El sospir de pols sobre els cotxes abandonats, que em miro sempre amb l’ai al cor no fos cas que m’encomanessin la resignació de ser com són, de ser com som. I saludar sempre, sempre, els avions quan creuen el cel, des de terra, i saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra dels avions: i que em faci, no sé per què, una mena de mal com un forat menut a la butxaca. I el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica més vell, més brut i més pobre i inexorablement se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès, cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben mastegada, la cançó: som carreteres que no van enlloc.