Joan Maragall

El mal caçador

Aquest poema l'han interpretat: Xavier Ribalta .

La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

La missa de l'estiu
el capellà la diu
amb les portes obertes.
S'oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caçadô es daleix.
De fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.

Al bon punt d'alçar Déu,
li bóta allà al bell peu
la llebre endiastrada.

S'esventa el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçadô al darrera.

«Corres i correràs.
Mai més t'aturaràs.»
Aquesta és la sentencia.

«Doncs, corro i correré.
Mai més m'aturaré.
Alegre és la sentència».

S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

Passen dies i nits...
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

La missa matinal
la diuen allà dalt,
les portes són obertes.

En un vent de visió
passa el mal caçadô
entre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l'altar,
i al peu el capellà,
i en alt veu l'Hòstia càndida.

Passa i es perd al lluny...

La boirina de juny
cenyeix l'horitzó immobil.

Roden les estacions,
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'Hòstia es va alçant,
el temple s va aixafant
i l'Hòstia puja, puja...

Passen més anys i més,
el capellà no hi és:
l'Hòstia va sola en l'aire.

Amunt... amunt... amunt...
La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

L'hostia s'hi va acostant...
El temple es va esquerdant...
El caçador no para.

Ve un any, la volta cau
i s'obre el gran cel blau
damunt de l'Hòstia blanca,

que s'alça lentament...
Al ser l'estiu vinent
floreix el temple en runes.

Sen va pujant al cel...
El caçadô, amb anhel,
cada any, cada any la mira.

L'hostia, per'nâ zenit,
té l'espai infinit,
i ell, per caçâ, encisat,
té l temps, l'eternitat.