entrevistes > ràdio > conxita casanovas

CONXITA CASANOVAS, periodista 

«La crítica cinematogràfica és una feina com una altra si es fa amb honestedat i rigor»

Per Bea Rodríguez - 23/09/2004

La Finestra Digital va tenir el plaer assisitir a l´últim programa de la temporada 2005 de Va de cine, que s´emet a Ràdio 4 tots els dilluns i diumenges. Si us agrada el cinema i la ràdio i voleu estar ben informats i gaudir d'una bona estona, no us el podeu pedre. Conxita Casanovas, que és qui el presenta, ens va explicar la seva trajectòria com a periodista especialitzada en cinema.

 

Com vas començar a fer ràdio?

Vaig començar quan tenia 17 anys, a Ràdio Joventut que era la que tenia més aprop de casa i em vaig presentar allà dient que volia treballar-hi. La veritat és que no tinc cap membre a la família que sigui periodista o s´hagi dedicat al món de la ràdio. Parlant amb el Cap de programas que era l´Argimiro Lozano, ara és un membre de "Va de cine", em va recomanar que comencés la carrera i que si veia que m´agradava, que tornés. Li vaig fer cas i el primer dia em vaig tornar a presentar allà demanant l´oportunitat, així que vaig estar treballant dos anys sense cobrar. Un dia va venir un company de la facultat, en Ferran Martínez que ara és coordinador de "l'Agora" de TV3, i vam començar fent reportatges per un programa nocturn sobre Barcelona.

Simultàniament vaig començar a treballar pel programa "Peques" que estava orientat als nens i els col.laboradors eren nens. Jo portava un personatge cada setmana, intentava portar gent de tots els àmbits, de vegades actors, directors, futbolistes, també van col·laborar amb nosaltres el Jordi Basté, el Bassas, l´Arús.

Treballaves i estudiaves a la vegada?

Sí, si, compaginava totes dues coses. Poc després va sorgir una oportunitat de fer uns informatius nous, cap el 82 amb les eleccions perquè era un moment polític important. Necessitaven gent que treballès amb els editors, em van seleccionar a mi i també recordo que hi havia l ´Elisenda Roca. Vaig estar set o vuit anys fent informatius i al 89 vaig passar a Ràdio Nacional i aquí vaig especialitzar-me en cultura de seguida. Finalment vaig anar dedicant-me només al cine.

Sempre has volgut dedicar-te al món del cinema?

Sí, jo ja ho tenia clar des de feia molt, quan vaig començar a treballar pels informatius, l´Argemrio Lozano va arrencar el programa de cinema, i a mi em va agafar per fer reportatges, entrevistes, anava a les estrenes. Tot i que en el món del periodisme és molt difícil especialitzar-se, tothom diu que és molt important perquè tens els contactes, tens la informació de primera, però en tot cas és un luxe poder fer-ho.

Quan fa que feu el vostre programa?

Doncs ara fa 21 anys. Ens van donar una menció especial als premis Ciutat de Barcelona que ens va fer molta il.lusió quam feiem els 20 anys. Competia la tele amb la ràdio i va guanyar "La columna", i a nosaltres la menció especial ens va recomfortar molt. És com un soport moral després de tants anys de feina i dedicació que algú t´ho reconegui.

Amb quin personatge et quedaries entre tots els que has entrevistat? que t'hagi impressionat com a persona o com a professional...

És molt difícil perquè són tants...en una setmana pots parlar amb molta gent...Et diré la veritat, que m'hagi impressionat molt poca gent, suposo que en part perquè no sóc molt mitomana, un cop acostumes a tractar-los ho veus d´un altra manera, per exemple una cosa que em posa molt nerviosa és veure un periodista quan s´acaba l´entrevista, vagi correns i li demani un autògraf...precisament el periodista no s´ha de deixar impressionar perquè al cap a la fi són persones igual que nosaltres.

Però recordo que vaig tenir una bona impressió de Pierce Brosnan perquè pensava que seria el típic guapo, cregut i realment va sortir una molt bona entrevista. Ell també es va quedar content, fins i tot em va dir que havia estat la millor entrevista del dia...crec que vam conectar molt bè tot i que no m´ho esperava. També em va agradar molt parlar amb l´Hector Babenco que era el director de "El beso de la mujer araña", és argentí i ja m´havíen explicat que havia tingut una vida molt interessant.
Però el top dels tops, Woody Allen, els deu minuts que vam parlar...crec que és l´únic personatge amb el que m´he posat nerviosa, sobretot per l´aureola que té de geni. A més el vaig trobar molt humil per la fama que té, tenia resposta per tot....D´altra banda, em va agradar molt Federico Fellini, i m´agrada molt l´Almodóvar encara que he tingut poques oportunitats de parlar amb ell, em diverteix molt entrevistar-lo perquè és brillant.

