especials > cinema >battle royale

Especial cinema oriental  

Takeshi Kitano, el protagonista

 

Tot i que sembli mentida, Takeshi Kitano anava per enginyer... després de veure'l fent les seves entremaliadures al show japonès Takeshi's Castle (potser més conegut per tots com Humor Amarillo) em costa molt imaginarme'l en una reunió, assegut al costat d'alguns directius d'alguna empresa X tot seriós i atent, sense intentar mirar-li les calces a alguna executiva!

Amb 27 anys va començar la seva carrera, força intensa i completa. És una persona molt activa, ho demostra quan en un any és capaç de fer fins a 3 pel·lícules a més de col·laborar en la premsa japonesa fent articles d'esport i política. A Japó Kitano és com un membre més de la família, ja que es pot dir que surt cada dia per la televisió...

Tot va començar quan va conèixer a l'humorista Beat Kyoshi, el qual feia un show d'humor en el local on Kitano feia d'ascensorista. Un dia, la parella còmica de Beat Kyoshi es va posar malalta, i com que Kitano havia insistit molt a sortir un dia a actuar ho van provar i d'aquí va sortir: The Two Beats: Beat Kyoshi & Beat Takeshi. Els shows que feien van triunfar tant que ho van portar a la televisió canviant una mica la temàtica.

D'aquí va surgir el show televisiu Takeshi's Castle (Humor Amarillo, 1974) que va marcar tota una generació, tant al Japó com a molts altres països com EEUU, Alemanya i sobretot al nostre (que es va emetre al 1990), i ara ho podem veure a Cuatro.

Després de la fama que es va guanyar a la televisió japonesa, les ofertes per a fer cinema no li faltaven. La seva carrera com a actor comença al 1980, amb la pel·lícula Makoto-Chan, basada en un còmic de Kazuo Umezu, Tomoko Konparu ho porta a la pantalla.

Però no va ser fins a la seva quarta pel·lícula com a actor on es guanya el respecte de molts dels espectadors. Al 1983 obté un paper sàdic i violent, fent de soldat amargat, sense cap mena d'humor a Feliz Navidad, Mr. Lawrence. El paper dramàtic i seriós interpretat per Kitano sorprèn al públic japonès. Tot i la seva interpretació, rep moltes crítiques i mofes pel seu paper, ja que d'alguna manera es troba encasellat en papers còmics. Kitano, pres d'una depressió, diu que mai més tornarà a fer un paper còmic a la seva carrera cinematogràfica (promesa que oblidarà més endavant, per sort), i que només interpretarà personatges malvats (cosa que s'ha de reconèixer que és molt bo fent).

De totes maneres, Kitano és reconegut quan actua a Violent Cop, una espècie de Harry el sucio estil japonès. Pel·lícula també de Kinji Fukasaku, Kitano veu la oportunitat de fer realitat la seva promesa. Aquí interpreta un policia corrupte que no té cap mena de miraments per ningú.

Violent Cop és la seva gran oportunitat. En el rodatge Kitano vol fer que les escenes s'endureixin més, cosa que fa que Fukasaku se surti de les seves caselles, creant molta tensió al rodatge. Fukasaku es posa malalt i és hospitalitzat, deixant el rodatge en mans de Kitano.

Kitano demostrarà que val per guionista (ja que reconstrueix el guió), director i actor. Una escena que marca bastant és quan Kitano explica rient que en un tiroteig va matar sense voler a un nen innocent... però bé, no vull descobrir molt d'aquest film, ja que el voldré recomanar més endavant.

Com he dit abans, Kitano col·laborava com a periodista esportiu a Japó. D'aquí va treure idees per fer pel·lícules com Boiling Point (1990), on enfronta jugadors de baseball amb yakuzahs. La obsessió amb els yakuzahs ve desde la seva infància. Ell va viure en el temps de la postguerra al Tòquio més pobre, on els atacs dels yakuzahs estaven a la ordre del dia. Ell s'imaginava que el seu pare també era un yakuzah, tot i que la realitat era molt més dura... era un pobre pintor que no guanyava ni per donar de menjar a un sol dels seus fills, i això que eren quatre germans (Kitano el més jove de tots).
Tan bon punt va acabar amb aquest film va dirigir Ano natsu, ichi ban shizukana (Escenas frente al mar,1991), idea que treu d'un altre esport, el surf.
Aquestes dos pel·lícules van tenir tant d'èxit que va dirigir el que va fer que fos considerat com a personatge de culte a Occident, guanyant prestigi a Itàlia i França, i que el portaria a Cannes: Sonatine (1993).

A partir de la fama que va guanyar, Kitano aprofita per obrir dos productores pròpies: Bandai Visual i Office Kitano. Però quan les coses semblen que vagin bé, sempre hi ha alguna petita esquerda que fa que tot es vingui a baix.
Al 1995 torna a l'humor amb Getting any? un film de gags absurds estil Monthy Phyton, que fa que la crítica el desmunti totalment.

Tornant cap a casa seva, una mica més begut del compte i amb el casc de la moto mal cordat, té un accident que tothom pensa que serà la seva fi. Amb la cara desfigurada ii després de varis mesos de recuperació, es dedica a la pintura, escriptura (al 2002 escriu Asakusa Kid) i a estudiar ciències naturals. Això va fer que al 1997 rodés la seva història més personal, Hana-bi, on podem veure molts dels quadres que va pintar durant la seva recuperació. Aquesta pel·lícula el portarà a guanyar un Lleó d'Or de Venècia.

Trobant-se a si mateix, va rodar El verano de Kikujiro (1999), basada en el seu pare. Després de tants premis, els EEUU estan interessats en que gravi allà la pròxima pel·lícula, amb la condició que sigui violenta. Kitano respon que serà més violenta del que voldrien, i que ho farà amb la condició que el deixin gravar en anglès i japonès (detall que malauradament es perd amb el doblatge). D'aquest pacte va sorgir Brother (2000), tenint gran èxit entre els joves i fent que Fukasaku es reconciliés amb ell. A partir d'aquí va rodar Battle Royal.

Tot i l'èxit que tenia com a director de violència, al Japó rebia moltes crítiques, que l'acusàven de només saber fer això. Demostrarà tot el contrari amb pel·lícules de gran bellesa visual com Dolls (2002).

Després de rodar Battle Royal II: Requiem (2003), permeteu-me que descrigui el seu pròxim treball com a pur art cinematogràfic. Espero que em doneu la raó amb Zatoichi (2003). Des de les imatges més sagnants, fins al sentiment més pur, passant per imatges amb colors impressionants i com no, el seu toc d'humor que fa que encara t'agradi més. Però bé, ja em centraré més endavant en aquest fabulós film, ja que s'ha d'explicar bé la història del samurai cec (tant famós al Japó com aquí ho podria ser Sherlock Holmes).
A més, va guanyar el Lleó de plata al millor director a Venècia. Kitano segueix rodant pel·lícules i segueix sortint a la televisió en programes de tot tipus. Així que a gaudir de més Takeshi Kitano per molt de temps i qui vulgui riure's d'ell i amb ell, que no es perdi Humor Amarillo.

 

Totes les imatges d'aquest especial pertanyen als seus respectius autors.

[enrere]