Voldria ser mariner
i dur-te a la meva vora;
la vela iria pel mar
com un cavall blanc que corre,
el vent posaria olor
de fonoll entre les cordes
i l'ona es faria enllà
deixant el camí a la proa.

Passarien els vaixells
fent voleiar les banderes.
-Mariners, cap on aneu,
cap on aneu tan de pressa?
Potser cerceu un tresor
perdut en la mar deserta?-
Passarien els vaixells
fent voleiar les banderes.

Jo els veuria com se'n van,
sense mica de recança.
Els teus ulls són mon tresor,
poc he de cercar-ne d'altre.
Quina joia, al teu costat,
veure la terra allunyar-se
i seguir en les nits d'agost
les estrelles que es desmaien!

On tu giressis l'esguard
el vent ens hi portaria,
t'escoltarien la veu
els peixos i les gavines,
els focs ardents de sant Elm
a dalt dels pals s'encendrien
i veuries que al teu pas
la terra i el mar sospiren.

GARCÉS, Tomàs (1922). Vint cançons. Barcelona: Llibreria Nacional Catalana, p. 71.