La humanitat constitueix un tapís irregular de relacions format per sis mil milions d'individus que coevolucionen en un ecosistema de recursos limitats. La complexitat de l'experiència contemporània, la diversitat de sensibilitats i mirades que articulen aquest tapís, així com el vertiginós procés de transformació en què estem immersos a escala global, han generat una infinitat de tensions i incerteses. "Per comprendre-les cal superar els esquemes tècnics lineals i monosectorials i situar-nos en una hermenèutica totalment diferent si volem atansar-nos a aquesta nova realitat." (José Vidal Beneyto).

En una primera aproximació, si ens situem en una perspectiva geològica i evolutiva –considerant que la vida a la Terra apareix fa uns 4.000 milions d'anys i que l'Homo Sapiens fa només uns 40.000 anys–, podríem dir que som uns nouvinguts a la biosfera, un procés en evolució que tot just ha començat. Vivim un despertar evolutiu, tot creient habitar una realitat que no és més que la representació d'un diàleg que reflecteix el nostre propi procés de pensament i condiciona la nostra mirada. Es tracta d'un procés relacional que flueix entre l'individu i el col·lectiu, entre la nostra realitat interna i la realitat exterior, amb un punt de trobada que té com a conseqüència la percepció. Un flux del qual ha emergit la diversitat de cultures que constitueix la memòria filogenètica, la memòria de l'espècie humana.

Seguint el rastre del diàleg, podem arribar als intercanvis inicials d'informació fets pels primers microorganismes que van habitar el planeta. Gràcies a aquelles primitives interaccions bacterianes avui podem gaudir de l'atmosfera que ens embolcalla. No debades, "les tecnologies com l'enginyeria genètica i la globalització de les comunicacions, que considerem assoliments avançats de la nostra civilització moderna, han estat utilitzats per la xarxa planetària de bactèries durant milers de milions d'anys per a regular el planeta." (Fritjof Capra).

Malgrat tot, actualment el flux de comunicació que articula les relacions humanes presenta greus interferències, així com una creixent fractura i pèrdua de sintonia amb el medi ambient del qual formem part. El fet és que, segons el físic David Bohm, "l'autèntica crisi no està en els fets a què ens enfrontem, sinó en el pensament que els ha generat. (...) Una de les dificultats del pensament és la tendència a la fragmentació. Totes les fronteres i divisions que fem s'originen al pensament."

La qüestió és que atorguem a les nostres construccions mentals la categoria d'allò que és real i n'ignorem sovint el caràcter fragmentari, tot fonamentant en elles la majoria de les nostres opinions, creences i comportaments. Així doncs, la fragmentació s'ha escampat com una ona expansiva que impregna la condició humana contemporània, des de la mateixa consciència individual fins als corrents i estructures del pensament col·lectiu. Malgrat tot, els esdeveniments desborden i esmicolen la nostra realitat pensada, tot posant de manifest l'amplitud de la nostra alienació. Actualment presenciem l'aparició d'una "descripció mediadora situada entre dues representacions alienants: la d'un món determinista i la d'un món arbitrari sotmès al pur atzar. (...) En aquest procés de construcció d'una via estreta entre lleis cegues i esdeveniments arbitraris, distingim nous horitzons, noves preguntes i nous riscos." (Ilya Prigogine).

La teoria de sistemes, la dinàmica de fluids i les emergents ciències de la complexitat ofereixen un contrapunt a aquesta mirada fragmentària i proposen una nova visió dialògica, multidimensional i interdependent de processos interconnectats. "Sota l'ampli paraigües de la complexitat, trobem un món fascinant de conceptes, termes i instruments que bullen entrellaçats, obrint noves perspectives en quasi tots els camps del coneixement. Dinàmica, no-linealitat, irregularitat, ordre i caos, en són una mostra i es comporten com a parts d'un tot indivisible." (Andrés Fernández Díaz).

Aquesta visió renovada suggereix una relectura de la història a través d'una infinitat d'oscil·lacions i bifurcacions. Tal com apunta Antonio Escohotado, "el protocàlcul de Demòcrit i Arquimedes no contempla trajectòries esquemàtiques, sinó turbulentes, mentre que la seva versió moderna –inaugurada per Newton i Leibniz– farà tot el contrari i presentarà els fenòmens com a línies simples, regulars i periòdiques." Allà on el renaixement científic va voler formalitzar una mecànica de sòlids, l'epicureisme donava per fet una dinàmica de fluids; allà on Occident descobreix dualitats en un temps lineal, la filosofia oriental planteja polaritats, o estats extrems d'una mateixa cosa, en un temps cíclic.

Aquest recorregut oscil·lant de mirades i pensaments esbossa una cartografia no lineal i ressonant que, salvant les diferències, connecta el tot flueix d'Heràclit i els remolins de Leonardo amb el llibre de les mutacions Yijing; les idees de les correspondències de Baudelaire amb la lògica difusa de Lofti Zadeh o el tot és flux de David Bohm. Memòries i coneixements que rebroten per entrellaçar-se amb un present comú, alhora perpetu i canviant, simultani i ambigu.

