Peter Anders - Cap a una arquitectura de la ment

Vull donar les gràcies als organitzadors d'aquest acte per la magnífica feina que han fet. He tornat a Barcelona amb molt de gust. No és la primera vegada que hi vinc, però aquesta ciutat tan maca i plena de gent encantadora i hospitalària no em deixa de sorprendre.

Em dic Peter Anders i visc als Estats Units. Aquests últims anys he estat preparant el doctorat en el marc del programa STAR. El meu camp d'estudi és l'arquitectura –si més no, la meva tesi parteix d'aquesta base. Ja fa molts anys que em vaig introduir en la informàtica i l'arquitectura, ja que l'empresa de Manhattan on treballava va ser pionera en l'ús dels microordinadors per a dissenyar edificis i dur a la pràctica una metodologia de treball. Alhora, també donava classes en uns cursos d'arquitectura on es començava a reconèixer les qualitats educatives dels mitjans digitals.

Durant aquella època vaig viure una experiència interessant –aquest apel·latiu és el més suau que se m'acut. Al principi dels anys noranta, ara fa uns deu anys, quan m'estava a Manhattan, hi va haver una gran crisi econòmica i semblava que tot anava al ralentí. El despatx on treballava estava ple a vessar d'ordinadors i material informàtic, tothom estava a punt de posar fil a l'agulla, però els projectes no arribaven. Em vaig enfonsar quan em vaig veure allà tan ben preparat, com si estigués assegut al volant d'un cotxe molt potent, però no tingués cap lloc per a anar. Aquesta història va anar prenent forma en la meva ment com a metàfora per a explicar la situació en què em trobava.

Imagineu que un arquitecte com ara jo estigués tot preparat per a treballar amb el seu ordinador, amb tots els companys de feina als llocs corresponents, i que l'únic projecte que arribés al despatx fos una biblioteca –moltes vegades aquest és el punt de partida quan discuteixo amb la gent sobre aquest tema. Aleshores entra un client i diu: "Encara no ens han finançat aquest projecte, però hi tenim molt d'interès i estem molt animats amb la construcció d'aquesta petita biblioteca municipal". A l'arquitecte li encanta aquesta idea, perquè representa una gran oportunitat i no té cap altre encàrrec més atractiu.

De manera que es posa a fer esbossos, a treballar a l'ordinador, a construir models, etc. Aleshores el client diu: "Molt bé. Fantàstic. Ja tenim prou diners per a tirar endavant algunes reproduccions que necessitarem per a poder vendre aquest projecte als futurs patrocinadors". Naturalment, fa temps que l'arquitecte no té cap projecte a les mans i es posa a fer unes reproduccions ben boniques. Mentre les prepara, obté uns models cada cop més perfeccionats i aproximats al producte final. Vull dir, per exemple, que no només se'n poden fer uns dibuixos maquíssims, sinó també reproduir situacions, mirar l'edifici des d'angles diferents, i tot això en format digital, tot és informació.

Al client li encanta: "Fem una visita a l'edifici i volem per aquest espai". Tot es pot veure a la pantalla. De fet, l'arquitecte ha anat una mica massa lluny, ja que el client ha suspès un dels pagaments, però el seu entusiasme no li impedeix experimentar amb un model en realitat virtual per a saber què se sent quan un es troba entre les prestatgeries de llibres, n'agafa un, l'obre i el fulleja. I no parlem dels drets d'autor!

De manera que la realitat de la biblioteca agafa autonomia i es converteix en una entitat pròpia. I el final de la història, no podia ser d'una altra manera, és que el client mai no va aconseguir el finançament necessari per a construir l'edifici físic. I l'arquitecte, frustrat, amb una enorme base de dades que inclou tota aquesta informació, els llibres i l'experiència de moure's per una biblioteca, decideix posar tot aquest arxiu a Internet, de tal manera que la biblioteca, que en un principi estava pensada per a un municipi petit, s'obre a la resta del món.

Després d'aquesta experiència, la pregunta que em rondava pel cap era: "Quina és la millor manera d'invertir el meu temps com a arquitecte? M'espero que algú m'encarregui la construcció de l'edifici físic o miro de fer servir les mateixes eines que permeten dissenyar edificis per a crear els entorns que constitueixen el producte final de l'arquitecte convencional?" Així va començar tot; aquesta és la historieta que em repeteixo cada dia quan em desperto i em dic: "Oh, no! Un dia més de recerca i de tesi doctoral", perquè, en el fons, aquest ha estat el motor d'una gran part de la feina que he fet des d'aleshores.

