estrenes de la setmana

La escafandra y la mariposa

Per Isa Martínez - 28/01/2008

Al 1995, quan tenia 43 anys, el carismàtic redactor de la revista francesa Elle, Jean-Dominique Bauby, va patir una embolia masiva. 20 dies després va sortir del coma i es va descubrir que era víctima del ‘síndrome de captiveri’, amb el què havia quedat totalment paralitzat, sense poder moure’s, menjar, parlar ni respirar sense assistència. Mentalment funcional, era com un presoner al seu propi cos i només es podia comunicar amb l’exterior amb un lleuger parpalleig de l’ull esquerre. Forçat a adaptar-se a aquesta única perspectiva, Baudy va crear un nou món a partir de les dues úniques coses sense paralitzar: la seva imaginació i la seva memoria.

En un hospital de Berk-Sur-Mer li van ensenyar un codi per poder expresar les lletres més comunes de l’alfabet fent servir el parpalleig. Així va ser capaç de deletrejar lletra a lletra, paraules, frases i paràgrafs que es van convertir en el dictat d’una profunda aventura dins de la psique humana. Aquest mètode feu possible que pogués obrir la presó que resultava el seu cos (l’escafandra) i planejar sense límits en un regne de llibertat (la papallona).

Aquesta és la tercera pel.lícula com a director de Julian Schnabel, després de ‘Antes que anochezca’, i que li ha valgut la Palma d’Or al Millor Director del 2007 al Festival de Cannes, a més de diverses nominacions als Globus d’Or i els Oscar d’enguany.

En la historia que Bauby va aconseguir dictar es preguntava si abans havia estat cec i sord, si havia calgut un desastre per tal de trobar la seva veritable naturalesa; si fa falta un síndrome del captiveri per fer a l’home conscient i que els demés hi empatitzin. Aquestes preguntes contingudes al seu llibre, van arribar a Julian Schnabel de la mà d’un enfermer, quan el seu propi pare estava malalt després de tota una vida de perfecte salut. L’aterrava la mort i els qui li van recomanar el llibre hi van veure una historia sobre tots nosaltres, un camí per enfrontar-nos a la mort i l’enfermetat però descobrint el sentit de la vida i la bellesa.
Després de la mort del seu pare, Schnabel va voler convertir aquesta historia en una pel.lícula que a la vegada fos una eina, un mecanisme d’autoajuda que ens ajudi a portar la nostra propia mort, i transmetre el profund efecte que causa a tothom qui ha llegit el llibre de Bauby.

El film comença com el llibre, amb una llum blanca i cegadora, i un ball de colors. Rostres d’extranys ens parlen, mentre Jean-Dominique Bauby s’adona que està en un hospital, connectat a les màquines que l’ajuden a respirar. Un metge se li apropa i li exposa la seva situación amb extrema franquesa. Al llarg de un any i dos mesos a l’habitació 199 de l’Hospital Berck Maritime, es succeeix el dictat del seu llibre. Una historia que s’assembla a la vida d’un artista en l’agonia d’una batalla entre sí mateix i els altres. Víctima d’una enfermetat que és una font d’exclusió i incomprensió i en què, per escapar, només pot comptar amb ell mateix, amb la creativitat, la inteligencia i l’heroisme. El poder del somni i el pensament li va permetre atravesar qualsevol límit.

‘La escafandra y la mariposa’ es va publicar al 1997 i va ser un gran èxit, traduit a molts idiomes i aconseguint conmoure a lectors d’arreu. Jean-Dominique Bauby va morir només deu diez després de l’edició del llibre. Abans, havia fet prometre a la seva dona que aconseguiria que del llibre se’n fes una adaptació al cine.

 

 

[enrere]  [segueix]