La propietat intel·lectual a l'era digital
Raquel Xalabarder

Professora dels Estudis de Dret i Ciències Polítiques de la UOC
rxalabarder@uoc.edu


Resum: Des d'un vessant cultural, s'analitza la funció del dret de la propietat intel·lectual en els nostres dies, en què l'auge de la tecnologia digital fa preveure molts canvis en tots els àmbits. Partint d'una breu ressenya històrica sobre la creació del dret de la propietat intel·lectual, veiem amb exemples il·lustratius com la nova tecnologia digital i la propietat intel·lectual entren en conflicte, per la pèrdua de valor de les definicions tradicionals de reproducció, distribució i comunicació, la pèrdua del control d'explotació per part de l'autor i la inseguretat jurídica en l'àmbit internacional. Per tal d'assegurar la permanència dels drets d'autor en el món digital, s'han creat els tractats de l'Organització Mundial de Propietat Intel·lectual (OMPI) i una directiva europea sobre els drets d'autor en la societat de la informació, que poden desembocar en altres problemes, causats per la difícil diferenciació entre els conceptes d'ús i explotació d'una obra, el possible monopoli de l'autor sobre l'ús de l'obra i els límits de la pirateria. La solució al conflicte és complicada, tant per la seva polarització actual com perquè no hi ha un interès viu pel debat cultural i sí per conservar els interessos econòmics. Una possible opció seria el monopoli de l'autor, tot i que representaria un empobriment cultural i caldria garantir el dret d'accés a les obres.


1. Introducció

És un gran plaer participar en un debat on es parla de cultura i propietat intel·lectual, perquè darrerament sempre sentim a parlar de propietat intel·lectual en termes econòmics: tants milions de guanys, tants milions de pèrdues, etc. És com si els diners fossin l'única cosa que importés, i no és així. La protecció de la propietat intel·lectual no és només un negoci. Hi ha un vessant cultural, de protecció d'un interès públic, que en justifica l'existència i que no hauríem d'oblidar.

"Hi ha un vessant cultural, de protecció d'un interès públic, que en justifica l'existència."


2. Història del dret d'autor

Podríem dir que els inicis històrics de l'actual dret d'autor es remunten als privilegis que, arran de l'aparició de l'impremta el s. XVI, la Corona concedia als impressors, que eren els qui podien imprimir l'obra en concret, per a la qual obtenien llicència. Abans de ser publicades, però, les obres passaven per la censura de l'Església i l'Estat. Els autors no hi tenien res a dir, no autoritzaven les reimpressions, i tots els beneficis de la impressió i comercialització de l'obra eren per a l'impressor.

El 1710, l'Statute of Ane, a Anglaterra, va reconèixer per primera vegada els drets dels autors. El títol deia "Una llei per al foment de l'aprenentatge", i reconeixia a l'autor el dret a autoritzar la impressió de còpies de la seva obra durant catorze anys, i catorze més si l'autor encara era viu. De fet, la Constitució nord-americana del 1789, encara vigent avui, diu: "Per promoure el progrés de la ciència i les arts" el congrés pot "atorgar als autors i inventors —durant un temps limitat— un dret exclusiu sobre els seus escrits i descobriments" (art.I, sec.8). Amb la Revolució Francesa i els decrets del 1791 i 1793, el dret d'autor com ara el coneixem va adquirir la seva naturalesa de propietat i l'aura de dret personal, que és el dret més sagrat de tots, el de l'autor sobre la seva obra.

No obstant això, tant en el sistema més "mercantilista" anglosaxó, que prioritza el dret a fer còpies, com en el més "personal" francès, que prioritza el dret de propietat sobre l'obra com a propietat intangible, la tecnologia sempre ha anat per davant del dret: primer va ser la impremta, després la fotografia i la cinematografia, les pianoles, la televisió, el vídeo... I ara la tecnologia digital! El dret d'autor s'ha anat modificant per adaptar-se a la nova tecnologia en cada moment. Ara ens trobem en un moment de canvi tecnològic i, molt possiblement, el dret d'autor com l'hem conegut durant aquests darrers segles canviarà.

3. La tecnologia digital i la propietat intel·lectual
3.1. Punts de conflicte
La tecnologia digital i especialment Internet suposen un perill per a la propietat intel·lectual? Per començar, les definicions tradicionals de reproducció, distribució i comunicació al públic estan pensades per a un món analògic. Quan una obra circula per Internet, se'n fan múltiples còpies, actes de distribució i de comunicació al públic, encara que sigui de forma involuntària i absolutament necessària per a dur a terme la transmissió i visió de l'obra en qüestió. Les còpies digitals tenen la mateixa qualitat que l'original i permeten fer-ne moltes més sense perdre gaire qualitat. El nostre règim de propietat intel·lectual està pensat per a un món analògic, d'obres impreses i tangibles i la tecnologia digital fa grinyolar aquesta estructura.

