Mai no sabràs de
quin color
són les meves matinades,
mai no sabràs quin
perfum fan
les flors del meu jardí;
tan sols sabràs que
dins mi
hi creixen un planter
d'aurores,
també sabràs que
dins mi
s'hi amaga un paradís.

Roses roges flamegen
dins el meu cor,
estèrils penyores
que cremen d'amor.

Trescaràs per les vores
del ponent
fins als confins de l'aurora.
Robaràs al vent tots
els silencis,
despulles de sons i veus.
Tanmateix de mi només
en trobaràs mirtges
i dels meus mots
n'aplegaràs
la cendra inútilment.

Roses roges flamegen
dins el meu cor,
estèrils penyores
que cremen d'amor.

Només jo sé que per
tu són les meves matinades.
Per tu i només tu
s'esfullaran
les flors del meu jardí.
Durem, per
sempre escrit,
el secret dins la memòria.
Ara és temps d'estimar
i de morir,
d'estimar i de morir.

Roses roges flamegen
dins el meu cor,
estèrils penyores
que cremen d'amor.