El cavall ha fet més del que ha pogut.
Però de sobte, enmig de la pujada,
emborneïat de sol, tomba vençut
fregant la seva pell contra la grava.

Després fa un gran sospir i diu:
—Bon Déu , m’heu d’ajudar a portar-la aquesta creu.
Amb ràbia incontenible
el carreter li comença a clavar cops de fuet
al ventre, al cap, al pit, on li ve bé,
fins que esplaiat escofa amb el barret.

Mentrestant el cavall s’alça amb dolor
i es posa a tremolar tot ell de por.
Recalca a terra un peu ben sangolent
i reprent amb esforç la caminada.

—Perdoneu-lo bon deu —resa silent—,
i féu al menys que al fi de la jornada
els seus cops de fuet i el meu turment
per al seu nen es torni en pa calent.