Article
Continguts en e-learning: el rei sense corona (per ara)[*]
Javier Martínez Aldanondo

Director de projectes de Talentus
jmartinez@talentus.cl


Resum: Hem viscut una cultura i una tradició educativa en què el rol dels alumnes sempre ha estat passiu: escoltar, llegir i recitar en l'examen. Sens dubte, poc motivador, força avorrit i de nefastes conseqüències (mirem de recordar el que vam estudiar als anys de col·legi o universitat i ens adonarem que ho hem oblidat pràcticament tot). Jo em pensava que el rol de l'educació era ensenyar a pensar per un mateix. Les ciències cognitives fa temps que han demostrat que el veritable coneixement s'adquireix i es construeix quan la persona té un rol actiu, quan FEM coses, practiquem, resolem problemes, ens equivoquem i la nostra ment desencadena un procés imparable per a tractar d'explicar-se la causa del nostre error i les possibles maneres de corregir-lo. Fer és divertit, vèncer obstacles és motivador. N'hi ha prou que pensem quantes de les coses que avui formen part del nostre "saber fer personal" (allò pel qual ens paguen a la nostra feina) les hem apreses a les aules o al sinuós camí de la vida.

Tanmateix, vivim una curiosa paradoxa: sembla que l'e-learning (aprenentatge virtual) i la tecnologia són la panacea que ens salvarà i ens traurà d'aquest carreró sense sortida on estem estancats i, a més, de manera més barata i sense esforç. I això fa que em pregunti: com és que ens fiquem de ple en l'e-learning si abans no s'ha innovat ni millorat la formació presencial? La formació presencial és perfecta, funciona de manera excel·lent o té importants imperfeccions i hi ha un gran marge de millora? La resposta és òbvia i, sens dubte, la tecnologia no té res a veure en aquest assumpte, no és ni la culpable ni la que ens traurà les castanyes del foc. Més aviat al contrari, afegir tecnologia a aquest model imperfecte tan sols fa que empitjori. El que importa no és Internet, el que importa és si la gent aprèn a FER el que se suposa que ha d'aprendre quan es matricula. Per això la fal·làcia de l'e-learning consisteix en el fet que la e d'electronic en realitat hauria de ser effective learning, cosa que passa molt rarament.

Ara bé, el que les TIC sembla que generen és un debat, el fet de posar en dubte el model tradicional. Per a mi hi ha una cosa molt clara: l'ordinador (que els americans anomenen doing device) el que sí que ens permet és introduir una sèrie de canvis orientats cap a aquesta dinàmica de learn by doing (aprenentatge basat en la pràctica) que tan difícils resulten d'implantar en una aula amb 30, 100 o 500 alumnes. I Internet facilita en gran manera el procés de comunicació entre els actors implicats (tutors, experts, alumnes, continguts), flexibilitza el procés (quan em vagi bé i des d'on em vagi bé) i permet fer-lo accessible a moltes persones distribuïdes geogràficament per tot el globus.

Per desgràcia, i malgrat que els ordinadors ja fa temps que formen part del nostre entorn, tenen un paper totalment marginal en l'àmbit de l'educació i encara hi ha poques experiències sobre la manera d'emprar-los i d'emprar Internet com a eina d'aprenentatge i no com a mitjà de distribució de continguts.


Com aprenem realment? Quin paper pot tenir la tecnologia per a un millor aprenentatge? Per què hi ha una taxa d'abandonaments tan alta entre els alumnes dels cursos d'e-learning? Com podem fer que una experiència de recepció passiva d'informació esdevingui una experiència activa de construcció de coneixement?

Hi havia una vegada (al començament dels anys vuitanta) un noi (jo) que va pensar que havia arribat el moment d'aprendre a conduir. I per a aconseguir-ho, l'opció més evident era la de matricular-se a una autoescola. Hi havia, a més, una altra opció que consistia a seure al davant dels comandaments d'un cotxe (el del meu pare) al costat d'algú experimentat (el meu pare) que m'ajudés a aprendre. Com que la segona opció era més senzilla (i econòmica) vaig començar a conduir el cotxe del pare per alguns llocs poc freqüentats de San Sebastià, abusant de la seva paciència i mirant de seguir els seus consells cada vegada que no feia les coses de la millor manera possible. Amb el temps, no em va quedar cap altra alternativa que matricular-me a l'autoescola, estudiar el codi de circulació i fer multitud de tests de resposta múltiple i fins i tot pagar pel mínim de classes pràctiques obligatòries. Com a colofó de la història i com tots hem fet, vaig haver de superar l'examen teòric i l'examen pràctic (recordo que era un dels pocs dies que he vist nevar a San Sebastià i podia sentir al clatell l'alè del sobri i inexpressiu examinador). Resultat: gairebé dues dècades després continuo conduint normalment encara que tinc seriosos dubtes sobre si seria capaç d'aprovar l'examen teòric.

Suposo que hi deu haver persones que es preguntaran per què he triat aquest exemple per a tractar el tema dels continguts d'e-learning. Com veurem tot seguit, hi ha múltiples aspectes comuns:

L'aprenentatge va tenir lloc fora de les aules: reflexos, educació, prudència, avaries, embussos, accidents...

La motivació

L'aprenentatge en el moment en què es necessita

Aprendre fent

La importància de cometre errors

El raonament

La possibilitat de tenir experts als quals es pugui recórrer en el moment de cometre els errors

El paper de les emocions

Tanmateix, la manera en què aprenem a conduir no és ni de bon tros un exemple habitual sobre com ens ensenyen la resta d'habilitats i coneixements necessaris per a treballar i viure a la nostra societat.

