Sol, sorolls I andròmines. SÓNAR 2004 Per Raquel Herrera La onzena edició del festival internacional de música avançada i art multimèdia Sónar s'ha produït en un context de consolidació i assumpció d'un interès massiu i tot sovint massificat. Des que es va posar sobre la taula el concepte de "festival de música electrònica" fins a l'actual idil·li econòmic amb institucions i esponsors han passat els anys i Sónar ha esdevingut "cita obligada" el tercer cap de setmana de juny per un públic heterogeni que desacomplexadament aglutina excessos hedonistes, fascinació tecnocientífica i compulsió cap als paradigmes de modernitat, sonora, visual o social. Motivats... Sónar definitivament són persones. Gent, gent i més gent que s'acumula, ja des de primeres hores de dijous, per provar "l'experiència Sónar": cues, polseres, gespa artificial, concerts i interludis musicals viscuts com a concerts, begudes i accions diverses patrocinades.... la capacitat d'atracció del festival ha fet que assidus de la nit hagin aparcat feines i exàmens per plantar-se a les dues del migdia al Centre de Cultura Contemporània i el MACBA (poques vegades aquestes centres s'hauran trobat en la tessitura de tenir tants visitants i tan poc interessats en veure les exposicions que normalment hostatgen). En aquestes circumstàncies, el perfil del visitant diürn es debat entre el jove seduït per la idea de començar la festa abans d'hora i el motivat. Què és un motivat? El mateix jove, versió desvinculat de les festes, ociós i curiós a parts iguals, que és capaç d'apropar-se a les dotze del matí, no al CCCB, sinó al Sonarama del Centre d'Art Santa Mònica (temple de meditació budista durant el període Sónar, per la seva atmosfera fosca, tranquil·la i climàticament condicionada, per brutal oposició a l'escenografia de parc temàtic amb embolcall sonor -i sorollós- permanent generada pels edificis del carrer Montalegre), És el motivat que acudeix a les presentacions de medialabs com Audiolab, V2 o el mateix Artnodes, escolta amb interès encara que sigui estranger, i s'acosta a preguntar inquietuds i deixar anotat el seu correu electrònic (sempre s'agraeix). L'atmosfera de curs d'estiu en seu institucionalitzant de les presentacions de medialabs es contrastava amb les presentacions de software del pis de sota, brou de cultiu ambiental per qui volgués anticipar la festa però seu real dels mateixos motivats curiosos del pis de dalt. Coses del contenidor. Què és un motivat? Sovint, també, un professional (aquell a qui paguen, millor o pitjor, per estar allà i fer el que fa, i doncs ho fa), que recull pacientment la seva acreditació, agafa els trastos i es planta a la una del migdia a la Capella dels Àngels-Sonarmàtica (recinte exposició) per escoltar l'autopresentació d'Evru i el seu estat mental (en els dos sentits, de condició i territori), Evrugo Mental State, en la incomprensible llengua del propi país. El monòleg marcava el començament de l'exposició de Micronacions, territoris minúsculs d'aquí i d'allà (més d'allà que d'aquí, perquè ens entenguem) que amb tota la seriositat i la ironia del món a parts iguals portaven els seus representats diplomàtics, la seva documentació i les seves fitxes amb nom, extensió, idioma, sistema polític... una exposició que hauria fet les delícies dels nostres professors de socials a l'escola, i que ara es trobava carregada de glamour amb una catifa vermella i un equip de seguretat que, també, hauria fet les delícies de la boda del segle. Els projectes micronacionals de la Capella relacionaven de manera molt dinàmica tecnologia, identitat, pertinença i absurditats territorials amb un puntet esquizofrènic, cosa que sempre s'agraeix. La motivació també ens havia de conduir a deixar-nos de carpes, cerveses i desfilades despitregades per pujar a les aules del CCCB i omplir-nos d'Art Digital a la Carta i Conferències i Debats. El menú digital d'aquest any va satisfer molts paladars, segurament perquè les cadires high-tech reclinables, ja presents a la retrospectiva SónarFiles de Madrid, apel·laven al nostre imaginari més colpidor (Matrix i el dentista) i no tant per l'amplitud de la selecció (com els menús dels restaurants sofisticats, més aviat "breu"). Dins de les pantalles, selecció d'interactius d'arquitectura digital, software art i peces generades amb el software "visually-friendly" Processing. ArtNodes va tenir la ocasió de deixar-se fascinar per les al·lucinacions tridimensionals i sonores dels arquitectes digitals, especialment la gent de LabAu a qui va tenir la ocasió d'entrevistar, i per l'enginy de la manipulació del codi en los propostes presentades del festival runme (comissariades per l'artista Amy Alexander), amb qui també vam tenir una conversa. Els comissaris de totes tres mostres s'encarregaren de les presentacions de rigor, exemple de bona voluntat que no obstant deixava una mica coixos els menús d'art en el programari, on un plantejament teòric i una posterior discussió haguéssin amplificat i augmentat les vies d'interès i desenvolupament d'aquestes creacions, que són moltes, sobretot ara que els festivals READ_ME i Ars Electronica ens esperen a la tornada de l'estiu. "Last but not least", els motivats de tota la vida van poder rememorar "aquells meravellosos anys" gràcies a la presentació del senyor Robert Moog (que no és només una discoteca), pare del sintetitzador comercial modern, i les hibridacions entre música orquestral i músics electrònics a càrrec de Masse und Macht. Visca l'electricitat. ...i fruidors Tenint en compte que, amb les xifres a la mà, dels 85000 assistents a l'edició del Sónar aquest any els 16000 visitants màxims diaris es dedicaven, com ja es tradició, a col·lapsar l'entrada del hall del CCCB i a convertir la gespa artificial en el millor regal d'aniversari per un membre de la policia científica podríem pensar que els fruidors del Sónar, els de les polseres i begudes amb segells promocionals, es mengen sense gaire contemplacions als tímids motivats que justifiquen el segon cognom del festival, "art multimèdia". Els comentaris dels assistents, però, ens indiquen que també roman una tercera via, un espai de negociació on es valora la presència dels djs estrella, però també els visuals d'artistes digitals com Lia i Solu que els recolzen, o l'experimentació sonora de l'experiència d'unir el mític Ryuichi Sakamoto amb un grup contemporani com Pansonic, passats per la batedora de la OCB. Un espai que no pertany només a un col.lectiu artístic especialitzat, que sempre hi ha estat, sinó també a un públic generalista interessat en entendre què està passant amb la cultura digital, però que esdevé receptor sensorial i catalitzador d'estímuls, i no necessàriament professional "academicista" de l'entorn de l'art digital. En aquest context, caldria preguntar-se no només sobre la capacitat innovadora d'un festival de música electrònica que viu del seu assentament i la seva popularitat en termes "històrics", ni sobre les raonables protestes veïnals que planteja la seva existència en el cor de la ciutat de Barcelona, sinó també sobre els plantejaments de futur a fer-se per mantenir els ponts entre la part estrictament musical i les propostes de caire artístic que generin aquest espai intersticial tan necessari.