especials > cinema > festival sitges 2005

 

Festival de Sitges: Gala inaugural

Per David Fajardo

Assistir a la gala inaugural del Festival de Sitges només pot estar justificat si t'agrada molt la pel•lícula amb la qual entretindran al públic, perquè en aquest aspecte al Festival de Cinema (Fantàstic) de Catalunya han d'aprendre una mica i fer unes inauguracions amb una mica més d'estil o d'interès.

L'acte es va iniciar amb la presentació per part de la Fina Brunet del Festival, una presentació on no hi faltaven els seus habituals acudits (més o menys graciosos en funció del gust de l'espectador) i alguns vídeos que mostraven el 'leiv motiv' d'aquest any: la celebració dels trenta anys de la gran pel•lícula "Tiburón" de Steven Spielberg. El més curiós és que aquests vídeos semblen ridiculitzar més que homenatjar aquesta pel•lícula, i a les proves em remeto:

• el primer presenta una escena del film però el nedador que està a punt de ser devorat pel tauró es salva acabant el vídeo amb la frase "Tots ens fem vells", clara referència als 30 anys.
• el segon és una animació típica del festival on es veu com el King Kong agafa el tauró i comença a donar-li cops als helicòpters que l'amenacen amb el pobre animal. No acabo d'entendre que aquests dos exemples siguin massa positius per a la pel•lícula d'Spielberg.

A continuació va venir el discurs del director del festival, l'Ángel Sala, amb la reivindicació de la importància de Sitges i de la rellevància de la seva programació destinada al fantàstic. És un discurs en el seu acostumat català, no massa bo però se li ha d'agrair l'esforç, i sempre resulta agraït veure la il•lusió que té dipositada l'Ángel Sala en el seu festival. La gala va continuar amb l'entrega de dos premis ben diferents: els primers, el de l'organització Aisge (una mena d' Sgae d'actors, intèrprets i ballarins) atorgats a Rosa Maria Sardà (que no va recollir el premi per trobar-se malalta) i Tristán Ulloa, que va pujar a l'escenari molt emocionat i molt agraït. La segona entrega, la del premi "La màquina del temps", va tenir com a protagonista Álex de la Iglesia, un tipus molt simpàtic que va omplir l'escenari amb una mica de gràcia i bon humor.

El problema de tot aquest cerimonial és que en general és lent i tediós amb discursos massa llargs que no tenen gaire sentit perquè venen a parlar del sentit de la vida o del sexe dels àngels. A més van precedir l'entrega del premi a Àlex de la Iglesia d'una mena de representació que venia a homenatjar el seu curt "Mirindas asesinas" i que a mi no em va fer massa gràcia; bé, ni a mi ni a molt del públic present.

El programa cinematogràfic de la inauguració estava format pel curt "El gran Zambini" i la pel•lícula "Serenity". El primer és una història gairebé sense diàlegs sobre un nen que està decebut per la falta d'empenta del seu pare (antic home bala en un circ) i que acabarà creient en ell quan el pare emprengui un viatge del qual no puc parlar per si teniu ocasió de veure'l. És un curt molt bonic, ben rodat, amb un gran muntatge musical i una història petita i delicada que quan acaba et deixa sorprès i il•lusionat; va rebre una bona acollida i suposo que els autors van marxar contents.

 

"Serenity" és obra de Joss Whedon (més conegut per l'univers de "Buffy, la cazavampiros") i és una mena d'epíleg a la seva sèrie "Firefly" (que no va tenir molta sort a les televisions americanes). És una entretinguda pel•lícula de ciència ficció, una 'space opera' amb bons diàlegs i moments per riure i per emocionar-se. No serà el film de més qualitat de Sitges però tampoc ho pretén; la seva pretensió és entretenir i això ho aconsegueix superant en molt algunes de les grans estrenes amb pressupostos multimilionaris que podem trobar cada any a les pantalles. I si la comparem amb certs episodis de certa trilogia venerada, jo (i això és una opinió totalment personal) prefereixo el film de Joss Wheddon. Per cert, Whedon i dos dels protagonistes, Nathan Fillion -Mal, el capità de la nau- i Summer Glau - River, una misteriosa i mortífera noia- estaven allà i van donar a l'escenari un espectacle una mica patètic sense cap tipus d'organització, encara que crec que en això ells no tenen la culpa.

 

 

[enrere]  [segueix]