No tinc cap intenció d'afegir una altra definició d'e-learning a la llarga llista que circula avui en dia entre nosaltres. També vull dir per endavant que estem a les albors d'alguna cosa que presumiblement tindrà un impacte enorme en la manera en què aprendrem a partir d'ara, tal com els ordinadors han canviat inevitablement la nostra forma de treballar. Amb tot, el principal mitjà de producció al veïnatge universal continua essent el cervell humà. Sabem que els continguts no tenen un poder màgic per a convertir un alumne en un expert. Aprendre és una tasca complexa, és una habilitat en si mateixa, que requereix temps i també dissenyar uns bons continguts. I com tot a Internet, els alumnes estan sempre a un sol clic de ratolí de deixar el curs.

Com a punt de partida m'agradaria assenyalar quines són les dues preguntes que ens hem de fer a l'hora de valorar un contingut d'e-learning:

1. En quin grau s'assembla a la feina per a la qual intentem formar l'alumne? Per exemple, si és un curs de negociació, l'alumne negocia? Afronta diferents situacions, personalitats, problemes?

2. Què sap FER l'alumne quan acaba que abans no sabés fer? L'alumne sap negociar? Quan arribi a la seva feina, s'esdevindran casos en què pensi "això ho vaig fer ahir al curs, sé que em vaig equivocar però també sé com ho vaig resoldre i, per tant, ho puc aplicar"?

Si som mínimament crítics, ens adonarem que pocs, molt pocs continguts –d'e-learning o no– superen aquesta primera prova.

Per començar a parlar de continguts hem de tenir en compte tres aspectes que per regla general passen inadvertits i que, tanmateix, són la clau sobre la qual es fonamenta tota la resta: COM aprenen les persones i, a partir d'això, COM ensenyem i QUÈ ensenyem.

Per a analitzar-ho –i encara que pensem que l'e-learning és el futur que ens espera– tan sols hem d'anar uns quants segles enrere: Sòcrates predicava que el coneixement estava dins i no fora de les persones i tractava d'ajudar-les a raonar per si mateixes. Aristòtil va sentenciar en el moment oportú: "El que hem d'aprendre, ho aprenem fent". Els romans també van entendre que educare consisteix a extreure el millor d'un mateix. Plutarc deia: "El cervell no és un got que s'ha d'omplir, sinó una espurna que s'ha d'encendre". Fins i tot Galileu va afirmar: "No es pot ensenyar res a cap home, tan sols el podem ajudar a descobrir-ho per si mateix". I què fem nosaltres? Tractem d'omplir els caps dels alumnes amb quantitats de dades ingents, els fem un examen i si responen el que el professor ha dit, aproven i obtenen un títol. Però el millor mestre no és el qui dóna la resposta correcta, sinó el qui ajuda a trobar-la per un mateix. Mesurem els cursos pels "quilos" de continguts, per les hores de classe. La capacitat de processar informació dels humans és finita. Einstein va dir: "No necessito saber-ho tot. Tan sols necessito saber on puc trobar el que em faci falta, quan ho necessiti".

Però la realitat, i tots els que vam estudiar una carrera universitària ho hem pogut comprovar a les nostres carns, és molt diferent. A la vida no hi ha respostes correctes ni ens fan exàmens escrits a final de mes a la feina. La vida és molt més complexa que tot això. Com a màxim hi ha coses que funcionen i coses que no. El més important a una empresa no són les persones, ni tan sols el coneixement d'aquestes persones. El més important és la seva EXPERIÈNCIA, el que SABEN FER. És per aquesta raó per la qual els contracten, per la qual aporten valor i per la qual els paguen. Si ens parem a pensar, la major part de les coses que fem a la feina no les hem apreses ni al col·legi ni a la universitat. Les hem apreses al llarg de molts anys de treball i esforç, de cometre errors, d'aprendre d'aquests errors i d'acumular una valuosíssima experiència. I com més experiència tenim en una feina, millor la fem. Jo no vaig aprendre a conduir a l'autoescola, vaig aprendre al llarg de moltes hores assegut al volant fent quilòmetres i vivint situacions diferents.

Això porta a la primera afirmació sobre COM APRENEN LES PERSONES. Aprenem fent i no escoltant. El model "Jo sé, tu no saps, jo t'explico" no és real. Quan una persona es fa una pregunta vol dir que pensa, explora, cerca explicacions, solucions. Només aleshores puc estar segur que comença a aprendre. Quines oportunitats donem als cursos de pensar, investigar, experimentar, preguntar? Per a aprendre, aquest sol ser el procés que seguim inconscientment:

Fixar-nos un objectiu (per exemple, anar de vacances a Austràlia).

Actuar en conseqüència (reservar avió, allotjament, buscar informació del país, etc.).

És probable que anem a l'aeroport i que les coses no vagin tal com esperàvem perquè, per exemple, ens trobem un problema de sobrereserva que ens deixa a terra fins al dia següent.

Reflexionem, busquem una explicació (s'ha de confirmar el vol amb quaranta-vuit hores d'antelació) i l'emmagatzemem a la memòria. APRENEM. La pròxima vegada que planifiquem unes vacances, sabrem que hem de confirmar el vol abans d'anar a l'aeroport.

En el fons, un expert no és res més que una persona que acumula un gran nombre de casos, que ha practicat tantes vegades unes determinades tasques que a la fi ja les domina perfectament. Ha creat respostes automàtiques a tots aquests casos, ha acumulat l'experiència de com es poden resoldre de manera que hi sap respondre gairebé sense pensar. L'única diferència respecte als altres és que s'ha entrenat amb cura per a solucionar tots aquests casos. Però no oblidem que al començament era igual que els altres, va començar de zero.

