El cel sembla un pedaç de lona blanca.
No haurem sabut ser lliures. Freturosos,
hem obeït a impulsos que ens dictaven
oracles atziacs com aquests àmbits
de crisantems i boira. Com enyor
cafès cosmopolites de països
imaginaris, des d’on no he de veure
jamai la lluna de gener dels versos
innovadors que no hauré escrit. O, tènue,
la pluja contra un malva de bells dies
ficticis, dones que no he conegut.