especials > cinema > festival in-edit

IN-EDIT 2007
(Versión en castellano) 

Nirvana: una veu amb criteri i el segell Stax: negre i orgullós de ser-ho

Per Joan Carles Sánchez-Marin - 30/10/2007

Kurt Cobain i la seva veu, el woodstock negre, la història del segell Stax…veritables bombons que es van poder degustar a  la jornada d'ahir d'un festival (el ‘In-Edit') que està tenint  un gran  èxit de públic fins el moment.

 

“Kurt Cobain: about a son” d'AJ Schanck (2006)

 

Si eliminem totes les mentides i mitges veritats que es van dir sobre la vida de Cobain el que ens queda és un ésser humà sensible, turmentat i reflexiu. Potser només un jove a qui van superar les circumstàncies. En aquest film desarmant d'AJ Schnack això és el que es pretén transmetre, i es fa d'una manera delicada i absolutament fascinant: la veu en off de Cobain (extreta de més de 25 hores de conversa amb Michael Azerrad quan aquest preparava el seu “Come as you are: The story of Nirvana”) sobre imatges artístiques, precioses, de les ciutats en què va viure, o sigui, Aberdeen, Olympia i, per descomptat, Seattle.

El plantejament del documental (potser estem saturats de l'entrevista) és molt original i a mi personalment em va deixar bocabadat. Kurt sona a estones divertit, innocent o empipat però sempre relaxat (és increïble amb quina naturalitat explica la seva feliç infància sense la figura paterna). La narrativa visual i la veu en off ens acosten a la persona mes que al personatge (no hi ha imatges de Nirvana ni les seves cançons, algunes fotos al final si de cas), ens deixa més a prop del noi normal del Northwest que de l'estrella de rock. Destaquen els seus comentaris directes i modestos sobre Courtney (estava profundament enamorat), sobre el seu odi als periodistes de la premsa sensacionalista, sobre el dolor de la fama, sobre les drogues i sobre les seves paranoies antisocials (mai agressives, sempre raonades) a més d'alguna reflexió sobre l'èxit i sobre el seu vessant com a lletrista: “el millor moment d'una banda és just el moment abans de fer-se popular” / “en les meves cançons escric sobre el que odio”.

La banda sonora és extraordinària amb peces de les bandes favorites del protagonista: Bowie (“The man who sold the World, tema que Nirvana versionaria), Vaselines, Bad Brains... i un score signat per Ben Gibbard (Death Cub for Cutie). En definitiva, un passeig visual i sonor que, sense veure-li la cara a Cobain, permet, gràcies a la veu en off fer-nos sentir més a prop de Kurt, un tipus que no volia ser etern. Extraordinàriament emocionant, càlid i sentit. El millor del festival per ser material sensible.

El segell Stax: Soc negre i n'estic orgullós

 

Sessió doble de Soul al cinema Aribau. Com a primer plat el documental de culte “Wattstax” (Mel Stuart, 1973) i a continuació, servint com a complement del primer, el segon plat “Respect yourself: The stax records story” (Morgan Nevill, Robert Gordon, 2007).

“Wattstax” ens explica tot el que va passar el 20 d'agost de 1972 en el concert que es va anomenar des de llavors “el woodstock negre”. Per commemorar els disturbis racials de 1967 a Watts, el segell discogràfic Stax (llavors en la cresta de l'onada del “Black Power”) va organitzar un enorme esdeveniment en Los Angeles Coliseum. El preu de les entrades, un dòlar. L'assistència, 100.000 persones. A l'escenari figures del calibre de The staples singers (amb Mavis Staples al davant interpretant “Respect yourself” que Madonna afusellaria en el seu “Express yourself”), Isaac Hayes (interpretant “Shaft”), Rufus Thomas (genial el seu vestuari i l’interpretació de “Funky Chicken” amb el públic gaudint com bojos), The Bar-Kays, etc.. A les grades milers de persones emocionades, ballant, cantant i aixecant el puny de forma reivindicativa exhibint al món que eren negres i que estaven orgullosos de ser-ho. En els interludis del documental, converses sobre la forma de ser del col·lectiu (les relacions homes i dones, les relacions amb el “white man”, els seus desitjos de futur, el seu odi, els seus recels…era la dècada dels 70, tot estava canviant) i el gran Richard Pryor fent tot tipus de bromes i comentaris parodics. El documental va ser nominat al millor documental de l'Any pel Golden Globe el 1974. La música funk, soul, el R&B al servei de la dissertació política. Un al·legat d'una forma de viure. La forma de vida amb més ritme del planeta.

“Respect yourself: The Stax Records Story”, d'altra banda, ens ofereix un repàs cronològic a la vida del segell discografic Stax: del naixement (fundat  per un blanc que respon al nom de Jim Stewart), passant pel seu desenvolupament i finalitzant amb la seva “mort”. Una història amb quatre moments claus molt ben ordenats en el metratge: l'èxit d'Otis Redding i la seva mort en un accident d'avió, la influència de l'assassinat de Martin Luther King, l'extensió del mercat cap al cinema (“Shaft” i Isaac Hayes) i el gran moment de Wattstax. Una era infestada de noms fonamentals: Otis Redding, Sam and Dave, Carla Thomas, Rufus Thomas, Isaac Hayes i Booker T. and the MGs. El so de Memphis: gospel i funk, soul i sexe, ritme i èxit darrera d'èxit.

Dels seus estudis de Soulsville (“la casa del soul”, Motown era “hitsville”: la casa del hit) van sortir les cançons que definirien una època i que a més a més van recolzar el moviment pels drets civils (com hem vist, el “woodstock negre”, ho van organitzar ells i va tenir la participació del reverend Jackson tot planejant l'esperit del reverend Martin Luther King assassinat el 1968 ). La segona part del documental descriu la caiguda en picat del segell- gastaven mes del que generaven-, i els seus problemes amb Atlantic Records fins a la seva desaparició. Bono i Elvis Costello recorden la grandesa de les seves cançons i de la seva actitud. Tot explicat en off pel gran Samuel L. Jackson: “la Motown era la suavitat però el soul i el funky el tenia Stax”. Quina raó que té.

 

[enrere]  [segueix]