A l'oficina no ens passem les hores asseguts a una cadira escoltant algú, ens passem les hores fent coses contínuament. Si fos tan senzill, n'hi hauria prou d'escoltar els millors experts en cada matèria per a esdevenir experts com ells i, d'aquesta manera, s'acabaria el fracàs escolar i en gran manera el negoci de la formació seria diferent. Els problemes no es poden comprendre intel·lectualment, s'han de viure. Algú pensa que podem modificar el comportament de les persones, canviar la seva manera de fer les coses perquè les facin millor pel simple fet d'asseure-les a una aula o de posar-los uns texts a una pantalla i uns exercicis?

Si el que s'aprèn no prové del descobriment personal, d'una experiència o d'un cas concret, no es recorda ni s'aprèn. Qui de nosaltres seria capaç avui d'aprovar un examen de qualsevol de les assignatures de la carrera? És possible que gairebé ningú. El problema no és que ho haguem oblidat, el problema és que mai no ho vam aprendre. L'únic que vam fer va ser memoritzar una sèrie de dades per a una data determinada. A partir d'aquí el cervell, que té una enorme facilitat per a eliminar el que no necessita o utilitza, va substituir allò per altres informacions i ho va esborrar. De fet, el coneixement real és inconscient. Per a intentar explicar i formalitzar el que realment sabem fer, ens hem de parar a pensar força estona, i ens costarà prou esforç mirar d'enunciar-ho clarament. Per exemple, per a aprendre a conduir, jo vaig haver de superar quatre fases:

1. No sé que no sé. Quan tenia dotze anys, ni sabia conduir ni sabia que s'hagués de saber conduir perquè no era un tema que em preocupés gens ni mica.

2. Sé que no sé. Quan tenia divuit anys em vaig adonar que conduir era una cosa útil i que jo no ho sabia fer.

3. Sé que sé. Quan vaig baixar del cotxe aquell dia de novembre en què nevava, era conscient que ja sabia conduir, encara que havia de pensar minuciosament gairebé cada pas que feia.

4. No sé que sé. Avui quan agafo el cotxe, ni tan sols he de pensar en el que faig. Posar-me el cinturó, engegar el cotxe, deixar anar el fre, prémer l'embragatge, posar marxa enrere... ha esdevingut quelcom inconscient.

Aquí podem introduir un dels aspectes rellevants dels continguts d'e-learning: la motivació. Jo vaig aprendre a conduir quan em vaig adonar del fet que per a no haver de dependre del transport públic, de terceres persones (gairebé sempre dels meus pares) o d'altres limitacions, la millor solució era aprendre a conduir. La motivació no hi era quan tenia dotze anys, però sí quan en tenia divuit, de la mateixa manera que fa dotze mesos poca gent estava motivada per a aprendre a pensar en l'euro com a moneda. Tanmateix, la motivació és una cosa bàsicament interna, no pot ser imposada, i una persona motivada és capaç d'aprendre d'un tros de diari vell, mentre que una persona que no ho està no aprendrà encara que li paguem un MBA a Harvard.

Ara bé, totes les persones ens movem per objectius, coses o situacions que ens interessen i per les quals estem disposats a actuar per assolir-les perquè ens produeixen sensacions plaents. Quan tens un objectiu, tens interès a aprendre per aconseguir-lo. Aquest és un element fonamental, perquè l'alumne aprèn quan ell vol i no quan el professor ho decideix. No podem obligar-lo a aprendre el que nosaltres sabem sense que li haguem despertat un interès previ. Tampoc no li podem ensenyar el que hem decidit que volem que sàpiga, i menys encara si és capaç d'adonar-se que segurament no podrà aplicar o transferir a la seva feina el que li expliquem. El protagonista ja no serà el professor, que deixa de ser el posseïdor dels coneixements i l'autoritat que decideix sobre el futur de l'alumne. Això no obstant, si som capaços de situar-nos en el bàndol dels seus objectius, si som capaços d'entendre què és el que el mou, el que el motiva, el que li agrada, aleshores tenim una ocasió incomparable de dissenyar uns continguts que resultin atractius i en què sigui el protagonista d'una història en la qual haurà de tenir un paper actiu, un rol principal per a construir el seu propi coneixement.

I és aquí on en general es desaprofita una gran oportunitat. Com podem esperar que els alumnes dediquin el seu temps (anytime sol ser el seu temps lliure) i el seu propi espai (anywhere és, en definitiva, la seva pròpia casa) a llegir manuals avorrits convertits a HTML en una pantalla i fer tests d'autoavaluació? Almenys a l'aula poden xerrar amb els seus companys quan s'avorreixen. L'ordinador és un doing device, un aparell per a fer coses i no per a passar pàgines ni per a escoltar passivament. Per a això ja hi ha la televisió. Prémer icones no és sinònim d'interactiu. E-learning no significa llegir a la pantalla de l'ordinador el que abans llegíem en un paper. Ni multimèdia (animacions precioses, sons, imatges, vídeos espectaculars) és sinònim d'aprenentatge. La raó per la qual molt poca gent és capaç de divertir-se fent un curs via e-learning és perquè qui l'ha dissenyat, l'ha fet pensant en ell mateix, en el que sap i en el que creu que els altres han de saber. Tanmateix, vivim en una era on és el client el qui jutja els productes i no a l'inrevés, on hem de fer les coses amb el client com a punt de referència, pensant en el que li agrada, el que fa que gaudeixi i el que necessita. Però això significa portar a terme una feina força més complexa.