"El nostre règim de propietat intel·lectual està pensat per a un món analògic, d'obres impreses i tangibles i la tecnologia digital fa grinyolar aquesta estructura."



Amb Internet, l'autor perd el control de l'explotació de la seva obra. No és que mai hagués tingut un control absolut sobre l'ús que es feia dels exemplars de la seva obra, que és el que es diu first sale als Estats Units i que aquí coneixem com a distinció entre l'obra i els suports tangibles que la incorporen. De fet, l'autor no sabia qui, quan, com, ni on es comprava el seu llibre, ni qui el fotocopiava, o el demanava en préstec, o el fullejava en una biblioteca. Com a mínim, però, hi havia mecanismes per fer possible una compensació d'aquests usos, una compensació que la societat i els titulars acceptaven com a justa: els cànons per fotocòpies, cintes de vídeo i casset. Sí que tenia un control absolut dels actes d'explotació, com ara l'edició o la radiodifusió, que requerien una inversió econòmica que minimitzava els supòsits d'infracció —perquè ja hi havia pirates, però eren més fàcils d'identificar i feien menys mal. Ara, qualsevol pot ser "editor" des de casa seva i distribuir una obra entre el públic en general, d'arreu del món i no només entre els seus amics. Tots podem ser pirates i perjudicar seriosament els interessos morals i econòmics dels autors.

Un altre perill a Internet és la inseguretat jurídica, en l'àmbit del dret internacional privat. Quina llei apliquem, quin tribunal és competent? Internet és global, no coneix les fronteres físiques; en canvi les lleis i tribunals estan pensats per a un món separat en petits àmbits territorials de competència.
3.2. Exemples
Posaré uns quants exemples. El cas Yahoo! a França. El tribunal francès va decidir que la subhasta d'objectes nazis i els xats mitjançant el servidor nord-americà Yahoo!, accessible als residents francesos mitjançant Yahoo! France, eren actes d'apologia del nazisme i infringien el codi penal francès. Per això, va ordenar a Yahoo! que tanqués els xats i deixés de subhastar records nazis. El tribunal nord-americà que havia d'executar la sentència francesa va decidir no fer-ho, perquè als Estats Units els actes quedaven coberts per la llibertat d'expressió. Ara a Alemanya hi ha un cas semblant contra Google, per proveir enllaços a pàgines web on s'explica com fer sabotatge a vies de tren. Un altre exemple il·lustratiu és el cas ElcomSoft (www.elcomsoft.com). L'empresa de programari russa va fer un programa per a desxifrar el sistema d'e-book d'Adobe i el va posar a Internet. L'FBI va detenir el programador rus Sklyarov quan va entrar als Estats Units per anar a DEFCON 9, una conferència de pirates, a explicar com funcionava el programa. Ara hi ha un plet contra la companyia russa per infracció de la llei nord-americana, que prohibeix els mecanismes de xifratge. Els russos diuen que ni el tribunal nord-americà ni la llei nord-americana tenen competència en el cas, perquè no tenen jurisdicció sobre Internet.

4. Els nous tractats i els drets d'autor

Què s'ha fet fins ara? Per fer front al nou repte tecnològic i assegurar que el dret d'autor sobrevisqués també en el món digital, es van acordar dos tractats de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI, www.wipo.int/index.html.es), el desembre de 1996 —un sobre dret d'autor (www.wipo.org/treaties/ip/performances/index-es.html) i l'altre sobre drets connexos (www.wipo.org/treaties/ip/performances/index-es.html)—, coneguts com "Tractats Internet", que ja han obtingut el nombre de ratificacions necessàries per a entrar en vigor, tot i que els estats de la Unió Europea encara no els han ratificat. En l'àmbit de la UE, l'any passat es va aprovar la Directiva sobre dret d'autor en la societat de la informació, Directiva 2001/29/CE de 22 de maig de 2001 (europa.eu.int/scadplus/leg/es/lvb/l26053.htm), que haurà de ser implementada pels estats membres abans del final d'aquest any. L'objectiu de la Directiva era harmonitzar les legislacions dels estats membres per tal de poder ratificar els Tractats de l'OMPI. De moment, encara està tot per fer.

