Un paradigmàtic canvi de perspectiva caracteritza el nostre horitzó. Davant d'un cos que cada dia s'estén més en l'espai, a través del radi d'acció dels seus sensors i telecomandaments, l'arquitectura experimenta la seva pròpia manera d'esdevenir corpòria, sensible, reactiva, interconnexa.


L'arquitectura es converteix en la possibilitat de projectar espais que hi veuen, que miren, que escolten, que es nodreixen de l'energia solar o que s'adapten a les condicions climàtiques, espais que, com els cossos dels organismes vius, viuen en estat d'equilibri dinàmic, intercanviant incessantment informacions i energia tant amb l'home com amb l'ambient.


El text argumenta aquesta tesi mitjançant l'anàlisi de quatre projectes diferents, tots nascuts en un context que traspassa les fronteres de les disciplines, a cavall entre la recerca artística, científica i arquitectònica: Ada (un espai intel·ligent projectat per l'Institut de Neuroinformàtica de Zuric), Makrolab (una unitat habitable per a la supervivència en ambients aïllats projectada per l'artista eslovè Marco Peljan), Blur (un núvol artificial / pavelló d'exposició projectat pels artistes arquitectes Elizabeth Diller i Ricardo Scofidio) i E-Sparks (una instal·lació audiovisual basada en un sistema de vida artificial projectada pels artistes científics del Plancton Art Studio). Malgrat les diferències de pressupòsits teòrics i llenguatge formal, tots aquests projectes tenen en comú que són al mateix temps una màquina física (maquinari) i una de no física (programari), que són fets al mateix temps de matèria (més o menys tradicional en si i en el seu muntatge) i d'informació, codificada segons una modalitat i una finalitat l'especificitat de les quals és part integrant de l'especificitat del projecte.


I és precisament en la presència d'aquest element no físic, d'elaboració de la informació, que tots aquests projectes basen la possibilitat d'una nova capacitat de relació activa entre l'edifici i el paisatge local, entre l'home i l'ambient global.