Vegem un parell d'exemples: possiblement per a un nen aprendre's de memòria les capitals de les províncies espanyoles no és un plat que tingui gaire bon gust. Amb tot, si dissenyem un contingut en què el nen formi part d'un equip de futbol o d'un grup musical que cada setmana ha de jugar o actuar a una ciutat diferent, és molt possible que en el propòsit d'assolir l'objectiu que el motiva (planificar cada viatge, jugar o actuar a cada ciutat), el nen aprendrà el que volem i que ho farà divertint-se i sense adonar-se'n.

Segon exemple, un curs de Macroeconomia, i el trio perquè el trobo especialment àrid. Tots els models que s'empren avui en dia s'assemblen com gotes d'aigua a l'hora d'impartir un curs de Macroeconomia, independentment que sigui presencial o no ho sigui. Monòleg del professor o expert qualificat, durant moltes hores, i potser algun tipus d'avaluació per a comprovar si els alumnes han entès els conceptes. Resultat? Curs en principi poc atractiu, amb un enorme cabal de contingut teòric i poquíssima interacció i aprenentatge real.

Podem demanar a l'alumne que es motivi? Difícilment. Que participi i –sobretot– que quan acabi tingui els coneixements suficients per a exercir una feina en aquesta àrea? És demanar massa. L'alumne mateix té certs dubtes sobre si "sap que sap". Seré capaç de FER el que m'han dit que s'ha de fer a la meva feina diària? Amb tot, el problema no rau en l'alumne, ni tan sols en la matèria. Rau en el mètode.

Hi ha res que puguem fer? L'ésser humà és, per natura, curiós, li agrada jugar (a futbol, a cartes, a jocs de rol o a fer mots encreuats). Plantegem les coses al revés. Per lògica, si algú vol o ha de fer un curs de Macroeconomia és perquè treballa o vol treballar en algun lloc on pugui aplicar aquests coneixements. Aleshores, construïm una història que recreï, tan bé com es pugui, una situació real de treball on hagi de posar en pràctica els seus coneixements. Hem de crear un escenari on cal situar l'alumne, assignant-li un paper i un objectiu que ha de complir, una meta. Proposem-li, per exemple, "Treballaràs en l'equip d'assessors del president dels Estats Units, es desencadenarà una crisi de subministrament de petroli i la teva tasca consistirà a assessorar-lo sobre les diferents mesures que caldrà prendre per a solucionar-ho".

D'entrada ja li plantegem un repte, i l'aclaparadora majoria dels éssers humans reaccionen positivament davant aquests estímuls sobretot quan identifiquen que els reportarà beneficis directes sobre el seu acompliment professional. No l'avorrim amb introduccions sobre el curs ni per a què li servirà. Hem de captar la seva atenció i interessar-lo des del començament. Que adopti una actitud proactiva, que "faci coses". A partir d'aquí, l'alumne serà qui tindrà les claus per a desenvolupar-se en un entorn en què trobarà tots els elements que necessiti, en forma d'informació, vídeos d'experts, històries reals sobre casos similars, instruments de treball, per a tirar endavant la seva tasca i "fer coses" (un informe al president, defensar l'informe en una roda de premsa, etc.). Però ho haurà de fer ell, amb el seu cervell i el seu raonament. I sobretot fracassant i raonant sobre els motius del seu fracàs fins a trobar la solució de l'error comès. No hi ha millor tutor que un mateix quan està captivat per una activitat que el fascina.


Com ensenyem


Hem de reconèixer que l'educació ha evolucionat molt poc al llarg del temps. Si poguéssim traslladar en el temps un cirurgià de fa 400 anys a un quiròfan d'avui, possiblement entraria en xoc per la diferència d'escenaris i la seva incapacitat per a poder entendre la situació. Tanmateix, si fem el mateix experiment amb un professor, és gairebé segur que al cap de cinc minuts podria sobreposar-se i seguiria la classe amb total normalitat (els pupitres de la famosa aula de fra Luis de León no són gaire diferents dels que jo vaig fer servir). La tendència habitual continua essent pissarra i esborrador, i això significa que el professor fa el 95% de la feina. Parla, llegeix, explica, escriu, dicta, pregunta, etc. Però el que resulta curiós és el fet que qui hauria de fer el 95% del treball hauria de ser l'alumne, que és qui ha d'aprendre. Algú s'imagina un pare ensenyant a anar en bici al seu fill fent servir el 95% del temps per a pedalejar assegut al damunt de la bici mentre el seu fill l'escolta? O aprendre a cuinar veient l'Arguiñano a la tele? A més, no sempre qui ensenya és el professor ni qui aprèn és l'alumne.

En el cas de l'e-learning, reproduïm pràcticament el mateix model, amb la qual cosa no es deixa gens d'espai a l'alumne perquè reflexioni, prengui decisions, investigui, es qüestioni el que calgui i tingui dubtes. Tot el que li demanem és que avanci pàgines, llegeixi i escolti i que al final faci uns quants tests.

Per a aprendre, el protagonista ha de ser l'alumne, que ha de fer coses i no escoltar passivament com les hi explica una altra persona. Ningú no aprèn a negociar si no és negociant i practicant mil vegades fins a perfeccionar l'habilitat que a la fi esdevé automàtica i inconscient. I per a assolir-ho ha d'experimentar, cometre errors, reflexionar, buscar explicacions, rebre el consell de qui sap, intentar-ho una altra vegada, és a dir, ser proactiu. La memòria i l'aprenentatge van íntimament lligats a les emocions. I no sembla gaire emocionant ni impactant saber que durant un curs (o una carrera) el teu paper és el d'asseure't a una aula a escoltar i prendre apunts. Si cada vegada les persones han de tenir més autonomia i més poder de decisió, caldrà preparar-los per a això i no tan sols per a aplicar les regles com si fossin robots.