Parlaré una mica de com aquesta línia de pensament afecta l'arquitectura i a on ens pot dur. Hi ha tres qüestions que m'interessen: la definició de l'espai des d'un punt de vista cognitiu, és a dir, quan fem servir símbols com si fossin la cosa real; el ciberespai com a arquitectura; i el que jo anomeno cíbrids, que són combinacions d'imatges físiques i imatges digitals simbòliques o electròniques.

Ara presentaré una seguit de diagrames que pretenen mostrar aquesta noció de l'espai com a fet que no ens és necessàriament estrany, sinó més aviat un recurs que fem servir constantment en els processos de creació. Si acceptem que la realitat virtual pot suplantar la realitat física, tal com suggereixo en l'anècdota que he explicat, aleshores hauríem de considerar el significat de la disparitat entre el món virtual i el món físic. Espero que sigueu indulgents amb mi, perquè, com he dit abans, el tema ens du a una petita qüestió filosòfica.

Imatge 1

A la imatge 1 veiem un diagrama que mostra una identitat personal i un món exterior ple d'informació, en aquest cas objectes que no es perceben immediatament, sinó només quan rebem la informació del món exterior. Tenim uns límits somàtics definits pels nostres sentits. Part de la informació externa ens acaba penetrant i afecta els nostres processos corporals i, finalment, els cognitius. A continuació tenim una sèrie o, si voleu, una xarxa d'interpretacions per on passa aquesta informació a mesura que avança cap a la nostra consciència. I el que defenso és que, com a resposta a aquest estímul, creem diferents tipus d'espais.

Si miro al meu voltant, per exemple, podria fixar-me en tota la gent que porta camisa negra i, en un moment, sabria quines persones poden estar relacionades amb un determinat tipus de feina, etc. També podria fixar-me en tots els objectes vermells d'aquesta sala i això seria una manera de fer el mapa de l'espai, el meu mapa personal d'aquest tipus d'informació. A banda d'això, no puc estar segur que aquest espai realment existeixi; en gran part és el producte d'una informació sensorial a la qual la meva ment dóna sentit. La memòria també hi té un paper important i es podria afirmar, d'una manera lleugera, que el procés s'inverteix quan fem una tasca creativa. Quan ens imaginem alguna cosa mentalment en aquest espai –tanco els ulls, tinc un somni, faig una xerrada–, hi ha alguna cosa que en surt d'una manera espacial i que es manifesta en un entorn físic en forma de més objectes, més escrits, més edificis, més escultures, més art.

Estem implicats en la creació del món exterior i això comporta una mena de retroacció holística. Si hem d'argumentar que existeix aquest món que es troba més enllà dels nostres sentits, podem dir que hi accedim per mitjà de la percepció sensorial directa, però també ho podem fer per una altra via, que jo anomeno conjunt ampliat de sentits i que comprèn els telescopis, els microscopis i tots aquells instruments que fem servir per a projectar-nos cap al món exterior i, alhora, detectar coses que es troben més enllà de la percepció normal. I quan parlo d'entitats mediades (imatge 2), també podria dir que aquest concepte inclou la informació digital que es transmet per Internet com a forma ampliada dels sentits, la qual el meu ordinador interpreta i presenta en una pantalla perquè els meus ulls l'entenguin, o la captin per poder-la processar.

Imatge 2

No em vull estendre més en aquesta qüestió, però actualment la meva investigació se centra en aquest límit entre les entitats mediades i les que percebem directament. En la breu paràbola que he explicat abans sobre la biblioteca, quan he dit que "podria ser que ja no calgués que les biblioteques fossin físiques", he exagerat una mica. Però penso que cada vegada ens costarà més distingir entre el que ha de ser físic i allò que no ho ha de ser. Els dos diagrames anteriors presentaven exemples molt clars d'on situar el component físic. Encara és necessari que faci acte de presència i que m'adreci a vosaltres en persona perquè l'experimentació directa amb vosaltres –i espero que aquest sentiment sigui recíproc– és molt més eficaç i enriquidora que una situació mediada. Però de vegades les altres formes de comunicació són més adequades. Així doncs, les universitats en aquest cas es converteixen en el que jo en diria un cíbrid, és a dir, un híbrid entre les entitats mediades i les físiques.

