En aquest document es recullen de manera sintètica les principals idees i propostes que van sorgir en el debat virtual "De què serveix la Filologia? Les noves professions lingüístiques i literàries", que es va desenvolupar entre el 14 i el 28 de febrer de 2003 com a continuació de la jornada presencial "Les noves professions lingüístiques i literàries", organitzada pels Estudis d'Humanitats i Filologia de la UOC. Les aportacions dels participants, resumides i sintetitzades pels autors –i moderadors del debat–, es presenten aquí organitzades al voltant de tres grans eixos: "La crisi de les filologies", "La professionalització dels titulats" i "La remodelació dels plans d'estudi".
|
|
 |
Aquest debat ha volgut ser un fòrum obert on aportar idees, reflexions i opinions al voltant de les sortides professionals dels llicenciats en Filologia –especialment, Filologia catalana– i les corresponents implicacions per al disseny i redefinició dels plans d'estudi. Però el seu objectiu principal no era simplement el de comunicar-se, desfogar-se o fer-la petar virtualment, sinó detectar i fer públics quins són, des del punt de vista dels participants, els principals problemes, les propostes de solució i les línies d'actuació per a treballar a partir d'ara per al futur de les filologies.
En la nostra opinió l'objectiu s'ha aconseguit en molts aspectes, tant per la quantitat com per la qualitat i la diversitat de les aportacions. Com a contribució final a la utilitat del debat, hem cregut que era necessari que en quedés constància en un document, el que esteu llegint en aquests moments.
Aquest no és ni vol ser un document de conclusions, sinó simplement, i pensem que ja és prou en aquest estadi, una mena d'acta, necessàriament sintètica de les idees que hem considerat més rellevants d'entre les que han sorgit al llarg d'aquestes dues setmanes. Les exposarem a partir d'aquí, tot intentant ser clars, breus i fidels. Per a afavorir la claredat d'exposició, hem separat els temes debatuts en epígrafs curts on tan sols farem menció de les idees i no dels seus autors.
|
| 1.
| La crisi de les filologies |
En el debat es va plantejar que la filologia estava en una situació de crisi i se'n van buscar les causes per dues vies: a) la crisi neix de l'essència de la filologia mateixa, perquè és una disciplina que versa sobre un saber antiquat, passat de moda, que no interessa ningú, o b) la crisi prové d'una mala gestió d'aquesta disciplina (la desatenció de la docència, el blindatge dels plans d'estudi perquè no hi tinguessin cabuda aspectes pràctics, la mística del saber inútil, etc.).
També hi va haver qui va indicar que, de fet, no es pot considerar que hi hagi una situació de crisi tan aguda en la filologia, sinó un període de canvi que obre moltes possibilitats de futur. De fet, mai a la història de la humanitat no hi ha hagut tantes necessitats comunicatives i d'informació en un nombre tan elevat de llengües, ni hi ha hagut tant de contacte entre llengües com ara. Les possibilitats per a la filologia, doncs, són moltes, però cal saber descobrir-les i, possiblement, també cal saber renunciar a certes "coses estimades que quedaran com a relíquies del passat".
|
|
|
Una de les causes que es va identificar com a motiu de la crisi va ser l'enfocament conservador, d'atenció al passat, que ha tingut tradicionalment la carrera de filologia, paral·lel a la desatenció de les possibilitats d'utilització actual i futura de la llengua, com a eina per a "fer coses" (periodisme radiofònic, comunicacions de tota mena, publicitat, literatura, etc.). Sense oblidar l'estudi del passat de la llengua (què l'ha fet tal com és ara), cal incorporar l'estudi del present (les possibilitats d'ús que té) i del futur (en un context de contacte de llengües creixent). Un dels possibles tractaments de xoc per a la crisi de la filologia consistiria, doncs, a deixar de pensar en la llengua "en si" i passar a pensar en la llengua com a eina amb moltes possibilitats.
|
|
|
També es va plantejar la contraposició entre llengua i literatura: a) són àrees juxtaposades en uns estudis que globalment reben el nom de filologia? o b) són àrees profundament interconnectades i que recolzen l'una en l'altra? Actualment sembla que els camins que han triat, per exemple, els que estudien teoria de la literatura i els que estudien lingüística teòrica estan molt distanciats. Com hauria de ser, però, la relació entre llengua i literatura a partir d'ara?
|
|
|
Hi ha acord en què el prestigi dels professionals està lligat al problema del propi prestigi de la llengua i els productes lingüístics, un problema que no es creu que sigui exclusiu del català. Una possible causa d'aquest desprestigi de la llengua és la quotidianització dels continguts causada per l'eclosió dels mitjans de comunicació (especialment els orals) amb la consegüent pèrdua del control de la llengua per part d'una élite il·lustrada, un fet que no cal percebre com a negatiu, sinó com un avantatge que cal saber gestionar.
