Suposo que la raó darrere de la peça va ser el fet de treballar amb la peça anomenada The Giver of Names, que mira objectes i en parla. I passant molt de temps amb aquest sistema em vaig adonar que és una mena d'individu subjectiu, amb una subjectivitat molt aliena que no entenia. Però era molt consistent, tenia consistència en el seu caràcter, fins i tot si era un mal ús de la llengua; és més com un accent, un dialecte o una cosa així. Així que vaig pensar que devia estar molt sol. És en una particular posició en el món i ningú no hi vol parlar o ningú no vol compartir aquesta informació, així que vaig tenir la idea de tenir-ne una comunitat, posar-ne set de junts perquè es poguessin intercomunicar.

Això és diferent d'un espai de diàleg en què algú diu alguna cosa i algú respon, o en què una màquina parla amb una altra. En aquest cas, el que volen és estar junts com una comunitat, o aquesta és una de les seves rutes, estar junts compartint idees, tenint les mateixes idees i parlar-ne. Així, un moment de la peça és quan salmodien junts dient el mateix, i això és una cosa que sorgeix de la seva comunicació. Sempre estar compartint idees i, un cop han compartit completament aquestes idees, tenen el mateix estat mental i salmodien.

Quan parles amb una de les màquines, aquesta mira d'entendre el que li dius i després pensa en el que li has dit, fa una associació lliure; si dius taronja, pot pensar en la fruita o en la dolçor, pot pensar en rodó. I després comença a parlar amb la nova entrada d'informació, però això vol dir que s'aparta de la comunitat, del grup. Però després comença també a xiuxiuejar als seus veïns aquestes noves informacions, cosa que vol dir que deixen de salmodiar el mateix i esdevé un grup de veus individuals diferents.

El programa es va escriure per a ser tan fidel a la idea com fos possible. Que les salmòdies sortissin de manera natural de la interrupció. Jo no dic, “salmodieu ara”. És escrit, en part, per a mirar d'entendre; llegeixo molt sobre intel·ligència artificial, com a programari, per a intentar entendre el que no entenc sobre com operem.

David Rokeby fa servir la interacció en les seves peces d'art per a explorar les diferents possibilitats en la relació entre ordinador i ésser humà. Ha treballat en art digital des de principi dels anys vuitanta amb una considerable presència d'obres seves a Ars Electronica i a altres exposicions internacionals rellevants. Rokeby viu i treballa a Toronto (CAN).

Entrevistat per Alba Colombo (Berlinale) a Ars Electronica 2003.

comunitat, intercomunicació, salmodiar, compartir

Pàgina web de David Rokeby
Instal·lació n-cha(n)t (2001)
Golden Nica 2002 per a art interactiu