I en el cas contrari, algun personatge que t´hagi decebut?

També m´he n´he trobat algun que m´ha donat algun disgust, perquè potser m´esperava que seria d´un altra manera, simpàtics o més "campechanos" i després a l´hora de la veritat tenen una reacció que no correspon a la imatge que venen. Jo crec que és millor no dir noms...

L´exemple típic que posen molts periodistes és Gerard Depardieu...

Si? jo no vaig tenir aquesta impressió, clar que també depen de quin humor els agafes en el moment de l´entrevista. Rercordo haver parlat amb ell un parell de vegades i les dues em va semblar un personatge bastant poètic. Sí que vaig tenir una enganxada amb la seva companya, la Carole Bouquet; durant una roda de premsa li vaig fer una pregunta que li van traduir malament, i em va contestar malament. Després de la roda de premsa m´estaven consolant el meus companys perquè ningú entenia perquè m´havia contestat així, i ella va venir a disculpar-se. De fet la pregunta era si no es sentia desaprofitada en el món del cinema perquè els directors buscavan molt la seva bellesa, però que no li donaven papers intensos. Ella ho va interpretar malament per la traducció i la seva resposta va ser "sembla mentida que una dona em pregunti això". Però em va semblar bè que tingués el detall de demanar disculpes, perquè tampoc tenia necessitat de fer-ho.
En general tinc la sort de tenir bona relació amb gairebé tothom, l´important és que et tinguin confiança a través de la teva feina. Evidentment no són amics, perquè l´amistat és una cosa molt sèria, però ens anem trobant al llarg dels anys, per exemple el cas de la Carmen Maura, fa vint anys que ens coneixem, i aleshores és com si evoluciones al costat d´aquella persona.

Quan vam parlar amb el Jaume Figueres ens va comentar que a ell no li agrada la paraula "crític" de cinema perquè té connotacions una mica negatives, es veu més com un comentarista de cinema, ¿estàs d´acord amb això?

No, no crec que sigui negatiu, crec que un crític mereix un respecte, és una feina com un altra i si la fas amb rigor i amb honestedat, criticar des del respecte sempre està molt bè. Fins i tot ajudes molt, jo crec que la feina del crític contràriament al que diuen molts, és necessària perque si tu ho fas bè pots ajudar, a intentar que la gent estalviï temps i diners fent d´intermediari entre l´obra i el consumidor. És una paraula que s´hauria de reinvidicar d´alguna manera. A mi no se m´adapta massa perquè sempre he estat a les dues bandes, sempre he estat fent informació així que és possible que sigui més comentarista de cinema. Però per sobre de tot jo em considero periodista especialitzada en cinema. El problema és que la paraula "crític" de cinema ha quedat una mica passada de moda, la crítica de cine ha canviat molt en els últims anys.

És possible que hi hagi una mica d´intrussime en el món dels crítics de cinema? perquè de fet qualsevol periodista amb més o menys coneixements pot escriure una crítica.

Jo crec que això no hauria de passar. Avui llegia les declaracions d´una actriu que deia que qualsevol pot ser actriu, però jo crec que no és cert, com qualsevol no pot ser periodista o crític de cinema. Per mi saber molt de cinema no és només està documentat sinò més aviat haver vist moltíssimes pel.lícules, que és la millor forma d´aprendre. I tot és molt relatiu, el teu gust personal pot no tenir res a veure amb el del públic en general. Aquesta intrussió periodística et pot portar a dir què et sembla una pel.lícula sense haver reflexionat abans. Mai m´atraveixo a decidir-me entre dir bona o dolenta, sempre dic que m´agrada o no m´agrada, hi ha vegades que és molt evident però normalment és difícil jutjar.

Sobretot tenint en compte la feinada i la inversió que suposa fer una pel.lícula, oi?

I tant! el fet d´anar a rodatges, de conèixer la fase prèvia, t´enssenya molt com s´aixeca un projecte del no res, i tot l´esforç que implica, que ja t´ho pots imaginar però quan ho veus per dintre ets més conscient i respectuòs i abans de dir segons què, segurament t´ho penses. També penso que hi coses que no es poden passar per alt tampoc, quan veus que et prenen el pèl, aquí ja no sóc tan benevolent.