En tot cas, cal no caure, com sovint passa, en el lament permanent i la derivació de responsabilitats cap a l'ensenyament bàsic i mitjà. Per una part, cal mirar de fer el possible, cadascú des de la seva posició, per a la millora de la formació lingüística, comunicativa i expositiva dels estudiants.
En un altre ordre de coses, es proposa d'obrir, a l'estil del que passa amb altres tipus de productes, la via de la reclamació i denúncia pública dels productes lingüísticament deficients; per exemple amb queixes a les associacions de consumidors o fins i tot reclamant els diners pagats per llibres i productes multimèdia carregats de faltes i amb textos incomprensibles o problemes greus de redacció. També seria una manera de fer veure als empresaris que els pot resultar un problema voler pagar massa poc uns serveis necessaris per a l'èxit dels seus productes.
|
|
 |
| 2.
| La professionalització dels titulats |
La discussió sobre el mercat i les condicions laborals dels llicenciats es va centrar en el cas dels traductors i assessors lingüístics, possiblement per entendre's que aquesta és la principal ocupació dels filòlegs –a part de l'ensenyament. En tot cas es constata que no es disposa d'estadístiques fiables que puguin indicar de què estan treballant els llicenciats en filologia.
La realitat laboral per a aquests professionals és, en molts casos, el treball com a freelance, en règim de subcontractació, a compte d'empreses tant finals com mitjanceres que volen estalviar temps i diners. Això implica terminis curts per a realitzar molta feina i retribucions baixes –de fet, també és la tendència general del mercat laboral.
Com a conseqüència del treball sota pressió es detecta un notable volum de feines mal fetes, que cal tornar a revisar, cosa que fa posar en dubte si la política empresarial de precarització de la feina els resulta realment rendible.
Tanmateix, es considera que és perfectament possible viure correctament de l'exercici lliure d'aquestes professions, però també que per a fer-ho cal incorporar coneixements, habilitats i estratègies per a saber moure's en el mercat.
|
|
|
Es percep que les condicions laborals millorarien si es fes una tasca de divulgació social (o màrqueting) sobre la vàlua dels filòlegs com a professionals. El nostre objectiu, doncs, ha de ser donar valor social al perfil professional dels filòlegs. Hem de fer un esforç de promoció de la nostra feina cap a la societat, que sovint no s'adona de com en són de necessàries les capacitats i habilitats dels filòlegs. I aquesta constatació és especialment certa en l'entorn actual, en què el text –oral i escrit– és cada cop més present.
Aquest perfil hauria d'incloure aspectes com: professionals polivalents, especialistes en l'ús de la llengua i de l'escriptura, en la gestió de textos orals i escrits i en la seva comprensió, transmissió i explicació; amb capacitat per a elaborar documents de criteris de llengua i d'edició a fi que les empreses i organismes donin una imatge d'homogeneïtat i de productes ben acabats; amb capacitat de treballar amb les noves tecnologies, especialment en l'edició de productes multimèdia al costat dels informàtics i dels dissenyadors; amb capacitats per a la millora de la comunicació interna i externa de les empreses (per exemple, en departaments de recursos humans).
Aquesta constatació va refermar dues necessitats. D'una banda, que el filòleg ha d'afegir a la seva formació de base l'expertesa en algun àmbit (teoria de la literatura, lingüística computacional, gramàtica històrica, etc.). De l'altra, que el filòleg ha de tenir capacitat d'adaptar-se i d'aprendre constantment. En particular, el filòleg d'avui ha de saber adequar-se al nou entorn tecnològic i ha de saber viure aquesta transformació sense traumes: si es fa l'esforç d'usar les noves tecnologies, aquestes de seguida s'integren en la feina del filòleg i aquest passa a trobar-les necessàries i quasi imprescindibles.
