Si em lleví de bon matí
i aní-me’m tota soleta
i entrí-me’n dins mon jardí
de matinet,
l’aire dolcet la fa rire-riret,
per collir la violeta.
Ai, llasseta! ¿què faré
ni què diré?
Valga’m Déu, que estic dolenta,
l’amor és que m’aturmenta.

A mon dolç amat trobí
adormit sobre l’herbeta.
Despertàs, dient així
de matinet,
l’aire dolcet la fa rire-riret,
si vull ésser sa amieta.
Ai, llasseta! ¿què faré
ni què diré?
Valga’m Déu, que estic dolenta,
l’amor és que m’aturmenta.

Io li’n reponguí que sí,
mas que no fos sentideta.
Ai, que tant pler mai prenguí
de matinet
l’aire dolcet la fa rire-riret,
que restí consoladeta!
Ai, llasseta! ¿què faré
ni què diré?
Valga’m Déu, que estic dolenta,
l’amor és que m’aturmenta.