Al teu cap una llosa,
al pensament trenta rocs negres,
tant pes i tantes tones,
planxa’t el coll de camisa de l’ànima,
traga’t la mala sort.

No et pesa el cos sinó la vida mala,
mals dies, males nits de soledat
trencada en vidres, dies
de l’ull penjant, pegar-se bufetades
amb la vida, amb el carro de les amargures,
penes de mala mort.

El tros de vida no l’has agafat,
no has pres el grill de temps que et pertocava,
la rosa roja l’has malmès,
què hi fa que pengis en estenedor de llibres
dies i llàgrimes, xicot sentimental?;
llença’l al wàter el cor.

Tu ets un trist negre, aquesta càrrega
pesant, un negre trist més trist
que la punyeta, mai no hauràs de tndre,
mai no tindràs
tot el temps de l’amor.
Enfot-te’n de la mala sort.