Finalment, també s'apunta que caldria tenir un col·legi professional fort, a l'estil dels que existeixen en altres col·lectius.
|
|
|
Es va plantejar si era adequada o no la denominació filòleg per als treballadors de les professions lingüístiques que es perfilen amb l'eclosió de les noves plataformes tecnològiques (per exemple, guionista d'audiovisuals, responsable d'estil o de continguts d'un lloc web, editor digital, etc.). Es va suggerir que potser seria més convenient reservar el terme filòleg per referir-se a l'estudiós de la llengua i la literatura i encunyar-ne un altre que cobrís els nous perfils professionals (del tipus professional de la llengua, equivalent del francès langagier). Una proposta que anava en aquesta línia era la de privilegiar el terme lingüista.
Les denominacions anteriors, però, tenen l'inconvenient que exclouen els filòlegs que han decantat la seva activitat professional cap al terreny de la literatura (professors de literatura, assessors literaris d'editorials, lectors, etc.). Per això hi havia defensors del manteniment del terme filòleg, que reconeixien, però, que aquest necessita sotmetre's a un procés d'actualització que en replantegi el contingut, el resituï en la societat actual i en mostri la vigència.
Una tercera via seria mantenir filòleg com a terme genèric, al costat d'altres denominacions específiques (redactor de... , tècnic en... , expert en... , assessor de...). Aquestes derivarien d'estudis de 2n o 3r cicle o de postgraus professionalitzadors. D'aquesta manera també es reflectiria el fet que les capacitats dels filòlegs no són homogènies (d'entrada, segons que s'hagin orientat cap a la llengua o cap a la literatura) i que possiblement no tots serveixen per a les mateixes professions.
|
|
|
| 3.
| La remodelació dels plans d'estudi |
D'entrada es constatà una certa manca d'informació sobre les sortides professionals a les quals poden legítimament aspirar els filòlegs, així com una excessiva resignació o acceptació acrítica d'unes limitacions que, de fet, són autoimposades. Es reconeixia, això sí, que probablement algunes titulacions aparegudes en els darrers anys (Comunicació, Traducció, Documentació...) han ocupat un terreny inicialment ofert a les titulacions de filologia. Però això no ha de fer pensar que tot està perdut, tot al contrari.
Com a explicacions, més que raons, que ens donem per entendre la situació actual –que genera la necessitat de preguntar-nos pel futur– es retreia la dicotomia entre un saber pràctic, ben valorat i representat per altres titulacions més orientades al mercat de treball, i un saber aparentment no pràctic representat per la nostra disciplina o "feix de disciplines", sota una denominació –també se n'ha discutit molt– que no té ressonàncies prou clares. També la compartimentació entre titulacions i disciplines des del punt de vista burocràtic sembla impedir que ens ocupem d'aspectes coberts per altres titulacions, quan, de fet, és una limitació que podem superar. La qüestió és en quina direcció.
En tot cas, es va constatar que el plans d'estudis de filologia solen estar allunyats de la realitat professional dels titulats, perquè els encarregats de transmetre aquest tipus de coneixements no solen ser prou creatius a l'hora d'identificar possibles professions i d'orientar els estudiants en la seva sortida al món laboral. També es va insistir en la necessitat de formar els nous filòlegs en la capacitat d'adaptació als nous temps, en la voluntat de créixer i madurar d'acord amb els signes culturals del moment i de mostrar permeabilitat a la incorporació dels elements bàsics dels nous entorns.
|
|
|
Una de les direccions apuntades i molt àmpliament compartida és la de lluitar per mantenir la interdisciplinarietat en les humanitats, i més concretament en la filologia, un esperit de diversitat en què al costat d'aspectes tecnològics, també es potenciï l'estudi de la literatura, per exemple. S'advocava per creure en el potencial de la filologia, més enllà de la docència, i per estar atents a les ocupacions laborals que requereixen professionals amb domini del llenguatge.
Es parlava del fet que llegir i obrir-se a una formació humanística d'ampli espectre havia de ser sempre positiu per als filòlegs, en l'estructuració del pensament i en l'estímul a la creativitat. En aquest sentit, es deia que potser els criteris de la Declaració de Bolonya aconseguiran que la refosa de facultats i la recuperació d'un cicle bàsic comú i més generalista permeti avançar en la recerca i l'assoliment de la transversalitat del coneixement.
D'altra banda, també es va plantejar, dins de la necessitat de mantenir una perspectiva històrica, que aquesta no ha de tenir en compte només el llegat literari, sinó una perspectiva cultural més àmplia, que explori també els gèneres no literaris. Igualment, es va insistir en el valor formatiu de la literatura, que ajuda els estudiants a forjar-se un criteri i a tenir un esperit crític, molt necessari en la societat actual. L'estudi de la literatura pot ensenyar a pensar, a parlar, a llegir, a escriure, a interpretar, a disposar les idees, a convèncer, etc.
|
|
|
Una línia de reflexió que es va obrir se centrava en el desavantatge dels titulats en filologia en un seguit d'aspectes empírics, uns aspectes necessaris per a poder considerar la disciplina com una ciència en el sentit fort del terme.
