Tu, filla clara del silenci, em dius
que si no sé callar, et puc dir les coses
que sempre han estat dites, i t'escoltes
com la mà que sospesa el sol d'hivern
i rep la llum global i vaga, sense
rebentar-la en figures i colors.
Tu, mare dels oblits, no em sol·licites
a somniar que podràs estimar-me
i a plegar testos de mi per posar-te'ls
a la falda, i vanar-te la finor
del gerro que potser tindrem sencer
quan m'asserenis el pols que tremola.
Tu, germana indulgent, no veus en mi
coses que et facin nosa per no veure'm,
i em prens com un costum, obert i buit,
i vas per mi sense enretirar res,
amb un instint de molt abans, senzill
com ho és la sang dels homes i les dones.