé a les escenes. També, Paul Cantelon ha escrit la música de piano pel film. Va ser un nen prodigi i de copun cotxe el va atropellar quan tenia 12 anys i va patir amnèsia total. Als 17 va començar a recuperar la memòria i a tocar el piano de nou.

Els crèdits són com una radiografia. Què significa?

Vol dir que tots estem atrapats en el nostre cos. Hi ha un altre nivell. Coexistim amb coses sobre les què mai pensem. Aquestes radiografies venen d'un edifici que està a 100 metres de l'hospital. Una descendent del doctor a qui pertanyia m'hi va portar al haver acabat el rodatge dues setmanes abans del previst. Hi vaig trobar totes aquestes radiografies plenes de pols i em va semblar que eren com quadres. I de fet faré alguns quadres amb elles. M'agrada com van quedar les lletres sobreposades.

Al llibre, Jean-Dominique sembla creure en innumerables déus i gent de totes les religions resen per ell, que era ateu. Quina és la seva relació amb l'espiritualitat?

No estic interresat en la religió organitzada, però em sembla bé si a la gent l'ajuda. M'agradaria ser més espiritual. M'agradaria creeure, creure en el bo. Crec en el meu pare, crec en mi i en els meus propis límits. Crec en la bondat, crec que hauriem i podem tractar millor a la gent. El què es desprèn de la pel.lícula és la quantitat d'empatia que se li va demostrar a aquest home i això ens mostra que la gent pot ser bona i generosa. Això m'agrada. Això és espiritualitat.