Tinc cançó començada
que lluny serà cantada
amb un so vell i antic
que féu Ot de Montcada
abans que fes alçada
el campanar de Vic.

I així I'he concebuda,
amb el testabanyuda,
Mon Sogre, en guerra estic,
i lluny serà sabuda,
car no temo crescuda
de cap meu enemic.

No em doni Déu Espoia,
ni el fort castell d'Anoia,
ni el palau d'Hostalric,
si abans no tinc la joia:
tallar collons i toia
al bisbe miseric.

Bèstia seré de ròssec
si I'anell i la crossa,
ja que és mon enemic,
no li prenc com la Ilossa,
que tants conys enterrossa
amb un pam de Ilambric.

La nostra fe pertorba
el bisbe nas-de-corba
amb son malvat predic.
Segons Guerau de Jorba,
quan a Bernarda encorba
I'esqueixa a cops de pic.

No és morta perquè el metge
li va cosir I'escletxa
del cul fins al melic;
al cos li féu tal petja
que per poc treu el fetge:
m'hi hagués cabut l'abric.