Què ensenyem


Segons el que les pròpies empreses sol·liciten, aquest seria el retrat robot del perfil de l'universitari acabat de llicenciar que necessiten (no és exhaustiu, ni de bon tros):

Capacitat d'escriure i redactar correctament i de manera estructurada.

Capacitat de parlar en públic i de fer presentacions verbals i escrites.

Capacitat d'anàlisi.

Raonament i resolució de problemes. Negociació.

Treball en equip.

Esperit emprenedor.

Creativitat i innovació.

Comunicació.

Intel·ligència emocional.

Capacitat d'aprendre i desaprendre.

Per desgràcia, això no és el que s'aprèn a la universitat (i gairebé enlloc; ho aprenem treballant i practicant). La universitat fabrica acadèmics, professors de primer de carrera, però no professionals. Entre moltes altres coses perquè els qui solen impartir les classes tampoc no són professionals, sinó acadèmics. És gairebé allò de com un sacerdot em pot donar lliçons sobre el matrimoni (llevat que consideréssim que estigués casat amb Déu). Aquest fet és tan evident que les empreses creen les seves pròpies universitats corporatives per a mirar de corregir el problema. Ja hi ha uns quants centenars d'universitats corporatives censades als Estats Units, un fenomen que es comença a estendre al nostre país. L'inconvenient és que després reprodueixen, amb els mateixos errors, el mateix model de formació que les altres universitats.

Totes les habilitats per les quals realment som valorats per a accedir a una feina pràcticament no apareixen enlloc a la universitat. Rebem classes de llatí, d'àlgebra, de trigonometria i de moltes altres coses que mai no fem servir ni recordem, i tanmateix mai no aprenem res sobre salut i nutrició o a conviure amb una parella durant molts anys.

Als Estats Units hi ha algunes iniciatives en què les empreses mateixes preparen els retrats robot que apleguen les capacitats bàsiques que necessiten per als seus nous treballadors i es negocia amb algunes universitats per a començar a crear currículums universitaris adaptats a aquestes necessitats.


Aspectes clau per a dissenyar continguts d'e-learning


Prendrem com a base l'exemple que ens ha servit de guia fins ara, el d'aprendre a conduir.

Aprendre fent
Sembla evident pensar que aprendre a conduir és una activitat de "fer". L'aprenentatge es divideix en dues parts: teòrica i pràctica. La veritat és que no té gaire sentit de fer-ho separadament perquè quan conduïm emprem les dues facetes alhora. Per tant, allò ideal seria aprendre la teoria mentre practiquem, ja que és quan establirem millor la connexió entre la teoria i la seva aplicació a la vida real. Donant per fet que és imprescindible conèixer els senyals i les normes bàsiques de circulació, la part clau és l'aspecte pràctic, espavilar-nos amb el vehicle. És a dir, el que farem durant la nostra vida serà conduir un cotxe en múltiples situacions. Ningú no entendria que per aprendre a conduir només féssim un examen teòric. Tanmateix, en la major part dels casos en què les empreses o les institucions educatives tracten d'ensenyar alguna cosa als alumnes, gairebé mai els alumnes no tenen l'oportunitat de practicar, de "fer" allò que els volem ensenyar. Els cursos de Vendes, Intel·ligència emocional, Atenció al client, Gestió de projectes, Direcció de reunions i qualsevol exemple que vulguem exposar descriuen situacions, parlen de principis, teories, definicions, però no posen l'alumne en situació de vendre, d'empatitzar amb el client o d'atendre'l. L'alumne MAI NO ven als clients ni els atén. Increïble però cert, sobretot quan l'activitat dels alumnes en finalitzar el curs serà precisament aquesta. No obliguen a pensar, a prendre decisions, a equivocar-se, a reaccionar. Es tracta de raonament superflu, superficial. Fem aquesta reflexió: Quant de temps passa l'alumne activament, fent coses durant el curs? I quant de temps passa passivament llegint, escoltant, mirant?

Els experts: històries, casos i exemples
Les persones pensem amb paraules i ens comuniquem bàsicament parlant. La nostra vida és una història i quan descrivim situacions, habitualment ho fem en forma de contes i històries i ens ajudem d'exemples per a fer que ens entenguin millor. Des de l'inici dels temps, la tradició oral ha tingut una importància capital i, per tant, ha incorporat als seus relats una enorme quantitat d'informació i coneixement.
Una figura clau a l'hora de dissenyar qualsevol contingut són els experts, les persones, dins o fora de l'organització, que han aconseguit dominar la seva àrea d'activitat fins a ser reconeguts com els millors. Hem de ser capaços de treballar amb ells per a entendre quin és el procés que segueixen, on es cometen els errors més habituals, quina és la millor manera de resoldre'ls, etc., i construir continguts perquè la resta de treballadors puguin "viure" les mateixes experiències. Però, sobretot, que en els moments en què els alumnes necessitin ajuda per a avançar, puguin tenir a l'abast aquests experts, gravats en vídeo, en línia, per a consultar-los. No podem desaprofitar oportunitats d'aprendre i per això els experts han d'estar sempre disponibles. El meu pare era aquest expert quan tenia problemes per a aparcar o quan el cotxe sortia fent batzegades després d'engegar-lo i posar primera. Òbviament, el valor de la tecnologia és el de proporcionar-nos a tocar tots aquests experts als quals potser mai no podrem conèixer. Fa centenars d'anys l'educació estava reservada per a unes elits. Només alguns hi tenien accés. Aquests privilegiats tenien els seus tutors particulars que els educaven en un entorn 1 to 1 en tota mena de matèries. La democràcia va comportar la universalització de l'educació i vam passar a un entorn d'aprenentatge massificat 1 to X. En comptes d'1 professor i 30, 50, 100 alumnes, la tecnologia ens permet passar a la situació contrària: 10 professors per a 1 alumne. Hi ha algú que en doni més?