Quins problemes veig en aquest dret d'autor que hem acordat per al segle XXI? La tecnologia digital permetrà que l'autor tingui un control absolut sobre l'ús de les seves obres i tant els Tractats de l'OMPI com la Directiva protegeixen les mesures tecnològiques que en controlen l'accés i que n'impedeixen o limiten la còpia. És a dir, si no pagues, no dius qui ets i què en vols fer, no et deixo llegir la meva obra, i pel preu que paguis només en podràs fer dues còpies. Tinc una certa por de veure fins a on pot arribar l'ús de les mesures tecnològiques. Crec que el dret d'autor no comporta un monopoli sobre l'ús, sinó només sobre l'explotació comercial que es faci de les obres. Em sembla que s'han de perfilar els límits entre l'explotació i ús, però reconec que és molt difícil.

El dret d'autor sempre s'ha fonamentat en un equilibri entre protegir els interessos dels autors i l'interès públic, mitjançant les excepcions. L'estructura del règim d'excepcions també grinyola a Internet, i és difícil separar què és públic i què és privat. L'àmbit de les excepcions per a ús privat es desdibuixa. Fins ara, podíem dir que el que fèiem dins de casa era un ús privat. Però ara, puc dir que enviar un fitxer amb una cançó de Sting als meus deu millors amics és un ús privat? I si són cent millors amics? És a dir, per més que ho fem des d'un àmbit privat, l'impacte és públic, mundial —com per exemple Napster.

Fins i tot el first sale, està entrant en crisi. Ara als Estats Units, els llibreters ja es queixen que Amazon.com ven llibres "de segona mà" que encara són a les llibreries com a novetats, i ells no en veuen ni cinc.

Ara bé, tornant a allò que "tots som pirates": potser no ho som tant com ens pensem! Em sembla que per reaccionar contra el "perill" de la tecnologia digital, posem en perill la "bondat" intrínseca del dret d'autor. Estem arribant a l'altre extrem; ens hem pres tan seriosament el lema "Sé original, no piratees" —que, tot sigui dit, trobo genial— que estic convençuda que molts teniu mala consciència quan feu una gravació de l'últim CD que heu comprat d'"Operación Triunfo", per poder-lo escoltar al cotxe, perquè penseu que és un acte de pirateria. Doncs, no! De moment, encara està permesa una copia privada.
5. Conclusions

Tinc la sensació que les novetats legislatives adoptades en els darrers anys per a fer front la tecnologia digital pretenen bàsicament perpetuar unes conductes, unes formes d'explotació i uns negocis en el nou món digital, cosa del tot lícita i lloable. No obstant això, trobo a faltar un veritable debat en l'àmbit social i doctrinal sobre quin hauria de ser el paper del dret d'autor en el segle XXI, o més concretament en el món digital.

La tecnologia no és dolenta per se. El sistema de compartir arxius de Napster i KaZaA és genial, és un avenç tecnològic, i de moment només el veiem com un perill demoníac, el culpable que el pobre autor es mori de gana. Possiblement, aquesta era la forma més ràpida i efectiva de frenar la desaparició del dret d'autor en el món digital, com a primera envestida, per evitar que els usuaris s'acostumessin a un món sense dret d'autor. Però ara fóra el moment de fer un bon debat i buscar la manera que tots hi sortíssim guanyant.

No veig una solució fàcil del conflicte. Ara com ara el diàleg està massa polaritzat, cadascú a la seva trinxera i ningú no vol renunciar a res. El monopoli és una bona solució. De fet, em sembla més bé que no pas altres vies per a fomentar la creació, com els subsidis que utilitzaven en el passat els sistemes comunistes. Però si abusem del monopoli és en perjudici de tots, autors i usuaris. El dret d'autor sempre ha procurat trobar aquell fràgil equilibri entre el foment de la creació, la protecció dels interessos —econòmics i morals— de l'autor i el foment de la cultura. No hem d'oblidar que les obres s'han de llegir, escoltar, mirar, etc. No és només un negoci, és un bé comunitari que ens enriqueix a tots. Un món on el monopoli permeti a l'autor decidir qui té accés a la seva obra és un món empobrit. L'autor necessita poder decidir i beneficiar-se de l'explotació de la seva obra, però hi ha un interès públic, d'accés a les obres —que no d'explotació—, que també cal protegir.

"El dret d'autor sempre ha procurat trobar aquell fràgil equilibri entre el foment de la creació, la protecció dels interessos de l'autor i el foment de la cultura."


"Un món on el monopoli permeti a l'autor decidir qui té accés a la seva obra és un món empobrit."


[Data de publicació: octubre de 2002]
Versió per a imprimir
Recomana'l
Versió
àudio
L'autora
Abstract

   
Cultura XXI