

Per David Fajardo - 21/12/2006
Nadal és una època extensament representada en el cinema; des dels primers anys fins a l'actualitat hi ha moltes produccions que parlen del Nadal, que el tenen com a element de fons i que reivindiquen els sentiments propis d'aquesta època. Aquesta llista és la nostra breu mostra del cinema nadalenc. Potser hi falten molts títols però els que hi són compleixen les premisses anteriors.
Henry Selick partint d'un poema original de Tim Burton va dirigir aquesta meravellosa història que mescla Halloween i el Nadal. En ella, Jack Skellington, cansat de la festa de Halloween, decideix segrestar Santa Claus donant inici a un conjunt de fets que el fan entendre la necessitat de mantenir el lloc que un té assignat. Es tracta d'una pel·lícula mítica rodada amb la tècnica stop-motion que forma part de l'imaginari col·lectiu des de que va ser estrenada l'any 1993; les seves cançons composades per Danny Elfman, el meravellós disseny de personatges i escenaris i l'elaboració desbordant fan que encara avui segueixi apareixent nou marxandatge relacionat amb la pel·lícula i moltes persones es preguntin si algun dia es tornarà a fer un conte de Nadal tan estrany, fascinant i intel·ligent com el que ens va arribar a començaments dels 90.

Si fem una enquesta preguntant per un clàssic de Nadal
la resposta més evident seria el títol d'aquesta pel·lícula.
Frank Capra va crear l'any 1946 la pel·lícula nadalenca per
excel·lència plena de bons sentiments, de bones intencions
i d'una inusual vitalitat. Explica la història de George Bailey que,
per superar els seus problemes econòmics, decideix suïcidar-se
perquè la seva família pugui sobreviure gràcies a l'assegurança
mèdica; però un àngel acudeix a ajudar-lo, li mostra
tot el bé que ha fet al seu voltant i el què hauria passat
si mai no hagués existit. James Stewart, Donna Reed o Lionel Barrymore
són alguns dels noms que formen un repartiment d'excepció
que va donar vida als perfectament definits personatges. Curiosament no
va triomfar comercialment i va ser dues dècades després quan
es van reconèixer els seus mèrits amb els passis televisius.
Ara forma part de les nostres vides i trobar-la qualsevol nit de Nadal constitueix
un joc i una esperança.

Veure 'Gremlins' ara ens dóna l'oportunitat de retornar a aquell cinema dels 80 d'entreteniment replet d'idees i amb una certa intenció gamberra; en aquest cas el Nadal és el marc que serveix per explicar una història de petits monstres que revolucionen una tranquil·la comunitat nord-americana. Un inventor fracassat visita una botiga a Chinatown per trobar un regal original pel seu fill; allà compra un Mogwai, una preciosa bestioleta engabiada, tot i la negativa del botiguer que a més li demana que compleixi clarament tres preceptes: no donar-li de menjar després de la mitjanit, no mullar-lo i que no li toqui la llum del sol. A casa la convivència amb Gizmo, nom que li donen al Mogwai, és senzilla perquè és molt simpàtic i té reaccions gairebé humanes però una sèrie d'accidents fan que apareguin nous éssers molt menys simpàtics que es dedicaran a destrossar el poble. La pel·lícula conté de fons una reflexió sobre la negativa influència de l'home sobre la natura, sempre disposat a empitjorar tot allò que ja funciona. A més ens deixa una de les criatures més fascinants del cinema, el petit Gizmo, del qual s'han venut i encara es venen milers de ninots.

En aquest cas el Nadal és només una excusa, un marc temporal on situar l'acció. I és precisament això, acció, el que té aquesta pel·lícula que narra l'enfrontament del policia John McClane amb el grup de terroristes que s'han apoderat de l'edifici Nakatomi Plaza i segresten un grup de persones. John McTiernan signa una pel·lícula trepidant, amb un Bruce Willis en un moment especialment dolç que va donar lloc a dues continuacions que consistien en nous girs a la premissa inicial i a nombroses còpies que es conformaven en reproduir el mateix argument en un lloc diferent. Però mai no seria el mateix, veure el Willis córrer i lluitar en condicions desiguals amb els terroristes mentre a l'exterior els llums de Nadal són l'esperança de temps millors és un dels contrastos més especials que un pot recordar.

Charles Dickens va escriure una de les millors històries que s'han fet amb el Nadal com a teló de fons. La trobada d'Ebenezer Scrooge amb els tres esperits del Nadal, passat, present i futur és una representació de la màgia d'aquesta època de l'any i de la capacitat per reformar fins i tot els cors més durs. Hi ha múltiples adaptacions d'aquesta història, fidels, imaginatives (como 'Los fantasmas atacan al jefe'), de dibuixos (una versió Disney amb Mickey) o amb ninots (la versió dels Muppets que també s'inclou en aquesta llista) i és un referent a l'hora de crear un nou conte de Nadal. Aquesta versió dirigida per Brian Desmond Hurst destaca per la seva fidelitat a la història i per gaudir de la màgia del blanc i negre tan adient quan es representa una història clàssica.
[segueix]
Web optimitzat per a navegadors Firefox o Internet Explorer 6 o superior, a una resolució mínima de 800x600 píxels.
Cal tenir activades les opcions Javascript i CSS.