especials > cinema >Especial Martin scorsese

 

Scorsese by Scorsese

Per Isa Martínez - 05/03/2007

Com deia Kapra, el cinema és com una enfermetat contagiosa, quan t'infecta controla el teu cos i la teva ment, i l'únic antídot és més cinema. Quan era petit, als anys 40 i 50 vaig passar molt de temps als cinemes, estava pràcticament obsessionat.

Un día vaig descobrir el que seria el meu primer llibre de cinema: 'Història Gràfica del Cine' de Deems Taylor. Com que no podia permetre'm de comprar-lo, anava a llegir una còpia que tenien a la Biblioteca Pública de Nova York. Aquell llibre em va encantar; recollia la història de les pel.lícules rodades fins a 1949 amb fotografies en blanc i negre. Moltes d'elles no les havia vist i l'única imatge que en tenia era la fotografia que sortia al llibre. I he de confessar que un parell de vegades vaig caure en la temptació d'agafar algunes fotos. Per mi era una necessitat vital.

Era un fanàtic del western i els meus pares solien portar-me a veure'n. Quan tenia 4 anys, la meva mare em va portar a veure Duelo al Sol, de King Vidor. Aleshores havia estat prohibida per l'esglesia, per la seva luxuria encoberta. Em va hipnotitzar des dels títols de crèdit, amb els colors, la música, el so dels trets i la sensualitat. Tot plegat era increiblement intens per un nen de 4 anys.

Al llarg dels anys 50 la meva passió pel cinema encara va anar creixent i es va convertir en la meva vocació. Hi van contribuir tot tipus de films, coneguts i desconeguts, més o menys bons o culturalment correctes, alguns dirigits per directors dels qui les noves generacions ni han sentit a parlar. I he de dir que alguns d'aquests resultaven més creatius i inspiradors que d'altres que rebien molta més atenció i prestigi.

Tot i que cap al 1956 vaig estar a punt de fer carrera en la religió i fins i tot vaig ingressar al seminari, al final la passió pel cinema es va imposar. Així, al 1964 em graduava en cinematografia a la Universitat de Nova York.

Jo vaig començar a fer cinema dues dècades després d'aquells anys d'esplendor de Hollywood als 50, quan els estudis ja havien estat absorbits per grans corporacions. Per mi la gran pregunta era: què fa falta per convertir-se en director de cine a Hollywood? Però això encara m'ho pregunto avui en dia.

Per mi, des del principi, el cinema era un mitjà d'expressió personal. M'interessava especialment el rol de director i em fixava sobretot en aquells que eren capaços d'esquivar el sistema per portar a la gran pantalla les seves idees.

La falta de diners sempre ha inspirat l'enginy i sovint ha permès més llibertat als cineastes. El què s'ha anomenat sèrie B per mi es un terreny per una expressió més lliure i de sensibilitats diverses, on un realitzador pot tenir molt més control sobre el què vol explicar i com fer-ho.

En aquells anys, la figura del productor era tant o més poderosa que ara. Jo vaig tenir la sort que els meus films rodats a la universitat va cridar l'atenció d'un dels millors: Roger Corman. Gràcies a això vaig dirigir algunes de les meves primeres pel.lícules com Boxcar Bertha (1972) o Malas Calles (1973). En aquesta última vaig comptar amb Robert De Niro i Harvey Keitel com a protagonistes. Són dos actors amb els què he repetit diverses vegades perquè s'ajusten molt bé al meu sentit artístic i a com m'agrada treballar, ens entenem sense necessitat de parlar.

Un estil en què alguns han reconegut trets reiteratius com el fet de parlar de personatges solitaris que han de lluitar amb els seus propis dimonis, l'utilització de la meva ciutat per ambientar l'acció i l'ús de la violència com a catarsi. Jo no crec que hi hagi violència sense sentit. T'eduquen per creure que l'home és bo per naturalesa però la realitat supera això. La violència existeix a la vida real i té a veure amb la condició humana. Però qualsevol persona sensible pot veure que la violència no canvia el món o ho fa només de manera temporal.

Altres elements que m'agrada utilitzar són el colocar imatges del final o del mig de la història al principi del film, utilitzar la llum i el color blanc per introduir els personatges femenins, la càmera lenta, les imatges congelades. I la música és un altre tret fonamental. Dóno molta importància a les bandes sonores ja incloguin música rock o ópera. I sempre que puc utilitzo el so diegètic, incloent la font del so al pla. Al cinema tot es redueix a què queda dins i què queda fora del pla.

