L'article proposa una revisió dels paradigmes de poder implícit i biopoder en el tardocapitalisme, i del paper que exerceix en els nous dispositius biopolítics la formalització del cos i la comunicació no verbal. Proposa el terme metaformativitat per a definir una teoria del cos i la realitat com a camp de forces comunicants; d'aquesta manera obre un horitzó crític i productiu que supera el discurs textual de la performativitat. S'elabora una crítica de diversos essencialismes de la cultura i l'art digital i s'esbossen els potencials de l'art digital i la dansa i tecnologia per a l'elaboració de nous territoris de resistència i especificitat tecnològica i estètica. Finalment, s'exposen alguns projectes desenvolupats en el marc de l'Institut Reverso.