Es demanava un esforç per a concretar el concepte, tan emprat al llarg del debat, de "formació humanística" a fi d'arribar a un mínim consens operatiu. Els titulats haurien de tenir, d'una banda, nocions d'estadística i de teoria de la ciència, i de l'altra, disposar de coneixements, per exemple, de ciències polítiques, d'economia, de geografia, d'història...
Alguns d'aquests aspectes, però, es veia que els havia de garantir l'ensenyament secundari, preparatori per a accedir a la universitat, que es qualificava d'insuficient i no situat a l'alçada del nostre temps.
Finalment, en relació amb les feines concretes que fan els filòlegs (o lingüistes) en un àmbit on exerceixen de fa temps (assessorament lingüístic), es deia que obeeixen a funcions específiques dins el procés productiu en el camp cultural. El lingüista hi té un paper diferent dels que fan el comunicador, el periodista o el traductor. Sol fer funcions de corrector, i sempre s'orienta a l'ús de la llengua en textos en què els continguts els aporten altres professionals, als quals ha de mirar d'entendre, assessorar en l'expressió del que volen dir i, de vegades, fer-los modificar els textos. Els bons comunicadors necessiten poc el corrector, però les organitzacions o empreses sempre necessiten supervisar la qualitat dels textos que emeten, encara que sovint no assumeixen prou que cal pagar aquesta feina com una altra. Vet aquí un dels problemes que es va plantejar a la jornada i que suscitava l'interès de tot el col·lectiu, el de la retribució.
|
|
|
Descendint al terreny del concret, es veia necessari un primer acord sobre què cal saber/saber fer, a fi de distribuir el conjunt dins el pla tenint present la troncalitat/obligatorietat, l'optativitat i la lliure elecció, i el 3r cicle. Tot garantint uns fonaments de llengua, lingüística i història i teoria literària, es proposava d'incloure com a transversals aspectes com la correcció en la redacció i la construcció de textos, treball en equip, informàtica a nivell d'usuari i treball amb textos reals, mentre que es trobaven imprescindibles la metodologia de la ciència i la recerca i una "alfabetització tecnològica" més enllà del nivell d'usuari. En l'optativitat de llengua se suggerien assessorament lingüístic, estadística, gramàtica formal, traducció, metodologia de l'ensenyament, lingüística computacional, sociologia, tipologia, lexicografia, psicolingüística, política lingüística... Quedava pendent una distribució dins dels cicles i en la formació de postgrau.
En el camp de la literatura es proposaren com a matèries o temàtiques a tractar estudis literaris i tecnologies digitals, literatures romàniques medievals, narrativa catalana medieval, narrativa catalana contemporània, teatre català (una panoràmica històrica), lliçons de teatre català (més centrada en autors i obres concrets), la gran narrativa occidental, literatura i música, la literatura i les arts, literatura popular, literatura i cinema, relectures dels clàssics, mite i literatura (resseguir mites com el de Faust en la literatura catalana, per exemple), traducció literària... Una proposta que va generar molt de debat va ser la d'incloure l'escriptura creativa (els anomenats "tallers d'escriptura" que han proliferat darrerament) en un pla d'estudis de filologia, en consonància amb el que es fa en altres països, es deia. De tota manera, es plantejava el dubte, ben raonable, que un professional hagués de saber escriure, creativament parlant. Se suggeria un inseriment millor d'aquesta mena de cursos en l'àmbit de l'extensió universitària o les activitats d'estiu, en la formació de postgrau o com a crèdit de lliure elecció. Les opinions favorables als continguts d'escriptura creativa plantejaven dos matisos importants: no es tracta que el filòlegs esdevinguin escriptors, sinó que entrenin les seves habilitats en un tipus de text, el literari, que es deixa massa de banda; això amb la finalitat d'educar una sensibilitat textual més completa. Igualment aquests continguts potser no han de ser una assignatura sinó que han de ser transversals, impregnar-ne unes quantes, aquelles on s'aprèn a redactar, i tota mena de textos.