De Niro i Keitel van participar també a Taxi Driver, juntament amb Ellen Burstyn, que acabava de guanyar l'Oscar a la millor actriu per la meva pel.lícula anterior. Un dels actors que havia de fer una petita intervenció es va posar malalt el dia del rodatge, així que vaig ocupar el seu lloc i acabar fent un cameo accidental. Però normalment no em sento còmode davant de la càmera. Malauradament, Taxi Driver es va fer més popular uns anys després per inspirar un dement a intentar assassinar el president Ronald Reagan. Personalment em va decebre que el film estigués nominat a Millor Pel.lícula, Actor, Actriu Secundaria (Jodie Foster) i Banda Sonora, però no per la direcció o el guió.

Pel meu film 'New York, New York', vaig convertir recórrer a les meves influències personals. Entre els gèneres que més m'interessen hi ha el western nascut del conflicte de la frontera, el musical lligat a Broadway o les històries de gànsters pròpies de l'Est. Tot i tenir unes normes i tòpics permeten múltiples variacions complexes que et fan penetrar d'una manera fascinant en la cultura i la ment americanes. Per New York, New York, vaig recordar la història d' un romanç tempestuós i el conflicte entre les carreres professionals de dos artistes que són parella, que havia vist a My Dream is Yours de Michael Curtiz.

Al 1980 va arribar una nova col.laboració amb DeNiro a Toro Salvaje. I de fet és una pel.lícula que volia fer ell i no jo que no hi entenc res de boxa. M'alegro que li valgués l'Oscar al millor actor, i també a la Thelma (Schoonmaker) pel muntatge. Alguns crítics fins i tot la van escollir millor pel.lícula de la dècada. No obstant, per mi, el millor paper en el què he dirigit a DeNiro va ser a The King of Comedy (1983).

Malauradament no vaig poder comptar amb ell per a La última tentación de Cristo, un projecte que feia molt de temps que tenia ganes de posar en marxa. Per aquella època també vaig dirigir un vídeo per a Michael Jackson de 16 minuts, barrejant el color i el blanc i negre, per al seu disc Bad. A banda d'ell he tingut la sort de treballar amb grans músics com Elvis, Jimmi Hendrix o els David Bowie.

Després de complir aquell somni, era el moment de tornar a un terreny més familiar, el de les històries de la Mafia i així va arribar Uno de los nuestros, a la que seguiren dos remakes: El cabo del miedo i La edad de la inocencia. Al 1993 el meu amic Steven Spielberg em va oferir de dirigir La lista de Schindler però li vaig dir que creia que ho havia de fer un jueu.

Tot i que ara fa temps que no treballo amb DeNiro, segueixo consultant amb ell quasi tots els guions i projectes que penso dirigir. Fins ara he dirigit 17 actors que han estat nominats a l'Oscar, i m'afalaga que els millors vulguin treballar amb mi.

Vaig veure per primer cop a Leonardo Di Caprio a Vida de este chico i Gilbert Grape i la seva actuació em va fascinar. Després es va convertir en una mena d'icona, d'idol. I això ens anava bé per tenir-lo a Gangs of New York. Però després d'haver-lo conegut, he descobert en ell a una persona molt valenta i veiem moltes coses de la mateixa manera, sobretot en relació als personatges. A més té moltíssima energia, ho dóna tot en cada paper i quan comença no hi ha manera de parar-lo; no necessita que el convencis de res i és un regal tenir algú així.

Per fi ha arribat l'Oscar amb Infiltrados, la meva única pel.lícula que realment té un argument. Jo creia que a un li haurien de donar l'Oscar quan ets jove i tens aquella rauxa d'energia que et porta a fer 5 o 6 pel.lícules seguides amb les històries que vols explicar. I amb els anys la familia, els amics i fins i tot estranys que et vas creuant pel carrer em deien 'te l'haurien de donar'. I ha estat un honor recollir-lo envoltat de tants amics i tants companys que l'han fet possible.

De cara al futur? Em costa recordar un moment en què no estigui rodant o pensant en un rodatge. Diuen que quan et fas gran tendeixes a simplificar. Però jo miro a grans directors com Huston, Buñuel, Woody Allen, Robert Altman,... fins i tot la busco en mi mateix aquesta simplificació i no la trobo. El simple és difícil.

 

 [segueix]