Alguna vegada has pensat fer cinema?

Mai. I això que tindria històries per explicar, però és clar, seria complicat explicar-les en una pel.lícula, sóc molt pudorosa, perquè si hagués de deixar una part de mi ja no m´agradaria. Mai se sap, però com a mínim aquest sentiment no l´he tingut ni el tinc. I moltes vegades em recorden la frase que tots els crítics som directors de cinema frustrats, però jo és que em sento molt còmode com a periodista, així que no ho necessito. És més fàcil que algun dia decidís escriure un llibre que no pas fer una pel.lícula...em sorprendria molt a mi mateixa.

Què aconsellaries als estudiants de comunicació audiovisual que volen fer ràdio?

Els aconsellaria que siguessin vocacionals, i que estiguessin molt convençuts. T´ha d´agradar molt, i has de tenir molta paciència. La Pilar Mirò va dir una vegada en una conferència que vaig sentir; "gana el que resiste", i em va semblar una imatge encertada per la vida en general però molt aplicable al món de la ràdio perquè és un mitjà molt dur. Des de fora de vegades es jutja com molt frívolament i es veu com un mitjà fàcil, no? et quedes amb la part maca, que és molt fàcil posar-se davant d´un micròfon parlar, però la ràdio ben feta exigeix molta preparació prèvia, hores de feina. Si divideixis les hores que has d´invertir amb el que guanyes...no acaba de quadrar gaire. També és molt important preparar-te bè per aprofitar les oportunitats que surten. Però sobre tot ha ser molt vocacional...jo no tinc fills però si els tingués sempre dic que els aconsellaria dedicar-se a un altre cosa... (riure)

I perquè? hauria de ser al contrari?

Sí que es sorpren la gent quan ho dic. És una feina que la disfrutes molt però quan la pateixes també la pateixes molt, així que li recomanaria que fes una feina més superficial, no m´agradaria que patís tant, no per fer un programa en directe que és quan més gaudeixo, sinó per la feina diària que té força de burocràcia, de problemes tècnics, de barellar-te per demanar coses. A vegades per poder fer la feina has d´anar saltant valles, i això és el que pot arribar a cremar. Hi ha molta gent que a la meva edat es dediquen a un altra cosa perquè han acabat cansats, i jo penso que passa perquè és molt fàcil i.lusionar-se però també és molt fàcil desil.lusionar-se. També has de dedicar moltes hores, per exemple jo ara arribaré a casa i he de veure una pel.lícula perquè demà tinc una entrevista, o si no he de llegir-me el press book, i estàs contínuament fent coses.

Ara marxo de vancances però alguna trucada al mòbil caurà, perquè estic pendent que el John Malkovich vingui a Barcelona a l´agost, així que has d´estar sempre de guàrdia. Però quan sorten bè les coses també és molt gratificant que la gent que ens truca al programa per exemple, ens ho digui. D´altra banda hi ha poc espai per la vida personal encara que intento fer-ho compaginable, tot i que suposa un gran esforç.

Recomana'ns alguna pel.lícula per aquest estiu, encara que amb la cartellera de vacances potser és difícil...

No, no és tan difícil encara que igual alguna ja ha caigut de la cartellera. Jo recomano "Lost in transalation", perquè considero que és una de les pel.lícules de l´any. A alguns els hi ha agradat molt i d´altres gens. A mi m´agrada molt el tema que planteja, aquesta història d´amor platònic, que s´insinua, és difícil de fer. Un altre que recomano molt és "El último beso", una pel.lícula italiana, demostra que amb un bon argument, un tema actual, uns bons actors i un director que sap el que fa, et surt un 10. De vegades tampoc es necessiten grans pressupostos per fer una meravella, pel.licules que tinguin la facilitat de fer-te riure i plorar a la vegada, és fantàstic. El director t´enssenya que és la vida, i està plantejada com una comèdia superficial on no passa res i en canvi passen moltes coses i aquesta capacitat de remoure sentiments m´encanta.
Cap al setembre arribarà l´última de l´Amenabar, "Mar adentro". Jo ja he tingut l´oportunitat de veure-la i la recomano sincerament, té aquesta mateixa capacitat que "El último beso" i segur que agradarà molt. També "Hector" i "Misteris of murder", de vegades és una llàstima que aquest tipus de pel.lícules durin poc a la cartella o no tinguin una gran afluència de públic.