Tomàs Garcés

El rossinyol

Canta, canta, rossinyol,
fes ben curta la volada.
Branca fina de llorer
et serà vall i cabana.
Canta, rossinyol
ocell,
que l’estrella és alta.

Ai, que és alta, rossinyol,
l’estrella de plata!
L’han encesa tants de vents
i ha fugit de tantes albes!
Canta, rossinyol
ocell,
que l’estrella és alta.

Qui seguí el seu pas esquiu?
¿Qui la fon quan la rosada
posa llàgrimes d’infant
a les flors més amagades?
Canta, rossinyol
ocell,
que l’estrella és alta.

L’alba clara fon l’estel,
i ha esquinçat amb dits de fada
pels camins, el tel argent
que paraven les aranyes.
Canta, rossinyol
ocell,
que l’estrella és alta.

De tan alta ja no es veu.
Ai, que tot sospira i calla!
El xiprer, vora el llorer,
es bressa com una palma.
Canta, rossinyol
ocell,
que l’estrella és alta.

Però el cant del rossinyol
és el diamant de l’alba.
És roent com un estel
i trèmul com una flama.
Canta, rossinyol
ocell:
en el teu bec gira, ara,
molí de vent del desig,
una estrelleta de plata.