Vull descriure una cultura en la qual la nostra capacitat de cibercepció ens permeti moure'ns sense esforç ni entrebancs a través d'un continuum de fenomenològic. Per realitat virtual entenc molt més que la simple tecnologia. A part de la realitat barrejada (Mixed Reality) que combina esdeveniments reals i virtuals en un tot perfecte, i la realitat incrementada (Augmented Reality) que permet a l'espectador veure simultàniament la dinàmica interna i l'aspecte extern d'un objecte d'estudi, per exemple, en cirurgia. La realitat virtual engloba una ontologia completa de telepresència, d'immersió sensorial i de connectivitat immaterial, que permet que la realitat virtual canviï la manera de veure'ns a nosaltres mateixos, la manera de comportar-nos i l'entorn on ens agradaria viure.

La realitat validada (Validated Reality), és a dir, la nostra experiència quotidiana, ens és familiar a tots. Es tracta de l'univers ortodox del sentit comú causal, la manera com ens han ensenyat a l'escola a veure el món, una realitat consensuada establerta ja de ben petits en les nostres vides mitjançant una repetició constant dels seus axiomes. Per a la realitat validada no resulta senzill acceptar la visió del món que té la física quàntica, el misticisme oriental o els nombrosos models conflictius de consciència generats per científics contemporanis d'un ampli ventall de disciplines que pretenen emplenar un buit explicatiu que previngui el nostre enteniment d'aquest gran misteri. Aquells les ments dels quals ha estat educades per acceptar la realitat validada com la única realitat mostren dificultat per reconèixer les implicacions de la nanotecnologia i els resulta difícil acceptar el modelatge genètic i les possibilitats de la biotècnica per redefinir la natura. En resum, la realitat validada és la realitat autoritzada, els estrets contorns de la qual delimiten el sentit del que som o d'allò que podríem ser. No obstant això, controla les coordenades de la nostra vida diària, dictamina els protocols del nostre comportament i proporciona una il·lusió de coherència en un univers contingent. La realitat validada ha creat la naturalesa com un seguit d'objectes situats en un espai euclidià, en lloc d'una xarxa dinàmica de processos i relacions.

La realitat vegetal (Vegetal Reality), el tercer eix de la realitat continuadora del Big Bang, és força més desconeguda en la pràctica occidental, malgrat els extensos estudis de recerca de Richard Evans Schultes, professor d'etnobotànica a Harvard, per exemple, o el proselitisme del finat Terence McKenna. La realitat vegetal pot entendre's en el context de la tecnoètica, com la transformació de la consciència per mitjà de la tecnologia de les plantes. En aquest cas, la tecnologia de les plantes defensa un cànon de pràctica i de visió arcaiques en l'aplicació humana, i ha arribat a nosaltres principalment gràcies a la tasca dels xamans, en bona part visionària i sovint aplicada en un context de curació que resulta força allunyat de la realitat validada de la medicina occidental. Tanmateix, durant el segle passat vam poder observar freqüentment com la indústria farmacèutica s'apropiava i sintetitzava el coneixement sobre les plantes dels xamans. Aquest saber antic ens ha proporcionat alguns dels productes més innovadors de la medicina moderna.

I què té tot això a veure amb el tema del simposi que avui ens ocupa? No creieu que la saviesa de les plantes és més aviat críptica i oculta que no pas genòmica i transparent? No és millor deixar les qüestions genètiques en mans dels científics dels laboratoris que als curanderos de la selva? En qualsevol cas, qui és capaç de dominar les complexitats de l'argot del genoma? De fet, aquest punt es troba al centre de les meves reflexions sobre els gens. Crec que la cultura xamànica té molt a veure amb totes aquestes matèries –amb l'ADN, la comunicació genètica i la manipulació molecular. Malgrat que sabem ben poc, des del punt de vista neurològic, sobre com els enteogens –els ingredients psicoactius de les plantes dels xamans– treballen sobre l'organisme humà, no hi ha cap aspecte misteriós ni màgic pel que fa a la seva eficàcia. En aquest punt, val la pena fer referència a l'estudi de Jeremy Narby, que presenta en el llibre Cosmic Serpent: DNA and the Origins of Knowledge i relaciona el coneixement xamànic amb un cert tipus de matriu genètica compartida.