Imatge 3

Podria continuar oferint diferents exemples sobre aquesta qüestió, però m'agradaria referir-me molt breument a la manera com la mateixa arquitectura es veu sublimada per aquesta idea de la informació. Fa uns anys em van encarregar que dissenyés la xarxa electrònica d'una empresa i part de la meva tasca de consultor consistia a presentar-la a gent sense formació tecnològica ni gaires coneixements sobre el funcionament del sistema d'informació d'una oficina o sobre com es transmetia la informació per l'estructura de la seva pròpia empresa. Vaig recórrer a l'analogia entre l'espai físic en què es movien i el tipus de comunicació que hi havia entre els components de l'empresa –d'administració a vendes, de vendes a suport administratiu, distribuïdors remots, el magatzem, etc.– per a reinterpretar el seu entorn físic com a entorn d'informació i, aleshores, donar la volta al plantejament per explicar-los què és un domini electrònic.

A mesura que avançava l'argumentació, els diagrames eren cada cop més abstractes, sense deixar de fer referència a la metàfora entre operacions internes i externes. I aquestes metàfores que van i vénen per una porta dibuixada a la paret –que representa el tallafoc d'un entorn electrònic– i interrelacionen l'arquitectura, l'electrònica i la informàtica són una font d'entreteniment per a mi i, alhora, objecte de la meva investigació.

Fem servir les metàfores constantment per tal de poder gestionar la informació i poder-nos comunicar, però també per a tenir les coses ordenades. La típica metàfora de l'escriptori utilitzada amb els ordinadors n'és un exemple claríssim: el programari es pot representar per mitjà de fitxers i de la seva distribució espacial.

L'espai és un producte del pensament que ens ajuda a raonar, com si es realimentés. Una vegada, quan treballava amb un client, vaig idear una eina, de fet, una maqueta, que permetia fer servir les referències espacials per a facilitar l'organització de les idees.

Imatge 4

La conversa amb el client podria haver anat d'aquesta manera: "Tenim aquest component d'aquí que representa una àrea d'activitat de l'empresa, aquests altres subcomponents són les etapes de l'activitat que hem de millorar. A cada cosa li correspon el seu lloc. S'haurien de destriar les activitats que es duen a terme en una empresa, les coses que hi tenen relació i les que no".

Aquest és un exemple d'una mena de joguina que ens permet comunicar-nos mitjançant un diagrama interactiu que facilita la comprensió de la complexitat de les coses. Si anem un pas més enllà, aquest diagrama simplificat es podria complicar moltíssim si el féssim servir, per exemple, com a base per a crear webs de suport a l'empresa, però també el podríem fer servir per a obtenir una arquitectura física que es pogués imprimir en formats diferents –i no importa gaire si es tracta d'una imatge gràfica com aquesta o d'un edifici. La realitat de la base de dades que l'ha generat, producte del procés de presa de decisions, es pot imprimir en forma d'edificis, dibuixos, models, etc. Aquesta és la mena de connexió que existeix entre l'espai com a instrument del pensament i l'espai de l'arquitectura, que sovint és projectiu. Com he dit en altres ocasions, la manera com s'interrelacionin aquests dos espais és essencial per a definir els projectes de construcció.

La qüestió que ens ocupa és més aviat una discussió sobre el procés arquitectònic i la manera com l'arquitectura sempre ha estat dependent de la negociació entre entitats d'informació i entitats físiques. Simplificant, l'arquitecte i el client comencen pel lloc físic, després es genera informació a partir de les visites fetes al lloc, que posteriorment adopta un estat físic en forma d'esbossos i anotacions, i més tard ens tornem a reunir amb els clients i els enginyers, de manera que es torna a generar informació que es presenta en les reproduccions.

La idea que vull transmetre és que la interrelació entre el món físic i el món simbòlic o de la informació és una part integrant del procés arquitectònic, que es produeix al llarg del temps. Què passa quan considerem el procés de la informació com a procés espacial directament relacionat amb el món físic? En un projecte concret, els dos móns coexisteixen d'una manera espacial, no només com a part del procés, sinó com a objectiu, sigui quin sigui aquest objectiu.

