especials > cinema > festival sitges 2005

 

Festival de Sitges: 12/10/2005

Per Isa Martínez - 12/10/2005

Després de que l'any passat 'Old Boy' s'endugués el premi del Festival de Sitges, esperavem amb ganes la nova pel.lícula de Park Chan-wook. I certament no ens ha decebut gens, a la vegada que sembla que en opinió de la majoria de crítics amb qui hem compartit tertulia, ja tenim favorita pel palmarès. Tot i que també és poc probable que el mateix director faci doblet dos anys seguits.

'Sympathy for Lady Vengeance' és el film que tanca una trilogia sobre la venjança iniciada amb 'Sympathy for Mr. Vengeance' i seguida de 'Old Boy'. La peculiaritat d'aquest capítol final és que mostra la violència a través dels ulls d'una dona. La Geum-ja és una noia que als 19 anys es confessa culpable del segrest i assassinat d'un nen. Després de passar tretze anys a la presó, surt disposada a executar un pla per venjar-se de qui va cometre el crim en realitat.

Ja des dels preciosos títols de crèdit inicials queda clar que tot i la duresa de la història que explica, el film està impregnat de poesia i una gran bellesa visual. Amb una curada narrativa que combina elegantment una sèrie de flashbacks es va desgranant la història de la protagonista a la presó, la de les seves companyes de cel.la, el seu pla de venjança i el descobriment del misteri sobre que va passar realment 19 anys enrera.

Tot un encert és l'actriu protagonista, Lee Young-ae, una celebritat a Corea, que interpreta tot un ventall de sentiments que van de l'odi i el dolor a la humanitat, el desig, la tristesa i la compassió.

 

A la roda de premsa, Park Chan-Wook ha explicat perquè ha triat el tema de la venjança per a la seva trilogia: 'molta gent sent necessitat de venjar-se per determinades coses, i és un esforç en el que es posa moltíssima passió tot i que al final no sol reportar gaire satisfacció. Crec que la venjança és un sentiment inherent a l'essencia humana i per això hi he dedicat tres pel.lícules'. Ara bé, pels seus propers projectes anuncia canvi de registre: 'vull apropar-me a un públic una mica més jove, de a partir de 15 anys i tinc pensat de fer una comèdia romàntica'.

Menys sort hem tingut amb el següent film del dia. 'The Wayward Cloud' (El sabor de la sandía) venia precedida amb el crèdit d'haver guanyat el Premi de la Crítica al Millor Film i l'Ós de Plata a la contribucio artística al passat festival de Berlín.

Suposadament la pel.lícula narra la relació entre una noia que torna a Taipei després d'un temps fora i un ex-venedor de rellotges reconvertit en actor de pel.lícules porno. Els fets tenen lloc en una època de forta sequera en què el govern recomana el consum de suc de xíndria davant de l'escasedat d'aigua. I és precisament aquesta fruita la protagonista d'alguna de les escenes més sucoses (com a mostra el cartell).

El més comentat de la pel.lícula és la seva càrrega sexual, però no és això el que més escandalitza (de fet a aquestes alçades no escandalitza ningú) sino el fet que sembla que sota l'etiqueta de 'transgressora' es pugui amagar qualsevol exercici d'estil sense cap ni peus: personatges plans, números musicals que no troben la gràcia ni el moment, llarguíssims plans que no expliquen gran cosa i diàlegs que escassegen tant com l'aigua al film.

La projecció ha estat un constant degoteix de gent abandonant la sala. I he de reconèixer que passats tres quarts d'hora bastant insoportables m'he unit als desertors. I és que com ens va dir un famós crític entrevistat per La Finestra, en aquesta vida el temps és massa preciós per estar-se dues hores assegut veient una cosa que no t'agrada.

 

 

[enrere]  [segueix]