especials > cinema > festival in-edit

IN-EDIT 2007
(Versión en castellano) 

La generació punk i la memòria de Buckley

Per Joan Carles Sánchez-Marin - 26/10/2007

El documental “A review and critique of the man and his music” sobre la vida i obra del cantautor de culte Tim Buckley i “The Clash: Westway to the World”, un dels documentals de Don Letts que es projectaran al llarg del festival, destacats de la segona jornada del ‘In-Edit'.

Abans de començar amb el recorregut critic del dia comentar una coseta que no puc passar per alt. El que subscriu aquestes critiques va assistir al passi de premsa del documental “Old Man Bebo” (veure critica al dia anterior) que va tenir lloc el dia 24 al matí. Però el plat fort ens el deparava la jornada inaugural del dia 25 en sessió nocturna. Després d'un merescut homenatge al creador del festival, Alberto Pascual, que va aquest any (aquesta edició està dedicada a la seva memòria) es va projectar el documental de Bebo Valdés per al públic i al final d'aquest, el mateix Bebo va pujar a l'escenari per deixar a tot el món bocabadat i tocar sis peces al piano. La millor manera d'inaugurar el festival sense dubte.

En fi, anem al que anàvem. Primer dia de marató.

“The Clash. Westway to the World” (Don Letts, 2000)

 

The Clash eren tan grans que el moviment en què van néixer (el punk) se'ls va quedar petit. A poc a poc Joe Strummer, Paul Simonon, Mick Jones i Topper Headon, van decidir començar a picar del reggae, el rockabilly i el R&B americà i van introduir un punt d’esquerres que els va convertir en un grup polític. De petits punks a omplir estadis. El documental no té secrets, la forma (entrevistes+cançons) i la història estan mil vegades vistes: l’ascens i caiguda d'un grup d'èxit (“Spinal Tap” és molt útil per veure el model) que viu ràpid i acaba enfrontant als seus protagonistes. El treball es sustenta amb entrevistes als membres de la banda que en primera persona (potser això ho fa tot més entretingut: hi ha alguna anècdota com la que expliquen de Patti Smith realment divertida) parlen de l'heroïna, de les seves amistats i enemistats internes (Strummer –ja difunt-  i Jones com a líders), dels seus somnis de joventud, dels seus èxits i dels seus fracassos personals i com a membres d'una generació.

Strummer reflexiona amb substància (està clar que no és el mateix que ens expliqui la història universal d'una banda Strummer que, posem per cas, Axl Rose) i amb criteri. Algunes bales de Strummer: “al final estàvem a  la mateixa habitació i tots miràvem al terra” o “ja som adults, això ja no té sentit”. La banda sonora del film, per descomptat, és excel·lent recollint actuacions en directe meravelloses. En resum, el punk va ser una explosió juvenil que necessita caducar aviat, quan perd sentit, quan deixa de ser divertit. És la història del moviment i d'un dels seus grups estrella.  Un document apreciable però no pel què explica ni com ho explica sinó pels personatges que ho narren, quatre tipus fonamentals en l'història de la música popular i que van dotar a les seves cançons de valors fonamentals per a una generació. Quina llàstima que aquesta generació també es va fer gran…

 

“Tim Buckley: “A review and critique of the man and his music” (Tom Barbor-Mit, 2006)

 

Tim Buckley mor tràgicament als 28 anys d'edat. Era guapo i tènia cançons precioses així que la seva prematura mort el converteix en un cantautor de culte. El documental ens descobreix al Buckley més personal musicalment parlant. No només era un cantautor folk ja que la seva capacitat per barrejar blues, jazz i folk el feia únic en la seva espècie. Fins i tot es va atrevir amb l'experimentació sonora combinant diverses pistes i superposant-les o afegint sons d'onades a les seves cançons.  El film de l'anglès Tom Barbor-Mit és serè i solemne en la seva execució però massa didàctic (aquesta veu en off de la narradora, estil “curs d'angles”…uff).

A base de material estrany i entrevistes a gent del seu cercle mes estret com Larry Beckett (lletrista) o Lee Underwood (el seu regular guitarrista i teclista) es revisa la seva obra i miracles passant de puntetes per la seva relació amb el seu fill Jeff Buckley (també difunt). El treball intenta ser profund però es converteix en soporífer en algunes ocasions ja que és massa complaent amb l'artista (“era meravellós i era un geni”) i exageradament “televisiu”. Això si, escoltar els fragments de “Song to the siren” i “Dolphin” entre d'altres,  em va provocar un vegada mes (em passa cada vegada que sento les seves cançons) aquesta sensació de reivindicar-ho i recomanar-ho en una mena de justícia poètica de la seva memòria.

 

Durant la jornada també es van projectar l'interessant però massa per a fans “The fall: The fightening and wonderful World of Mark E.Smith” on assistim al món personal del grup de garatge mes estrany del món, el ja editat en DVD “‘Punk':attitude” que parla sense concessions del punk, un punk amb actitud i no amb maquillatge, i que a més a més ordena les idees i els llocs on va néixer i va créixer: la Costa Est americana, l'Oest i Anglaterra: Des de The Stooges fins a Sex Pistols passant per Ramones, Weirdos, The Clash i Television,  amb “ponents” de luxe com Patti Smith i Howard Devoto entre d’altres. Una odissea documentada i emocional indispensable per conèixer el punk rock de primera mà.

Per oblidar: “Oasis: Lord don't slow me down”, una peça que segueix al grup de Manchester durant la gira 2005/06 però que no aprofita el concepte de road movie. Sembla un film que intenta “tornar a la vida” a una banda que té un bon passat i  molt poc futur.

 

[enrere]  [segueix]