Una ambigüitat que, segons la descripció del físic Giuseppe Caglioti, és "un aspecte intrínsec i entrellaçat del mateix procés de percepció. Cada acte de percepció culmina en una inestabilitat dinàmica de la imatge interioritzada, on coincideixen una incoherent quantitat d'estímuls sensorials amb el pensament visual coherent. Si la percepció és un ingredient bàsic de la vida, hauríem de mirar aquesta ambigüitat no pas com un enutjós aspecte de la catàstrofe perceptiva, sinó com un trajecte orientat cap a les emocions, i per tant l'hauríem de considerar com un valor cultural permanent."

Durant els últims segles la ciència occidental ha estat molt poc receptiva a la turbulència i la impredicibilitat dels fluxos, "ja que no hi ha manera de sotmetre aquestes realitats a una mesura precisa i de limitar-ne el comportament a una equació determinista" (A. Escohotado). No obstant això, "quan l'enginyeria va disposar de tècniques eficients i constants per a calcular el corrent –una suma de coneixements que es remunta al segle XIX, època en què la comprensió dels moviments dels líquids i dels gasos se situava a l'avantguarda de la física–, es van invertir grans quantitats de diners en el disseny d'avions, turbomotors, hèlices, bucs de submarins i altres formes que es mouen a través de fluids. Els investigadors es van preocupar per la circulació als vasos sanguinis i vàlvules cardíaques; per l'evolució de les explosions; pels vòrtexs, els remolins, les flames i les ones d'impacte." A més, "la bomba atòmica, en teoria un problema de física nuclear, ja s'havia resolt en gran part abans que s'iniciés el projecte, i el que va aclaparar els científics reunits a Los Alamos va ser una qüestió de dinàmica de fluids." (James Gleick).

D'altra banda, tal com apunta Fritjof Capra, els anys trenta, els biòlegs organicistes, els psicòlegs de la Gestalt i els ecòlegs formulen els criteris clau del pensament sistèmic, les propietats essencials del qual són propietats del conjunt que cap de les parts té per si mateixa: són resultat de les relacions organitzadores entre elles. La part és simplement un patró dins d'una inseparable xarxa de relacions. Per tant, el pensament sistèmic és un pensament contextual. L'univers material és vist com una xarxa dinàmica d'esdeveniments interrelacionats. En aquest desenvolupament del pensament sistèmic, l'aspecte processal va ser emfasitzat per primera vegada pel biòleg austríac Ludwig von Bertalanffy a finals dels anys trenta i explorat posteriorment en la cibernètica dels anys quaranta.

Durant la Segona Guerra Mundial, l'anomenada anàlisi sistèmica apareix arran de la investigació d'operacions militars. Els anys cinquanta i seixanta, el pensament sistèmic també va influir notablement en l'enginyeria i la gestió d'empreses per a donar solucions a problemes pràctics d'organització i administració de les grans companyies.

Malgrat tot, en el camp de la biologia, la teoria de sistemes topa amb els primers fracassos i limitacions per manca de tècniques matemàtiques que permetin tractar la complexitat dels sistemes vius. Només el descobriment de la nova matemàtica de la complexitat i l'emergència del concepte d'autoorganització donen un nou impuls a l'aplicació de la teoria de sistemes que, juntament amb el desenvolupament de la microelectrònica, tindrà un profund efecte transformador en les més diverses branques de les ciències socials i naturals.

Podem trobar ressons i coincidències entre aquests conceptes i algunes de les manifestacions artístiques més innovadores del segle passat. Els descobriments científics de l'època eren matèria de discussió als cercles artístics i intel·lectuals. "La identificació art/vida és una de les tesis amb més tradició de tot el segle XX, via dadaisme-futurisme-surrealisme o constructivisme, fins als nostres dies." (Simón Marchán). Les experiències vitals de l'avantguarda estaven profundament marcades per l'agitació i la incertesa, tant en l'àmbit polític com en l'econòmic, social i cultural. L'art d'aquells temps és un retrat viu de la rebel·lió contra els cànons hegemònics i els valors establerts. La perspectiva central s'esberla, les mirades s'obren a la multiplicitat de processos simultanis, aparentment inconnexos, irracionals i aleatoris. Es comença a articular una nova estètica del desequilibri i de la complexitat. La reacció contra les idees mecanicistes i deterministes es visualitza en la irrupció de noves formes no-lineals, ambigües i processals de l'acció i la representació. Aquest acostament estètic, formal i conceptual a una concepció de la vida fora de l'equilibri manté una correspondència amb els nous conceptes i models esmentats que apareixen en les diferents branques de la ciència.