Disposar de la informació rellevant en el moment en què es necessita
Està molt relacionat amb l'aspecte de la motivació. Si no faré servir el que aprenc fins d'aquí a 10 mesos, difícilment ho tindré gaire en compte. Com més s'assembli l'entorn d'aprenentatge a la realitat en què volem que l'alumne porti a terme la feina, més efectiu serà. I com més a prop estigui dels seus interessos, més fàcil serà que aprengui i vulgui saber més coses. A més, a l'era d'Internet el que és lògic és que la gent aprengui quan ho necessita i no quan convé fer el curs o les aules estan lliures o als experts els va bé.

Motivació
La motivació i la curiositat són l'energia per a l'aprenentatge. No hi ha res que pugui superar la força d'una persona que està enlluernada per un tema en particular. Quants companys hem tingut a l'escola que treien notes dolentíssimes però que ho sabien tot sobre esports. Tots tenim un enorme cabal d'energia i creativitat del qual desconeixem els límits i que es desaprofita perquè el nostre sistema educatiu i laboral el reprimeix. Si alguna vegada heu vist quantes persones calen per a reduir un dement ho comprendreu. El repte consisteix a transformar els alumnes d'assistents en participants. Com assenyalava al començament, no hauria servit de res que algú hagués tractat d'ensenyar-me a conduir quan tenia dotze anys. L'alumne ha de mirar d'assolir els seus propis objectius i només aprenem quan ens fem una pregunta i busquem la resposta, i no quan la resposta ens ve sense que l'haguem demanada. Tenim la magnífica oportunitat d'oferir als treballadors instruments i eines per a poder fer millor la seva feina. I la majoria de persones agraeixen aquesta possibilitat, a ningú no li agrada la sensació d'inseguretat i el temor de no fer-ho bé.

Els errors
És molt important practicar, però sobretot és important cometre errors. Per què? Perquè quan cometem un error, es posa en marxa un mecanisme automàtic que cerca la manera de resoldre el problema, o bé per a mi mateix o bé demanant ajuda a algú. I és en aquell moment en el qual estem preparats per a trobar una solució o escoltar algú que ens ajudi a trobar-la. Aquell moment d'aprenentatge és la clau i només es desencadena quan les coses no passen com havíem previst. Per això, la pràctica perfecciona l'aprenentatge i la reflexió porta a l'aprenentatge profund. El millor exemple del que diem són els nens: no saben que aprenen, no són conscients i tenen objectius (parlar per comunicar-se, caminar per explorar llocs, etc.). Són autèntiques màquines d'aprendre: algú ha vist cap nen deprimit pels seus errors o que hagi decidit deixar d'intentar d'aprendre a caminar? Estan motivats i aprenen a còpia de cometre errors que els pares sempre entenen que són imprescindibles.
L'ordinador ens permet practicar tantes vegades com calgui. Els ordinadors tenen una paciència infinita amb nosaltres i, sobretot, els nostres errors no tenen conseqüències perquè constitueixen entorns segurs d'aprenentatge. I mentre a la vida real les persones cometen errors accidentalment, al món virtual podem provocar que els cometin. I aquest és un avantatge del qual podem treure un profit incomparable, i, si no, pensem en els simuladors de vol. També permeten reproduir escenaris costosos o perillosos amb relativa comoditat.

L'estudiant decideix el seu propi ritme i controla el seu procés
Sembla indiscutible que, si vivim l'era del 1 to 1, resulta difícil entendre que els alumnes hagin d'estar el mateix dia, en un mateix lloc, a la mateixa hora, a la mateixa pàgina. I que si un professor explica alguna cosa, mentre un alumne s'atura a pensar-hi, aquell altre continua avançant. Les persones, tot i que aprenem totes igual (fent), tenim diferents estils. Uns s'estimen més passar directament a l'acció, altres s'estimen més investigar, altres demanar consell, altres veure com ho fa un expert. Per això un bon contingut haurà de tenir en compte que s'han de proporcionar diferents vies perquè tots els estils hi estiguin representats i l'alumne pugui triar el seu propi camí. A més, no tots tenim la mateixa capacitat per a aprendre, uns van més de pressa que altres. Tenim cinc sentits i com més d'aquests sentits hi impliquem, més li facilitarem la tasca. Per tant, l'e-learning consisteix també a donar a l'alumne la llibertat per a avançar quan i com vulgui.

El resultat de la tasca és l'examen
Té gaire importància el fet que aprovés l'examen teòric o el que realment compta és que sàpiga conduir? Tenim una tendència difícilment controlable de mesurar el coneixement sobre la base d'exàmens i tests. Possiblement perquè resulta molt més fàcil que tractar de mesurar l'acompliment. Però la vida és molt més que veritable o fals. Hem d'intentar mesurar tasques reals i no simplificar encara que ens resulti molt còmode. Si vull ensenyar algú a anar en bici i l'endemà va en bici, no em preocupa gaire que sàpiga respondre quants radis té la roda o bé on és el fre del davant.

