Noranta cops ha de girar l'esfera
ans que l'amada vulgui dir-se mia;
noranta cops serà la nit impia
i vana l'esperança matinera.

Tu sola m'ets devota en ma quimera,
oh fosca, obrint les ales en ma via,
que recordes almenys a ma agonia
la color de la seva cabellera.

Ara és quan la febre que m'astora
va vers la dona que mon cor adora
i es torna pau damunt de sa parpella:

i ella -en el cel encara hi ha una estrella-
alça l'espill volent saber a l'aurora
si el ser cruel la fa tornar més bella.