El mateix Marcel Duchamp, una de les figures més emblemàtiques de l'art del segle XX, va rebre una forta influència de les idees d'Henri Poincaré. Aquest matemàtic i físic francès està considerat com un dels precursors de la teoria dels sistemes dinàmics i de les matemàtiques de la complexitat que es desenvoluparien unes dècades més endavant. Aleshores, Poincaré al·ludeix anticipadament a una espècie d'impredicibilitat, gairebé tan acusada com la que el meteoròleg Eduard Lorenz descriuria els anys seixanta amb l'anomenat efecte papallona. (James Gleick). La conclusió de Poincaré que "la ciència no pot assolir les coses en si mateixes, sinó solament les relacions entre les coses" i que "fora d'aquestes relacions, no hi ha una realitat cognoscible" (Janis Mink), es podria considerar una de les claus de comprensió, no només de les noves investigacions científiques, sinó també dels nous conceptes subjacents a l'art de tota una època.

Tant en la ciència com en l'art, el caos ha estat considerat, més que una idea o teoria, un mètode de treball, una aproximació al patró de la vida i font de processos creatius. De fet, l'atzar i l'aleatorietat es converteixen en elements constitutius de la pràctica artística, ja sigui en l'art abstracte o en l'art de l'acció. Tal com apunta el pintor Antonio Saura a les seves notes sobre l'espai i els gestos, "en l'expressionisme abstracte, ja sigui figuratiu o no, les formes o els esquemes estructurals previs s'esmicolen per tal de tornar-los a organitzar en un complex rítmic, segons una geometria orgànica, inconscient, que pretén la unificació de tot el torrent del quadre (en el flux i el reflux) en una sola pulsació biològica." (Simón Marchán). Saura explica els seus quadres a partir d'una nova "estructuració matemàtico-biològica que flueix com un riu orgànic continu", regit per les turbulències, els vòrtexs i els remolins de les estructures dinàmiques i fluides de la imatge.

L'actitud de ruptura, innovació de conceptes i experimentació amb nous materials i noves tecnologies que caracteritzen l'avantguarda artística de principis del segle XX, continuen evolucionant durant la segona meitat. Tot i això, s'observa un matís diferenciador significatiu entre els dos períodes. L'avantguarda centra la seva investigació plàstica i visual en la redefinició de l'espai, tant físic com polític, social i cultural. "Les obertures i els límits, les perforacions i les superfícies mòbils duen la perifèria al centre i desplacen el centre cap a fora. Una fluctuació constant cap als costats i cap amunt, radiant, multilateral, anuncia que l'home ha pres possessió –fins al límit permès per la seva capacitat i les seves concepcions humanes– de l'imponderable, l'invisible i, malgrat tot, omnipresent espai." (László Moholy Nagy).

En canvi, el gran repte de l'art de la segona part del segle XX no solament consisteix a respondre a les noves percepcions de l'espai, sinó que també mira d'atansar-se a les emergents apreciacions del temps, entès com a primera matèria de la construcció i expressió plàstica i visual. El temps comença a ocupar una posició crucial en tots els intents de construir un pont entre els camps de l'experiència i les dimensions físiques del món material. La teoria de sistemes, la relativitat, la mecànica quàntica i la cibernètica són subjacents al trànsit de l'art de l'objecte a l'art del procés.

D'altra banda, una nova relació entre missatger (cos/matèria) i missatge (signe/informació) caracteritza l'emergent cultura audiovisual de l'art electrònic a partir dels anys seixanta. "Quan es crea una pel·lícula, es tenyeixen els productes químics amb la naturalesa que travessa la lent. Però, a la televisió, no hi ha una relació directa entre la realitat i la imatge, sinó únicament un sistema de codificació. Així doncs, entrem en el temps", explica Nam June Paik (Edith Decker) en relació amb la imatge electrònica. De fet, la càmera de vídeo codifica la imatge gravada en valors abstractes que es descodifiquen en la projecció. Durant aquest procés d'abstracció, la imatge videogràfica s'independitza de la informació originària i es converteix en una imatge estructurada en el temps. "Mentre que la llum és la base de la vida material, el temps és la substància immaterial indispensable, dins de la qual flueix tota l'existència. (...) Però l'element temps també és una matèria el flux de la qual podem carregar, modular i programar", apunta el matemàtic i pioner de la creació infogràfica, Michael Noll, el 1967 (Simón Marchán).

Aquesta modulació del temps, entesa com a programació, es converteix en la base estructural de les noves manifestacions artístiques de les últimes dècades. L'interès de l'artista ja no se centra només en la construcció de formes, volums i objectes, sinó en els processos intrínsecs a la seva creació, en les arquitectures de la matèria viva i en els codis de formació i creixement del sistemes vius. El referent ja no és la superfície del món natural i material, sinó la base estructural i funcional de la seva evolució. Aquest és el cas de l'obra de Yoichiro Kawaguchi i Karl Sims: dos dels artistes pioners en la simulació de partícules o l'aplicació d'algoritmes d'evolució artificial i de processos autoorganitzatius a la creació infogràfica, durant els anys setanta i vuitanta.

Yoichiro Kawaguchi