Hi hagué força acord que també és important conèixer aspectes de gestió de projectes, individuals i relacionats amb empreses i organismes, així com sobre gestió d'equips de treball; important, és clar, tant per a inserir-se al món de l'empresa com per a facilitar-se cadascú una eventual autoocupació. Potser no cal que siguin, però, assignatures o matèries dins un pla d'estudis, sinó que certes habilitats es poden introduir per la banda metodològica, en la cultura docent: que el treball que facin els estudiants transversalment comporti exercicis de gestió de projectes i treball en equip. També s'apunta que cal incorporar coneixements, habilitats i estratègies per a saber moure's en el mercat.
|
|
|
El consens és general que el llicenciat en filologia ha de ser competent en les noves tecnologies. Però per altra part hi ha dificultats importants a l'hora de detallar i definir en què han de consistir exactament aquestes competències.
L'opinió general és que els coneixements bàsics d'ofimàtica –especialment tractament de textos– i de saber fer anar el correu electrònic s'han de donar per suposats i que per tant l'estudiant els ha d'adquirir pel seu compte.
Altres coneixements que diversos participants han considerat necessaris per als titulats, i que potser sí que haurien de ser objectiu de cursos de la carrera, són: saber utilitzar els cercadors, els recursos virtuals de biblioteques i bases de dades; conèixer programes de creació de pàgines web per saber com expressar coneixements i idees en la hipertextualitat; la utilització de llenguatges de marcatge com SGML i XML i les seves utilitats i aplicacions en la creació de bases de dades, diccionaris i enciclopèdies; conèixer eines i tècniques relacionades amb la llengua, com reconeixement i síntesi de veu o traducció automàtica.
Però sembla que allò que es percep com a més important és oferir a l'estudiant la formació necessària per a saber pensar informàticament, una habilitat cada cop més necessària a l'hora de planificar la feina. Aquesta formació hauria de consistir no pas a aprendre els detalls dels programes i les aplicacions –ja que el món de la informàtica evoluciona molt ràpidament– sinó en una comprensió suficient del funcionament de les aplicacions, dels ordinadors i d'Internet; sense que calgui ser-ne un expert, però sí saber de què es parla en cada moment quan en un entorn professional es planteja l'ús de tecnologies digitals.
|
|
|
L'especialització professionalitzadora s'hauria de començar a adquirir, semblava, en un tercer cicle, més orientat a la demanda laboral. Amb tot, també es deia que la carrera ha de fornir el que el mercat reclama i la formació de postgrau ha de servir per a l'actualització dels titulats en aspectes que no van poder ser inclosos en uns plans que canvien més a poc a poc.
|
|
|
| 4.
| Bolonya |
Finalment, és evident que cal seguir de molt a prop les transformacions que derivaran de la Declaració de Bolonya. La Declaració de Bolonya diu que les noves titulacions que sorgeixin de la reformulació de les ja existents han de dissenyar-se en funció d'uns perfils professionals, amb perspectiva nacional i europea, que han de fer menció expressa de les competències genèriques, transversals i específiques (coneixements, capacitats i habilitats) que pretenguin assolir-se.
Per al futur de la filologia, doncs, serà clau saber aprofitar aquestes directrius de reestructuració de les titulacions per adequar el pla d'estudis i definir especialitzacions vinculades a nous perfils professionals, que puguem presentar a la societat –i als ocupadors– de manera clara i atractiva.
|
|
|
|
 | Conclusions de la jornada "Les noves professions lingüístiques i literàries". Per Isidor Marí, director dels Estudis d'Humanitats i Filologia (UOC): |
| |
|
|
| Crònica de la taula rodona "Les noves professions dels filòlegs d'avui". Per Salvador Climent, professor de Filologia catalana (UOC): |
| |
|
|
| Crònica de la taula rodona "Implicacions per a la formació lingüística i literària". Per Mar Massanell, professora de Filologia catalana (UOC): |
| |
|
|
| Crònica de la taula rodona "Què s'espera dels nous filòlegs?". Per Roger Canadell, professor de Filologia catalana (UOC): |
| |
|
|
| Debat virtual "De què serveix la filologia? Les noves professions lingüístiques i literàries": |
| |
|
|
BORRÀS, Laura; CLIMENT, Salvador; FIGUERAS, Narcís; MASSANELL, Mar (2003). "De què serveix la filologia? Les noves professions lingüístiques i literàries". A: Jornada sobre les noves professions lingüístiques i literàries (2003: Barcelona) [síntesi de debat en línia]. UOC. [Data de consulta: ]
<http://www.uoc.edu/dt/20214/index.html>
|
|
|
|
[Data de publicació: maig de 2003]
|
| | |
