Miquel Pujadķ
El meu cor, a dalt dun arbre
El meu cor, a dalt d'un arbre,
estā esperant els lilās.
Arriba el sol amb espasa
i gorra de capitā.
Quatre falcons li sostenen
la capa de roserar.
El rossinyol ha perdut
la carta de navegar,
i dos amants es parteixen
el mocador de plorar.
El meu cor, a dalt d'un arbre,
estā esperant els lilās.
Ni el sol ni la lluna saben
per on paren els lilās.
Jo en veig signes i presagis
escrits en el meu llindar.
I passen els vents contraris
que han dormit al canyissar,
feixucs de tanta batalla
no pensen en els lilās.
El meu cor, a dalt d'un arbre,
estā esperant els lilās.
Passen carrers i senderes.
No pensen en els lilās.
Sķn presa de la cabōria
d'aturar-se i arribar.
Des del meu hivern de ferro,
estenellat en mon jaį,
mon ānima us necessita,
oh lilās, lilās, lilās.
El meu cor, a dalt d'un arbre,
estā esperant els lilās.
Cor, ja ve la primavera,
ve la joia dels lilās,
ja pots tornar a saltar a terra
i seguir-me tot xiulant.
Brando els lilās ben enlaire!
Joia faula dels lilās!
Campanes. Fonts. Llum atōnita,
i el destí no és atzar.
Hospital de Sant Llātzer
Terrassa, 11-III-1982