Entretenir
L'aprenentatge ha de ser divertit. Pensar pot ser divertit i aprendre també. Encara que la tradició ens associa l'educació amb entorns seriosos (tots amb uniforme, en silenci o ens castigaven), la realitat és que els éssers humans ens impliquem en allò que ens diverteix, que ens entreté. Ho portem a la sang des que érem nens. Ens agrada jugar, ens agrada gaudir i si hi posem una mica de creativitat, veurem que no és tan complicat allò de "proposar una experiència agradable d'aprenentatge". És més, resultarà imprescindible. Vivim en una societat d'estímuls constants, de lleure, cinema, televisió, videojocs i els alumnes no entendran ni acceptaran continguts avorrits, plans. Voldran aprendre i passar-s'ho tan bé com puguin mentre aprenen. Però per més meravellós que sigui el clima, per més gratificant que sigui l'experiència, si no està connectada directament amb el que cada individu afronta en el dia a dia de la seva feina, no aconseguirem que sigui efectiu per a la finalitat que se suposa que té: que siguin capaços de fer millor les seves tasques.

Les emocions
Els éssers humans recordem les experiències que han deixat una empremta en la nostra vida. La primera xicota, un accident, la mort d'un familiar, l'11 de setembre. Com dèiem, memòria i emoció estan íntimament lligades. Quan anem al cinema, no tan sols ho fem perquè ens divertim, sinó perquè ens fa somiar, emocionar-nos, de vegades reflexionar, viure històries, identificar-nos amb personatges, odiar-los, defensar-los, plorar, riure. I tanmateix sabem que és només una pel·lícula. Si som capaços de provocar aquest tipus de reaccions en un alumne, reforçarem en gran manera l'aprenentatge. Hem d'esforçar-nos a provocar situacions memorables, intenses, perdurables, en què l'alumne s'oblidi del fet que es tracta d'una simulació virtual i visqui les sensacions que viu a la vida real. I es pot fer, ja ho crec que es pot fer.

L'aprenentatge és individual
Encara que les persones vivim, aprenem i treballem en grup, l'aprenentatge real és individual. El que jo sé FER, m'ho enduc allà on vagi. Els grups fomenten la relació social i reforcen l'aprenentatge, però el procés és individual. L'e-learning permet les diferències entre persones. Aprenc d'altres i amb altres, però aprenc JO. O JO sé conduir o no en sé. Per això el rol del professor serà primer aprendre a ensenyar per a ensenyar a aprendre després (i no tant ser el millor expert en la seva matèria), i el de l'alumne, cada vegada més aprendre a aprendre.


Per què l'e-learning està fracassant?


Perquè hi ha coses que avui en dia els ordinadors no poden reproduir com si fos el món real. Per a aprendre a parlar en públic, no hi ha altre remei que parlar en públic. Perquè la manera en què aprenen les persones no té res a veure amb la manera en què tractem d'ensenyar-los. Estudiar no té sentit, aprendre sí que en té. No és natural estar hores assegut llegint o escoltant quan passem el dia fent coses, actius, en continu moviment. I perquè una part dels responsables d'e-learning a les empreses són els antics responsables de formació i estem en una situació que podria ser semblant al fet que deixéssim a les mans de Correus i Telègrafs la gestió del correu electrònic.

Errors més habituals a l'hora de dissenyar continguts:

Digitalitzar els continguts en paper actuals. El simple fet de posar informació o continguts a un web no significa que siguin apresos. Internet és una gran biblioteca, però això no equival a pensar que hem aplegat tot el coneixement de la Terra en una sola i gegantina base de dades. Si continuem penjant a la Xarxa els mateixos manuals que fem servir a les aules, l'únic que fem és empitjorar el model per molt que ho vulguem disfressar amb fòrums, tutors i eines de col·laboració.

Pensar que escoltar, llegir i memoritzar és aprendre.

Pensar que triar una resposta equival a practicar.

Pensar que triar la resposta correcta és un bon examen d'aptitud.

Donar la resposta correcta quan t'equivoques.

Pensar que descriure una situació substitueix el fet d'estar en aquesta situació i viure-la.

Oblidar que aprendre i divertir-se no són conceptes oposats.

Tu PRACTIQUES, i quan tinguis PROBLEMES t'ajudem. Per a això és per al que ens serveixen les tecnologies. L'1 a 1 de l'e-learning canvia el model: els ordinadors no s'avorreixen, eliminen la por del fracàs i del ridícul, permeten experimentar, simular situacions reals i diferents estils d'aprenentatge. El procés per a l'alumne és el següent:


1. Se situa en un escenari: situació real (física o virtual).

2. Li plantegem uns objectius realistes que ha d'assolir.

3. Es comença a fer preguntes per a poder assolir els objectius i li sorgeixen dubtes.

4. Aquí entrem per oferir ajuda: experts, històries, teoria, etc.

Ara facin-se aquesta pregunta: Quants cursos coneixen en què es conjuminin tots aquests elements? Quan han vist un curs tan ben dissenyat que els vinguessin unes ganes irresistibles de fer-lo? A més, els professionals no necessiten cursos, el que necessiten són solucions a problemes.

Anomenar e-learning allò que es fa avui en dia em sembla una mica atrevit. Hi ha noms més adequats com e-reading o e-training. Són comptadíssimes les persones que poden ser considerades expertes en aquest camp, que fa molt pocs anys era totalment desconegut. Coneixem molt poques experiències d'èxit i, en canvi, hi ha força confusió. Un bon professional no és sinònim de bon formador. I un bon formador presencial tampoc no és sinònim de bon formador en línia.

