Les presons del possible són les múltiples cares en les quals es desplega un món que s'ha quedat sol. Anomenen l'aparició d'un problema que travessa l'experiència que qualsevol pot fer avui dia de la realitat: l'experiència que tot és possible però no podem res. L'experiència que tot es pot dir però no hi ha res de rellevant a afegir. L'experiència que a l'horitzó hi ha sempre el mateix, una reiterada confirmació del que hi ha. Com és possible que en tota opció, alternativa o tria es reprodueixi l'obvietat d'un mateix món?

En un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible ("un altre món és possible") com a horitzó d'esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d'altres realitats. És el que el llibre En las prisiones de lo posible es proposa. Recollim aquí el capítol central, en què queden exposades les principals paradoxes per les quals la llei del possible sembla confirmar i conformar un món sol.