Els estudis de Narby conclouen que el xaman es comunica, en certa manera, amb el seu propi ADN, i aquí és on s'originen les seves visions informatives. Hem de recordar que no sabem per què la majoria del nostre ADN és allà. Al cap i a la fi és un trist 3% el que explica tota la diversitat de la vida. Narby creu que la informació dels xamans prové del misteriós ADN descartat, el 97% que nosaltres no tenim en compte. També destaca que, com és sabut, l'ADN d'una cèl·lula intercanvia senyals amb l'ADN d'altres cèl·lules. Conclou d'aquesta manera que, un cop algú ha "picat" dins del seu propi ADN, es pot comunicar a través dels organismes, a través de les espècies –fins i tot, traspassar la frontera entre animals i plantes– i que la totalitat de l'ADN del món forma una espècie de matriu. L'ADN d'una cèl·lula transmet i rep senyals de l'ADN d'altres cèl·lules. Això succeeix gràcies a l'emissió de fotons –biofotons–, és a dir, intercanvien senyals en forma de llum en una longitud d'ona que és visible per als humans.

La hipòtesi de treball de Narby és que els xamans poden reduir la seva consciència fins al nivell molecular i, d'aquesta manera, accedir a la informació relacionada amb l'ADN, que en paraules seves són "essències animades" o "esperits". Escriu: "Veuen dobles hèlixs, escales de caragol i formes cromosòmiques. D'aquesta manera, les cultures xamàniques saben des de fa milers d'anys que el principi de la vida és el mateix per a tots els éssers vius i té la forma de dues serps entrellaçades (o una parra, una corda, una escala ...). L'ADN és la font del seu coneixement medicinal i botànic, que només pot obtenir-se en estats de consciència no racionals i desfocalitzats, malgrat que els resultats són empíricament verificables. Els mites d'aquestes cultures estan plens d'imatgeria biològica. I les explicacions metafòriques dels xamans correspon amb força precisió amb les descripcions que els biòlegs estan començant a aportar".

Abans no rebutgem aquestes idees com a "merament metafòriques", perquè no es tracta de genètica real o ciència biològica, caldria que recordéssim potser que la guerra de la interpretació en la física quàntica va ser guanyada amb una metàfora de Neils Bohr i la seva escola de Copenhaguen, tal com Mara Beller de la universitat hebrea de Jerusalem va demostrar en el seu darrer llibre Quantum Dialogue; the making of a revolution. Tal com l'autora reivindica un discurs dialògic en front del dogma pragmàtic científic, jo penso que hauríem de procurar construir un discurs dialògic entre la ciència occidental i els natius del coneixement. Els estudis etnobotànics del finat Edward Schultes de Harvard ha obert un camí en aquesta direcció.

A principi de la dècada dels vuitanta, comenta Narby, es va demostrar que les cèl·lules de tots els éssers vius emeten fotons amb una freqüència aproximada d'unes cent unitats per segon i per centímetre quadrat d'àrea de superfície, amb l'ADN com a origen d'aquesta emissió de fotons. La longitud d'ona amb la qual l'ADN emet aquests fotons correspon exactament amb l'estreta banda de la llum visible. Tanmateix, això no demostrava que la llum emesa per l'ADN, un senyal extremadament feble, fos el que els xamans veien en les seves visions. No obstant això, el senyal és extremadament uniforme, i una font uniforme de llum, com un làser, dóna la sensació de colors brillants, una luminiscència i una impressió de profunditat hologràfica. Així, doncs, una emissió de fotons tan uniforme de l'ADN podria explicar la luminiscència de les imatges al·lucinatòries, així com també el seu aspecte tridimensional i hologràfic.

Sobre la base d'aquesta relació, Narby va concebre un mecanisme neurològic per a la seva hipòtesi. Les molècules de nicotina o de dimetiltriptamina que l'ayahuasca conté activen els seus receptors respectius, la qual cosa desencadena una cascada de reaccions electroquímiques dins de les neurones que comporta l'estimulació de l'ADN i, concretament, l'emissió d'ones visibles, que els xamans perceben com a al·lucinacions. Aquí, conclou Narby, trobem la font del coneixement: l'ADN, vivint dins l'aigua i emetent fotons, com un drac aquàtic escopint foc pels queixals.

Crec que val la pena donar a conèixer aquest aspecte de l'estudi de Narby, perquè amplia la intuïció que amb la investigació podríem guanyar-hi molt, tant en les ciències biològiques com en l'art, que sempre busca correspondències i interdisciplinarietats entre les dues tecnologies –la de les màquines i la les plantes– en el si de l'espai natrificial de les tres VR, virtual, validada i vegetal. En aquest nou terreny del coneixement, el planeta s'encongeix per procurar que la selva amazònica brasilera quedi ben a la vora de Silicon Valley, on el jaguar jeu amb l'ovella.