Els dono oportunitat que facin el següent experiment: assisteixin a qualsevol dels múltiples seminaris, conferències, jornades sobre e-learning (n'hi ha dotzenes) i fixin-se a veure si són capaços de trobar en algun d'ells algun exemple real d'algun curs real fet per a algun client real que realment els impacti, els resulti una experiència interessant sobre com cal aplicar les tecnologies perquè les persones aprenguin millor. Creguin-me, els sobraran dits d'una mà. Per què? Molt senzill, perquè mai no es mira el món a través dels ulls de l'alumne i perquè encara no tenim experiència en aquest camp. No podem construir cursos per a e-learning sense comprendre abans com aprenen les persones i sense entendre que parlem d'un mitjà nou com és Internet. Fem servir les noves tecnologies (Internet) amb la mentalitat antiga (editorial), cosa que en certa manera és natural. Els inicis del cinema tenen moltes semblances amb aquesta situació. Les primeres pel·lícules dels germans Lumière intentaven filmar obres de teatre o escenes de la vida real, com Obrers a la sortida d'una fàbrica. Van haver de passar alguns anys fins que el cinema desenvolupés el seu propi llenguatge (guions, exteriors, so, efectes especials, muntatge) per a arribar a ser el que avui coneixem. Així que hem de ser conscients del fet que, per regla general, som a la primera generació de continguts d'e-learning, que segueixen un esquema similar al d'un llibre de text malgrat que s'aprofiten les millores que permet la digitalització, com la incorporació de la imatge, l'animació, el so i la capacitat de posar exercicis en línia a l'alumne. Aquests continguts són lineals i seqüencials i empren l'examen com a eina d'avaluació.

Tanmateix, si parlem de continguts actualment, continuem parlant del germà pobre de l'e-learning. La major part de les inversions econòmiques es fan en tecnologia (LMS, comunicacions, maquinari), cosa que no deixa de ser un mitjà i mai una finalitat (condició necessària, sí, però no suficient). Això ens porta a posar un èmfasi desmesurat en la distribució i, per tant, en l'estalvi de costos sense preocupar-nos gairebé per la qualitat. Com a resultat, les primeres experiències dels alumnes amb un curs via e-learning resulten avorrides i decebedores, la qual cosa genera una important taxa d'abandonaments. No hem de perdre de vista que les tecnologies que emprem per a l'aprenentatge són el suport, el vehicle que ens permet un accés més ràpid, més senzill, més complet. Però la clau està en els continguts. La tecnologia és respecte als continguts el que l'embolcall és respecte al caramel. Ambdós són imprescindibles, però el que els nostres alumnes necessiten són els continguts, el motiu pel qual els formem no és la tecnologia, allò que empraran per a treballar són els continguts. L'aprenentatge deixarà de ser un annex, un parèntesi en la feina per a integrar-s'hi i formar-ne part com un element més.

Fa temps vaig llegir aquestes dues estadístiques sorprenents:


Només del 10% al 20% del que s'ha après es trasllada al lloc de treball.

A partir de l'any 2002, per cada euro que es gasti en tecnologia, se'n gastaran cinc en continguts.

La clau de l'e-learning rau en el fet que és l'ÚNICA manera de proporcionar informació i coneixements actualitzats als treballadors (les armes clau per a competir) en un entorn on el ràpid és qui venç el lent i no el gran al petit. Els mètodes tradicionals de formació senzillament no podran mantenir el ritme. Tot això és especialment cert en grans organitzacions amb un alt nombre de persones que s'han de formar i una àmplia varietat de productes i serveis. Per tant, les empreses no volen l'e-learning, necessiten l'e-learning. I hem de començar a pensar en els continguts de segona generació. Els que estan concebuts perquè l'alumne aprengui alguna cosa mitjançant la pràctica d'aquesta cosa, que es fonamenten en la idea del simulador, que són totalment actius, en els quals no hi ha teoria i l'avaluació es realitza en la mesura en què l'alumne és capaç de completar una tasca.

Finalment, sembla una obvietat recalcar que som al davant d'una magnífica oportunitat. El mercat de l'educació serà un dels més importants en els pròxims anys (ja és el segon en l'economia dels Estats Units). Les empreses saben que l'únic avantatge competitiu sostenible és el que saben fer els seus treballadors. I les persones són conscients que aprendre ja és crucial per a desenvolupar la seva carrera professional. La demanda no deixa de créixer contínuament.

Tal com he anat defensant, no hi ha res millor que l'aprenent que aprèn al costat del mestre i que té l'oportunitat de mirar per sobre de la seva espatlla per a poder veure com fa les coses i rebre el seu consell cada vegada que comet un error. I això, que fins fa poc temps resultava prohibitiu, la tecnologia ja ens ho permet, de manera que les persones poden aprendre de manera natural, com sempre ho han fet. No desaprofitem l'ocasió. Avui, quan els alumnes exploren encuriosits un campus virtual, o bé hi troben molt pocs continguts o bé els que hi ha no els il·lusionen. Tal com passa quan anem al cine amb la intenció de gaudir una estona, una bona pel·lícula ens enganxa, una de dolenta ens avorreix.

Però demà les coses no seran així. La qualitat dels continguts serà la clau per la qual les persones es decidiran per una oferta o per una altra. La tecnologia serà transparent (tal com ho és avui dia en el cas del cinema i la televisió). I els qui comencin a dissenyar i a construir continguts tenint en compte aquests aspectes i altres tindran més possibilitats de triomfar en aquesta encara incipient indústria de l'e-learning.

Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer sempre que vulguem dissenyar continguts: com podem convertir una experiència de recepció passiva d'informació en una experiència activa de construcció de coneixement? Els continguts regnaran i, encara que per ara no tenen corona, aviat en tindran.


Enllaços relacionats:

Pàgina sobre el professor Seymour Papert:
http://papert.org/
CognitiveArts:
http://www.cognitivearts.com
[Data de publicació: febrer de 2003]




Nota*:

Article publicat a Educapro (juny de 2002, núm. 1).