Jo defensaria que els arquitectes han de deixar de pensar en els edificis com a objectiu de la seva feina. El que fa l'arquitecte normalment és generar símbols, els quals es transmeten als agents, ja siguin contractistes o fins i tot, en un futur, robots, i l'arquitecte diu: "Aquí ho tens. Ja he acabat el projecte". Però no és així, perquè tan aviat com s'ocupa l'edifici, tan aviat com la gent el comença a fer servir i el modifica, el projecte continua viu, fins que s'han de generar documents per al seu enderrocament. Així doncs, es crea un arxiu per a consultes futures. Aquest procés és un vaivé constant entre els objectes físics i els objectes d'informació. Si considerem el cíbrid com a espai híbrid, un híbrid d'espais que són físics i simbòlics, ens podem imaginar una realitat híbrida o cíbrida en què algú que estigués equipat adequadament per a veure aquest món diria: "Aquest objecte físic d'aquí permet anotar com el manipulo i em mostra el resultat d'aquesta manera". Així doncs, resulta que aquesta persona té un petit objecte, i pot visualitzar tant l'objecte com la informació sobre l'objecte, tot d'una manera integrada. En aquest cas, el conjunt dels elements és el cíbrid que es podria visualitzar, potser, en un aparell de realitat virtual.

Un altre exemple seria com quedarien els entorns afectats per aquesta forma de pensar. La imatge 5 representa un arquitecte i els seus enginyers, i potser un client que consulta un projecte que, en part, és físic i, en part, virtual.

Imatge 5

Podríem dir que estan situats en el mateix espai virtual, el mateix espai cognitiu del model i l'arquitecte. Mitjançant una animació, veiem que la fusió entre el món físic i l'electrònic pràcticament no presenta fissures.

La hipòtesi del cíbrid funciona a diferents nivells, i diria que tots ells formen part de l'arquitectura. Tenim un espai que està habitat, un espai que es percep, i tenim els objectes i la gent que hi habiten. La gent que veiem discutir en aquesta imatge està intercanviant informació i valorant una entitat física que té al davant. Més amunt, tenim els observadors de l'exterior, els quals tenen el seu sistema propi de notació. Com que visualitzen aquest món a través del casc virtual i no només veuen el que passa a l'interior, poden veure les conseqüències de les decisions preses a petita escala en el món físic exterior, de dimensions més grans. L'exterior no existeix per se. Potser s'obté l'experiència de l'exterior per mitjà d'uns aparells o terminals que permeten observar a gran escala tota la configuració del projecte, però sense conseqüències físiques.

Volia remarcar que la investigació que duc a terme no es limita a la teoria i a les animacions especulatives, que és tot el que heu vist fins ara. També m'he dedicat a crear coses que demostrin els principis que defenso. Un dels punts que més em preocupen és que no considerem, equivocadament, que els cíbrids no són més que una pantalla penjada a la paret on es projecta la informació sense conseqüències per a la pantalla física, ni que la pantalla per se tingui cap efecte significatiu en la informació. Hi ha una estreta relació entre l'espai físic i el virtual. Amb aquest objectiu, he dissenyat un aparell que és una mena de metàfora del funcionament òptim dels cíbrids.

Els dispositius que he creat són dos robots idèntics, de petites dimensions. Ambdós estan equipats amb sensors i accionadors de motors pas a pas, de manera que quan en manipulem un, l'altre en rep senyals i informació, i viceversa. Així doncs, si faig girar una roda en un dels robots, això té un efecte en l'altre. En una situació cíbrida, un dels robots seria virtual, però, com he dit abans, aquest experiment pretén ser una metàfora del que seria el funcionament d'un cíbrid.

Per tal de mostrar la meva idea de cíbrid, vaig crear un model que va servir per a la construcció d'un altre robot. El robot i el model són molt semblants, en els petits detalls i no només en la roda, i la idea és que la connexió entre l'objecte físic i l'objecte simbòlic és el més estreta possible, de manera que quan faig girar la roda del component simbòlic, això té un efecte en el component físic, i viceversa.

Els cíbrids són molt més que una separació total: entre els dos objectes hi pot haver components compartits. La meva idea és que podem tenir un objecte físic que tingui un component simbòlic, sobre el qual potser podríem exercir un control, i un cíbrid remot, també mig simbòlic i mig físic, que respongui als estímuls i a la informació enviada per l'altre –i viceversa, és clar.

Amb aquesta petita demostració, ja podem entreveure que podríem tenir no tan sols un món físic i un món virtual que es corresponguessin, sinó que, a més, les mateixes entitats que constitueixen aquest entorn es podrien cibridar en el seu món particular.

Em sembla que podríem deixar-ho aquí. Penso que tenim un parell de minuts per al torn de paraules. Si teniu cap dubte, respondré a les preguntes amb molt de gust.

Moltes gràcies.