5 de 9

IN-EDIT 2007
(Versión en castellano)  

Chet baker: una trompeta carregada d'heroïna

Per Joan Carles Sánchez-Marin - 28/10/2007

Chet Baker i la seva decadència. Chet Baker i la seva lluentor.. Excepcional documental de culte dirigit per Bruce Weber sobre la vida del genial trompetista.. En els la decada dels 50 estava al cim compartint sessions amb Charlie Parker i Gerry Mulligan, a finals  dels 80 mor enfonsat en un forat emocional.

Chet Baker

1988 va ser l'any de “Les amistats perilloses”, “Inseparables” i algun altre hit cinematogràfic, però a Espanya es “van oblidar” d'estrenar aquest meravellós llargmetratge biopic del nord-americà Bruce Weber (famós fotògraf i cineasta conegut per les seves campanyes de Calvin Klein i videoclips com el “Being boring” dels Pet shop boys). El festival In-Edit ens ha donat l'oportunitat de veure-ho en sales (només un però: el projector no estava ben adaptat al format i part de la imatge no aparexia a la pantalla).

Bruce Weber ens ofereix un compendi d'entrevistes a Chet Baker i a les seves dones i amics per construir el descens als inferns explicat al revés, des de la seva decadència al seu magnific passat, un flashback que es tanca. I no és només un malenconiós film que retrata al trompetista sinó que constitueix una mirada pròpia del director utilitzant els recursos del llenguatge cinematogràfic, triant amb intenció els plans i el muntatge, filmat en un tèrbol blanc i negre. A diferència d'altres documentals de jazz (per exemple el “Bird Now” de Marc Huraux), anteposa la recreació d'una atmosfera i un estat d'anim a la simple cronologia dels fets. Conté, com ja he esmentat, entrevistes, actuacions i gravacions però cerca la veritat del personatge sense mitificacions. Suposo que per això fa mal veure al yonki Baker malgrat la bellesa de les imatges amb què se'ns mostra la seva vida.

“Let's get lost” ens emociona, ens fa enfadar, ens fa somriure, ens converteix en espectadors actius i sobretot ens fa reflexionar sobre la vida i la mort; sobre la caiguda d'un mite pel seu propi peu que ens ensenya les seves arrugues sense por, que ens menteix o no ( la història de la perdua de la seva dentadura explicada des de diversos punts de vista com si d'un efecte “Rashomon” es tractés) i que ens defineix el seu punt de vista davant la vida. Dues cares del mateix personatge. Una bellesa destinada a l'autodestrucció.  Fascinant retrat d'una estrella que continua brillant a la foscor.

[puja]

[enrere]  [segueix]